dimecres, 6 de juliol de 2011

Massa felicitat d'Alice Munro

Feia temps que tenia el llibre a casa. Atreta pel títol Massa felicitat i rumiant en el sentit d’aquest adjectiu. Ningú no és mai massa feliç. L’havia de llegir, segur; però li passen al davant altres lectures.

I quan arriba el seu moment me n’adono de seguida que tinc al davant un llibre tan excel·lent com sorprenent. Hi ha alguns dels contes més impressionants i durs que he llegit darrerament. Qui és aquesta Alice Munro capaç d’escriure així? Doncs, bé, resulta que és una reconegudíssima escriptora, a la qual anomenen la Txèkhov canadenca, i que està considerada com una de les millors contistes actuals en llengua anglesa. En aquells premis que tant m’agraden, els del Reino de Redonda, li van concedir el de duquessa d’Ontorio.

Ha escrit de manera espaiada en el temps dotze llibres de contes i una novel·la. Aquests contes els va escriure a prop dels vuitanta anys i m’agrada pensar en quanta passió i vitalitat es pot sentir de gran.

Massa felicitat aplega deu històries que ens toquen, de ple, la fibra sensible. Començo llegint el darrer, el que dóna títol al llibre. És un conte diferent dels altres, no tan aclaparador, que ens parla de la vida de la matemàtica i escriptora del s. XIX Sofia Kovalèvskaia i que mor jove, en un moment que probablement, tocava la felicitat. És un conte bonic, real. Acaba explicant-nos una anècdota que aquí ens agrada, que un cràter de la lluna porta el nom de la Sofia.

La resta dels contes són trasbalsadors, narrats des d’una aparent serenitat de vida corrent i comú, amaguen sorpreses, algunes terribles. La història s’explica discretament, amb una prosa senzilla i elegant, que fa contrastar la naturalitat de la narració amb la intensitat del tema. En poques pàgines, amb mestria absoluta, ens porta cap a l’interior més profund dels personatges, majoritàriament dones. I prepareu-vos per sentir.

“Dimensions”, la història d’una mare que ha de superar l'assassinat del seus fills, ens deixa literalment sense alè. També ho fa “Joc de nenes” amb tota la maldat que es pot despertar en unes nenes inconscients i la situació límit en què es troba una dona gran a “Radicals lliures”. Altres contes ens parlen més de tristeses, de la soledat personal i de les renúncies. Inoblidable la història de l’home de la galta marcada i de la nena que l’admirava a “Cara”.

Abans d’editar el llibre ens va avisar "Ya tengo casi todos los cuentos listos, espero que los lectores no los encuentren demasiado lúgubres. No los pensé de esa manera. Pero por lo que yo sé de la vida, siempre es dura". Personalment no els considero lúgubres. Inquietants i molt valents, tocant alhora la maldat i la tendresa, la desgràcia i l’esperança. Llegint aquests contes, també els més durs, m'he sentit bé. És el que aconsegueix sempre la bona literatura.

I d'acompanyament aquesta cançó de Robert Cray:


8 comentaris:

  1. Quines ganes de llegir aquest llibre, Bibliotossa! M'agrada molt això que dius de la vitalitat i la passió que podem sentir a qualsevol edat. M'ha vingut al cap el llibre que estic llegint ara, també de contes i també d'una dona nord-americana, però aquesta molt més jove: Hannah Tinti. El llibre el va publicar Anagrama fa uns anys, i es diu "Animales sueltos". M'està agradant moltíssim, i em transmet justament aquestes sensacions que tu descrius en relació a "Massa felicitat". Tal com dius, llegir bona literatura, per dura o trista que sigui, sempre ens fa sentir millor.

    ResponSuprimeix
  2. Espai, no havia sentit parlar d'aquesta escriptora, la Hannah Tinti. Buscaré el llibre. I sí, molt em sembla, que "Massa felicitat" t'agradarà. Trobarem a faltar el teu bloc aquests dos mesos! Molt bones vacances.

    ResponSuprimeix
  3. Se m'estan acumulant els llibres per l'estiu, tot i que a mi el títol m'hauria fet enerere, però ho entenc.
    He escoltat la cançó que adjuntes (després de superar la ditxosa publicitat). Un bon blues, d'un cantant que desconeixia (també).

    ResponSuprimeix
  4. Lluís, els contes són molt bons. A mi també se m'acumulen les lectures... Llegiré, o almenys provaré de llegir, "El Danubi" d'en Magris del qual ens vas parlar fa uns dies. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  5. El vaig llegir fa uns messos i em va agradar moltíssim. "Dimensions" és impactant. La veritat és que no puc dir que hi hagués cap que em decebés o no em semblés interessant.

    ResponSuprimeix
  6. Em sembla que cal lloar la feina de la traductora, la Dolors Udina, que fa que els contes de la Munro ens arribin, ens impactin i ens deixin l'empremta de la bona literatura.

    Salut i bones lectures,

    SU

    ResponSuprimeix
  7. Moltes gràcies Aineta i Su pels vostres comentaris.

    ResponSuprimeix
  8. n'he sentit a parlar molt i despres de la teva ressenya, encara tinc més ganes de llegir-lo. Suposo que si no l'he agafat fins ara és perque els contes sempre em fan una mica de mandra. M'agrada més apalancar-me en una novel·la i que duri

    ResponSuprimeix