dilluns, 20 de juny de 2011

La biblioteca de Buchenwald

A l’Esther perquè hem coincidit en el mateix punt

Quan vaig saber de la seva mort, vaig córrer a buscar aquest llibre. Colpidor, inoblidable. Per què no l'havia llegit abans si me n'havien parlat tant i tant?

Semprún va haver d’esperar molt de temps per poder parlar de les seves vivències al camp de concentració de Buchenwald. No serà fins passats 47 anys que es veurà en cor de tornar a Weimar, allà, on va conèixer el Mal absolut.

En el llibre parla molt de les dificultats per poder explicar certes veritats essencials; com expliques, per exemple, l’olor dels crematoris?, o la sensació que la mort et travessa? Dificultats, perquè es insuportable tornar a reviure-ho; dificultats, també, per trobar la manera de contar-ho bé, perquè es pugui comprendre. Només mitjançant l'artifici de l'obra d'art, és clar!

Tot el llibre és extraordinari. Inoblidable la història amb el tinent Rosenfeld, el capítol en què coneix la Milena de Kafka o quan ens parla del suïcidi de Primo Levi. Inoblidable quan s'assabenta del favor de vida que li va fer un descongut. Tot. Però avui us vull parlar de la biblioteca del camp, del què va viure allà just quan acabaven de ser alliberats.

Un matí entre el 14 i el 19 d'abril de 1945, feia uns dies de l'alliberament de Buchenwald, sent que el criden pel megàfon. Una veu aspra, imperativa, que el va sobresaltar fent-li pensar en quan la S.S. cridava algú. Però no; reacciona alleugerit, el cridaven pel nom “camarada Semprún”, el convocaven a la biblioteca, eren lliures.

“Con voz enojada, el responsable de la biblioteca del campo me pedía que devolviera los tres libros que todavía obraban en mi poder. Me esperaba aquella misma mañana, sin falta. Era imprescindible, decía, que los libros volvieran ese mismo día a la biblioteca”.

Hegel, Nietzsche, Schelling. Semprún no havia pensat en cap moment en retornar-los. Li podien ser útils i d’altra banda la biblioteca de Buchenwald desapareixeria. Però no tothom pensava com ell.

Anton, el nom amb que bateja el bibliotecari, li replica que ni anava a desaparèixer la biblioteca ni acabarien els camps de concentració. Per ell el camp ben aviat tindria una altra funció, la mateixa funció: reprimir, reeducar uns altres..., “Nos harán falta campos como éste". El bibliotecari manifesta el seu desig de continuar allà, sent útil a la nova Alemanya. I Semprún no oblidarà la mania per l'ordre i la continuitat d'aquell vell comunista.


"Viéndole alejarse hacia el fondo de la biblioteca, enseguida perdido entre las estanterías, me pregunto si Nietzsche y Hegel estarán realmente en su sitio. ¿Y Schelling? El volumen suelto de sus obras que había en la biblioteca de Buchenwald contenía el ensayo sobre la libertad en el que Shelling explora el fundamento de lo humano..."

És fàcil comprendre que Serprún no hagi pogut oblidar-ho. Una terrible sensació. Però ell no va abandonar mai l'esperança i, fins i tot, en mig de l'horror absolut és capaç de trobar la bellesa. Llegiu sinó aquest fragment impressionant de quan, en sentir el toc de queda, torna al seu bloc:

"Pese al sonido estridente de los pitidos a lo lejos, la noche era hermosa, apacible, serena. El mundo se ofrecía a mí en el misterio radiante de una oscura claridad lunar. Tuve que detenerme para recuperar el aliento. El corazón me latía muy fuerte. Me acordaré toda mi vida de esta felicidad insensata, me dije para mis adentros. De esta belleza nocturna. Alcé la mirada. En la cresta del Ettersberg, unas llamas anaranjadas sobresalían de lo alto de la maciza chimenea del crematorio”.

- Jorge Semprún, La escritura o la vida. Barcelona: Tusquets, 1995, pàg. 73-78, 329-330.

4 comentaris:

  1. Sóc un fan incondicional del Semprún, i em resulta difícil escollir un t´titol, perquè tots m'han entusiasmat i m'han servit de model. Tan de llenguatge literari com de compromís ètic. Crec que el darrer que he llegit (potser fa un any) és "Veinte años y un día". Una curiosa reflexió sobre el pas dels anys a l'Espanya que tant em dol, tant estimo i tant m'emprenya.

    ResponSuprimeix
  2. No crec que m'hagi de fer autopropaganda, però t'adjunto el post que em va motivar la mort del Jorge Semprún, per si et serveix:
    http://lasegonamort.blogspot.com/2011/06/17-mapa-de-carreteres-secundaries.html

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies, Lluís. M'has fet passar una estona deliciosa llegint-te. No només les "Carreteres secundàries". Acabo amb la Munro i vaig, d'urgència, cap a Magris. Buscaré un bon racó per llegir-lo.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies a tu per coincidir en el mateix punt, el mateix subratllat, la cursiva, la negreta i els signes d'exclamació!!!!!!!!

    ResponSuprimeix