dijous, 28 d’octubre del 2010

Breu antologia de la literatura universal II

Els llibres que s'amaguen dins la "Breve antología de la literatura universal" de Luis Landero

1 - Canta, oh diosa, no sólo la cólera de Aquiles: La Ilíada d’Homer
2 - [Sino] cómo al principio creó Dios los cielos y la tierra: El Gènesi
3 - [Y cómo luego] durante más de mil noches: Les mil i una nits
4 - Alguien contó la historia abreviada del hombre: De la brevetat de la vida de Sèneca
5 - [Y así supimos que] a mitad del andar de la vida: La divina comèdia de Dante
6 - Uno despertó una mañana convertido en un enorme insecto: La metamorfosi de Kafka
7 - Otro probó una magdalena y recuperó de golpe el paraíso de la infancia: A la recerca del temps perdut de Proust

8 - Otro dudó ante la calavera: Hamlet de Shapespeare
9 - Otro se proclamó melibeo: La Celestina de Fernando de Rojas
10 - Otro lloró las prendas mal halladas: Soneto X de Garcilaso de la Vega
11 - Otro quedó ciego tras las nupcias: Edip de Sòfocles
12 - Otro soñó despierto: La vida es sueño de Calderón de la Barca
13 - Otro nació y murió en un lugar de cuyo nombre no me acuerdo: Don Quijote de la Mancha de Cervantes
14 - [Y canta, oh diosa,] con tu canto general: Canto general de Neruda
15 - A la ballena blanca: Moby Dick de Melville
16 - A la noche oscura: Noche oscura de San Juan de la Cruz
17 - Al arpa en el rincón: Rima VII de Bécquer
18 - A los cráneos privilegiados: Luces de bohemia de Valle Inclán
19 - Al olmo seco: A un olmo seco d’Antonio Machado
20 - A la dulce Rita de los Andes: Idilio muerto de César Vallejo
21 - A las ilusiones perdidas: Les il·lusions perdudes de Balzac
22 - Y al verde viento: Romance sonámbulo de García Lorca
23 - Y a las sirenas : L’Odissea d’Homer
24 - Y a mí mismo: Cant de mi mateix de Walt Whitman

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Breu antologia de la literatura universal

“Canta, oh diosa, no sólo la cólera de Aquiles sino cómo al principio creó Dios los cielos y la tierra y cómo luego, durante más de mil noches, alguien contó la historia abreviada del hombre, y así supimos que a mitad del andar de la vida, uno despertó una mañana convertido en un enorme insecto, otro probó una magdalena y recuperó de golpe el paraíso de la infancia, otro dudó ante la calavera, otro se proclamó melibeo, otro lloró las prendas mal halladas, otro quedó ciego tras las nupcias, otro soñó despierto y otro nació y murió en un lugar de cuyo nombre no me acuerdo. Y canta, oh diosa, con tu canto general, a la ballena blanca, a la noche oscura, al arpa en el rincón, a los cráneos privilegiados, al olmo seco, a la dulce Rita de los Andes, a las ilusiones perdidas, y al verde viento y a las sirenas y a mí mismo”

Aquest conte de Luis Landero “Breve antología de la literatura universal” ens convida a jugar amb la literatura. S'hi amaguen fins a 24 títols. Els sabem trobar tots?

dijous, 21 d’octubre del 2010

D'amor i de llibres

"(...) Vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

El llibre de l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor, va obtenir l’any 2008 el Premi nacional de literatura juvenil. Aquest llibre, deliciosament editat per Bromera en L’eclèctica, és un recull de relats per a lectors de totes les edats sobre la importància de l’amor i la importància de la lectura en les nostres vides, perquè com el mateix autor ens explica, hi ha un homenatge explícit a alguns dels llibres que més s’ha estimat i dels quals ens ofereix deliciosos fragments. Alguns dels autors citats són José Ángel Valente, Xesús Valcárcel, Pablo Neruda, Yeats, Manuel Rivas, Paul Auster...

En les 10 històries d’amor trobareu sentiments secrets que mai no es van arribar a expressar; amors impossibles que no van poder ser; el gran amor que encara no s’ha trobat; nostàlgia i esperança d’amor... I envoltant-t’ho tot el poder de la literatura. El llibre comença amb “Un radiant silenci”, el relat d’un llibreter que pretén enamorar Sara amb fragments de poemes d’amor i acaba amb “Un riu de paraules”, en un barri inundat de començaments magnífics, temptant-nos a llegir. Ben a prop també ho teniu això: Inicis memorables a Espai de Llibres.

I com tinc esperit atlàntic, recomanar-vos de veure avui (que sempre dóna gust de veure i de sentir) Manuel Rivas a L’hora del lector.

I d'acompanyameny, la mítica "Negra sombra" de Rosalía. Interpretada per Luz Casal i Carlos Núñez.



- Agustín Fernández Paz, Només ens queda l’amor. València: Bromera, 2008, pàg. 167-168

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Com es conserven els records

Al llarg de tot l’any hem sentit parlar molt de records. El Me’n recordo de Joe Brainard ha precipitat un allau de reminiscències en articles, blocs i converses personals. Avui no parlarem de records concrets sinó de les diferents maneres de conservar-los.

Ella va perdre fa uns dies part de la seva memòria escrita, la més secreta. Allà hi guardava sentiments, confidències, trobades... tot de manera poc convencional, diaris personals que no eren diaris ni mensuals, cartes que no havia enviat mai, frasses significatives, esborranys, caòtics records... No necessitava mirar aquest arxiu secret però li agradava saber que allà ho tenia, per si de cas. Jo de seguida vaig pensar en el conte de Cortázar i en si ella era més aviat "fama" o més aviat "cronopio". Un aspecte molt important per considerar l'abast de la pèrdua.

Conservación de los recuerdos.
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".

Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras que en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempres de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio”

Us recomano llegir o rellegir Cortázar i avui, pel tema, Historias de cronopios y de famas que, personalment, porta corredisses de records vius d'un pis d'estudiants a Cerdanyola. Són, ben segur, dels contes més divertits i irònics que he llegit. En la primera part del llibre trobareu les instruccions per aprendre a fer les coses bé com, per exemple, plorar o donar corda a un rellotge, que sempre són importants; en la segona i tercera part, tot un seguit d’ocupacions i conductes estranyes, tant com les nostres; i, per últim, les vivències de "famas", "cronopios" i "esperanzas". Sentiu Cortázar parlant dels seus éssers fantàstics.



- Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas, 2a ed. Madrid: Santillana, 2002, pàg. 115

dijous, 14 d’octubre del 2010

Francesc Serés

El proper 5 de novembre, Francesc Serés ens comentarà el seu llibre Contes russos, en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

De Francesc Serés (Saidí -Baix Cinca-, 1972) n’hem sentit parlar molt i sempre bé. L’originalitat dels temes que tracta, el domini excel·lent de la tècnica literària, fan que estigui considerat com un dels més prestigiosos escriptors catalans contemporanis. Des d’aquí us convidem, decididament, a llegir-lo.

Serés és autor de les novel·les Els ventres de la terra, L'arbre sense tronc i Una llengua de plom, aplegades posteriorment com a trilogia en De fems i de marbres i on es tracta sobre la desaparició de la vida rural. Després ha escrit el llibres de contes La força de la gravetat, La matèria primera i Contes russos, el seu darrer llibre publicat. Ha escrit també l'obra de teatre Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig i ara mateix s'està representant la seva comèdia No som res.

Feu una ullada a la seva web llegiu alguna de les seves narracions i mireu les fotografies; assabenteu-vos a Lletra de qui és i per què escriu; mireu l'entrevista que li van fer fa uns mesos a L'hora del lector; busqueu comentaris de la seva obra, com les del bloc Llunàtic (aquí, aquí i aquí), de Toni Sala, Riell Bulevard... Sentireu aquesta excel·lència que us comentava.

Com entrant per als Contes russos, el que ens explica ell mateix en la introducció d'aquesta antologia de jocs de ficcions: vint-i-un contes escrits per cinc imaginaris escriptors russos del s. XX.

“Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot, la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus… I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats...”

- Francesc Serés, Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010, pàg. 11.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa II

Gràcies a l'Esther, aquí teniu la cançó de Roberto Vecchioni sobre les cartes d'amor de Fernando Pessoa.



Le lettere d'amore
Fernando Pessoa chiuse gli occhiali

e si addormentò
e quelli che scrivevano per lui
lo lasciarono solo
finalmente solo...

Così la pioggia obliqua di Lisbona
lo abbandonò
e finalmente la finì di fingere fogli
di fare male ai fogli...

E la finì di mascherarsi dietro tanti nomi,
dimenticando Ophelia
per cercare un senso che non c'è
e alla fine chiederle:
scusa se ho lasciato le tue mani,
ma io dovevo solo scrivere, scriveree
scrivere di me..."

E le lettere d'amore,
le lettere d'amore
fanno solo ridere.
Le lettere d'amore
non sarebbero d'amore
se non facessero ridere.
Anch'io scrivevo un tempo lettere d'amore
anch'io facevo ridere;
le lettere d'amore, quando c'è l'amore,
per forza fanno ridere.

E costruì
un delirante universo senza amore,
dove tutte le cose
hanno stanchezza di esisteree
spalancato dolore.

Ma gli sfuggì che il senso delle stelle
non è quello di un uomo,
e si rivide nella pena di quel brillare inutile,
di quel brillare lontano...

E capì tardi che dentro
quel negozio di tabaccheria
c'era più vita di quanta ce ne fosse
in tutta la sua poesia;
e che invece di continuare a tormentarsi
con un mondo assurdo
basterebbe toccare il corpo di una donna,
rispondere a uno sguardo...

E scrivere d'amore,
e scrivere d'amore,
anche se si fa ridere;
anche quando la guardi,
anche mentre la perdi
quello che conta è scrivere.
E non aver paura
non aver mai paura
di essere ridicoli;
solo chi non ha scritto mai
lettere d'amore
fa veramente ridere.

Le lettere d'amore,
le lettere d'amore,
di un amore invisibile;
le lettere d'amore
che avevo
cominciato
magari senza accorgermi;
le lettere d'amore
che avevo immaginato,
ma mi facevan ridere
magari fossi in tempo
se avessi ancora il tempo
per potertele scrivere...


I també la versió que ha fet Joan Isaac.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Les cartes d'amor de Fernando Pessoa

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor
com les altres,
ridícules.

Però, a la fi,
només aquells que no han escrit mai
cartes d’amor
són els que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules

La veritat és que avui
són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules)

Álvaro de Campos, 1935 (heterònim de Fernando Pessoa)
--------------------------------------------------------------
Avui iniciem una nova actvitat al grup de lectura de la Biblioteca: Compartim poesia. Cada mes un dels components del grup triarà una poesia perquè sigui llegida i comentada en la nostra trobada mensual. La primera ha estat escollida per en Jaume i ens parla sobre les cartes d'amor. Nosaltres, com a complement, us convidem a llegir el llibre Cartas a Ophélia de Fernando Pessoa.

Libros del Zorro Rojo recopila, en Cartas a Ophélia, les 48 cartes que Pessoa va escriure a Ophélia Queiroz. Hi trobem també una selecció de poesies, la darrera, és clar: “Totes les cartes d’amor són ridícules”. Segons els seus biògrafs aquesta és l’única relació amorosa que es coneix de l’escriptor portuguès. Ell tenia 32 anys, ella 19, i van viure una història essencialment epistolar. Les seves trobades van ser breus, secretes i castes. “Mi querido y pequeño bebé”, “Querida Ninhina pequeña”, “Víbora”, “Terrible bebé”... en aquests termes encapçala les cartes a la seva estimada, ens les quals trobem declaracions deliciosament ridícules. Una primera lectura ens fa pensar en una història pueril, més escrita que viscuda, però de seguida sentim alguna cosa profundament torbadora i desconcertant: la personalitat complexa i múltiple de Pessoa, el seu desassossec i la seva incapacitat per entregar-se a l’amor. Com diu Tabucchi en el pròleg del llibre “Pessoa escogió la literatura simplemente porque no podía escoger el amor”.

“(...) Alcancé la edad en que se tiene pleno dominio de las cualidades propias, y la inteligencia ha adquirido la fuerza y la destreza de que puede disponer. Es pues el momento de realizar mi obra literaria, completando unas cosas, reuniendo o escribiendo otras que están por ser escritas. Para realizar esa obra necesito tranquilidad y cierta soledad (...) Me gusta mucho –pero mucho- Opelinha. Aprecio mucho -muchísimo- su índole y su carácter. De casarme, sólo lo haría con usted. Queda por saber si el matrimonio, el hogar (o como quieran llamarlo) son cosas compatibles con mi vida interior. Lo dudo. Por ahora, quiero organizar a la brevedad esa vida interior y mi trabajo (...) Adiós, Ophelinha. Duerma y no pierda gramos Su muy devoto, Fernando”.
(29/9/1929)

- Fernando Pessoa, Cartas a Ophélia. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2010, pàg. 108-109