dijous, 14 d’octubre de 2010

Francesc Serés

El proper 5 de novembre, Francesc Serés ens comentarà el seu llibre Contes russos, en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

De Francesc Serés (Saidí -Baix Cinca-, 1972) n’hem sentit parlar molt i sempre bé. L’originalitat dels temes que tracta, el domini excel·lent de la tècnica literària, fan que estigui considerat com un dels més prestigiosos escriptors catalans contemporanis. Des d’aquí us convidem, decididament, a llegir-lo.

Serés és autor de les novel·les Els ventres de la terra, L'arbre sense tronc i Una llengua de plom, aplegades posteriorment com a trilogia en De fems i de marbres i on es tracta sobre la desaparició de la vida rural. Després ha escrit el llibres de contes La força de la gravetat, La matèria primera i Contes russos, el seu darrer llibre publicat. Ha escrit també l'obra de teatre Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig i ara mateix s'està representant la seva comèdia No som res.

Feu una ullada a la seva web llegiu alguna de les seves narracions i mireu les fotografies; assabenteu-vos a Lletra de qui és i per què escriu; mireu l'entrevista que li van fer fa uns mesos a L'hora del lector; busqueu comentaris de la seva obra, com les del bloc Llunàtic (aquí, aquí i aquí), de Toni Sala, Riell Bulevard... Sentireu aquesta excel·lència que us comentava.

Com entrant per als Contes russos, el que ens explica ell mateix en la introducció d'aquesta antologia de jocs de ficcions: vint-i-un contes escrits per cinc imaginaris escriptors russos del s. XX.

“Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot, la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus… I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats...”

- Francesc Serés, Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010, pàg. 11.

4 comentaris:

  1. Fa cosa de dos o tres anys (com passa el temps) el vam tenir a la Triadú. Just estava treballant en els contes russos.
    Un gran escriptor i un encant, personalment i en persona, que diria en Catarella.
    Que xaleu de valent!

    ResponSuprimeix
  2. No sé com no li han passat els ganes d'anar a les biblioteques. M'explico.
    Quan va venir a Vic, i un cop acabada la xerrada, es va adonar que li calia fer benzina, que sinó, no arribaria a Barna. Una assistent a la xerrada es va oferir, amablement, a portar-lo fins una benzinera. Ell la va seguir, en cotxe, fins arribar a una. La noia, va continuar cap a casa seva, sense parar.
    La gasolinera era tancada i estava situada a la quinta forca dels seus interessos, que no eren altres que tornar a Barna sa i estalvi i en un temps prudencial. Resumint, el va deixar tirat com una burilla, encarat cap a París. Llavors va demanar ajuda a l'únic ésser humà que va ser capaç de trobar, que no era altre que un "quinqui", a qui va haver d'acompanyar a casa seva en cotxe, amb l'excusa de que allà trobaria una benzinera. Apa que no se la sabia llarga, el "quinqui". Encara va haver de passar més aventures, pobre Serés, però, pel que sembla, va aconseguir sortir de Vic i arribar a casa.

    Conclusió: de bones intencions, l'infern n'és ple.

    ResponSuprimeix
  3. Tota una aventura, Matilde... Ja us comentaré com ha anat la trobada a Tossa. Pel que ens expliques tu i pel que em van dir les bibliotecàries d'Arbúcies, serà molt i molt interessant.

    ResponSuprimeix