dimarts, 16 d’octubre del 2012

Homes i ratolins de John Steinbeck



"Los libros no sirven. Un hombre necesita a alguien, alguien que esté cerca. Uno se vuelve loco si no tiene a nadie” 

Per encapçalar aquesta entrada, el lector més fascinador de Lost llegint Homes i ratolins. Què ens hauria explicat el perdut Sawyer, solitari i necessitat, com tots en definitiva, de tenir un somni i algú ben a prop?

Aquest llibre no pot deixar indiferent ningú. Hi ha la mestria d'Steinbeck per retratar una època i descriure uns personatges atrapats pel seu destí. Som als anys de la Gran Depressió americana i una estranya parella va de ranxo en ranxo fugint de les adversitats. 

En un món rude i cruel, on sembla que no hi ha lloc per a la responsabilitat i els sentiments, destaca la relació entranyable d'aquests dos homes tan diferents que s'acompanyen. Què fa que George es faci càrrec de Lennie, un home retardat? Per què es complica la vida si Lennie, encara que amb innocència, sempre es fica en embolics? 

Més enllà de la duresa del relat, Steinbeck fa un cant a la solidaritat. La realitat és la que és però tots necessitem esperança. És possible, com en la poesia de Burns que dóna títol al llibre, que no es puguin aconseguir els somnis, però com ens ajuda a viure tenir-los i compartir-los amb algú...

Los hombres como nosotros, que trabajan en los ranchos, son los tipos más solitarios del mundo. No tienen familia. No son de ningún lugar (...) No tienen nada que esperar del futuro (...) Con nosotros no pasa así. Tenemos un porvenir. Tenemos alguien con quien hablar, alguien que piensa en nosotros...”

- John Steinbeck, De ratones y hombres. Barcelona: Edhasa, 2010, pàg. 115, 26-27.


divendres, 21 de setembre del 2012

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.


Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 


Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)


I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007

dilluns, 25 de juny del 2012

Com llàgrimes en la pluja...

Tiendo a ser un poco sombrío. Miro al lado oscuro. No porque sea un maníaco depresivo, sino porque encuentro la oscuridad interesante. Particularmente en sus aspectos más inusuales. Estoy seguro que tiene algo que ver con mi propia herencia. Soy celta, después de todo. Y los celtas estan fascinados por la melancolía” (Ridley Scott) 

Si hagués d'escollir una única pel·lícula seria aquesta. No sóc molt original, molts altres també la triarien. En la meva tria s'hi afegeix, a banda del valor de la pel·lícula, una càrrega personal emotiva, la dels moments en què l'he vist. 

Aquesta pel·lícula futurista, fosca i malenconiosa s'ha convertit en una pel·lícula de culte, en un mite. Blade Runner avui fa trenta anys i molts ens sentim d'aniversari.

.

dimarts, 12 de juny del 2012

I tu, has llegit l'Ulisses?

Al  grup de lectura de Caldes



No fa gaire em van preguntar, has llegit aquell llibre que no entén ningú?.... Sí, un molt estrany, que té una part on no hi ha punts ni comes?... I de sobte li surt el títol: l'Hèrcules!

Li explico l'anècdota a la Mercè, que a Caldes llegiran l'Ulisses, i li recordo un capítol de Plats Bruts, divertidíssim, en què en David s'entesta a llegir-lo. “El món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses i els que no. Amb això t'ho he dit tot", afirma en Pol.

Aquí teniu el desenllaç (a partir del minut 2:15).


dissabte, 9 de juny del 2012

Cròniques lectores de Ray Bradbury


No fa gaire parlàvem de les Cròniques marcianes d'en Bradbury, aquelles històries sobre la colonització de Mart tan desoladores i de les quals deia Borges: “¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?”

Ray Bradbury va morir dimarts passat. Aquests dies posem els seus llibres a la nostra prestatgeria d'honor. Volem que visquin, com ell demanava. I us els recomanem molt. 

Bradbury era un gran lector i un entusiasta de les biblioteques. Llegeixo la traducció de l'entrevista que li van fer a The Big Read i xafardejo en la seva ànima lectora. Sé que va començar a imaginar amb les tires còmiques i amb contes com La bella i la bèstia; que corria cap a les biblioteques buscant la fantasia i la màgia; que el llibre que més el va influenciar va ser Els raïms de la ira de l'Steinbeck i que el llibre més important de la seva vida va ser Conte de Nadal de Charles Dickens, perquè, diu, allà hi és tot sobre la vida i la mort. 

I llegeixo també, entusiasmada, que té set còpies de Tendra és la nit, el qual no es cansa de rellegir. Això es sentir la passió d'una lectura:

“(...) Aquí tengo un libro de Scott Fitzgerald, Suave es la noche; tengo siete copias. He estado en París veinte veces. Cada vez que voy llevo este libro y comienzo en la torre Eiffel y camino por París desde que amanece hasta que el anochecer. Paro en restaurantes y leo otro capítulo, y al terminar el día ya lo he leído entero. Leer debe ser una experiencia total. Puedes leer mientras caminas y te sientas en los restaurantes y lees el siguiente capítulo, y te enamoras más...”.

divendres, 18 de maig del 2012

Medecina de vida

L'Esther em fa conèixer aquest còmic, Alícia en un món real.  És material sensible. Ens parla d'una malaltia que encara molts no gosen ni esmentar i hi ha una profunda reflexió sobre l'esclavatge dels cànons de la bellesa física. Llegit i rellegit, em sorprèn molt i m'omple d'optimisme.

L'Alícia de la història no viu en cap país de les meravelles, li han diagnosticat un càncer de mama.
 


L'escriptora, Isabel Franc, va patir aquest càncer i ens explica des de la pròpia experiència com és de dur i traumàtic tot el procés alhora que sap donar-li un sentit positiu i vital. No s'amaguen els mals moments, que hi són, però per sobre d'ells hi ha la força que s'acaba trobant i sentim com l'acceptació i el sentit de l'humor poden ser medecina de vida.

Com es viu un tractament tan agressiu? Com és la vida després del càncer? Com es viu una masectomia? Veurem com Alícia amb el seu tarannà i amb el suport de les seves amigues se n'acaba ensortint i acaba trobant una solució valenta, agosarada.  Alícia ens diu: "la vida després del càncer mai no torna a ser igual... Però si fa no fa és el mateix". Acompanyem Alícia i sentim el seu cant a la vida.

Aquí una entrevista a les autores:
http://ww.dadanoias.net/2010/05/02/isabelysusanna/

- Isabel Franc; Susanna Martin. Alícia en un món real. Barcelona: Norma, 2010.

dimarts, 8 de maig del 2012

Contes d'hivern d'Isak Dinesen

Aquests darrers mesos el nostre bloc ha estat callat. Hi he pensat, hi havia llibres per comentar i recomanar, però hi ha moments en què es fa difícil parlar o escriure. Però a Bibliotossa la lectura sempre està present. I avui, al mig de la primavera, tinc ganes de parlar-vos d'uns contes d'hivern.

En Jordi, en un exquisit sopar d'amics bibliotecaris, em comentava la fascinació que transmet l'obra de la baronesa Blixen i vaig recordar un escrit que tenia a mitges des de feia temps. Començava amb unes paraules de Carson McCullers i seguia amb una fotografia ben coneguda.

“Empecé Memorias de África en el coche y leí hasta la caída del sol. Nunca me había sentido tan maravillada. Después de años leyendo este libro, y lo he leído muchas veces, cada vez que lo empiezo sigo experimentando una sensación de consuelo y, a la vez, de libertad. Naturalmente, leí todos sus libros, pero estos dos son mis preferidos  [Memòries de l'Àfrica i Set contes gòtics]. Recuerdo que, en la Academia Americana de Artes y Letras, una amiga me dijo que Memorias de África era un libro primordial para ella, y que juzgaba a sus nuevos amigos según cómo reaccionaban al leerlo” (1).

Carson McCullers va conèixer l'escriptora que tant admirava en aquell mític dinar on van compartir taula totes dues amb Marilyn Monroe i Arthur Miller. Allà la va sorprendre l’extraordinària capacitat de Karen Blixen per narrar contes, una cosa que havia fet des de ben petita. També com sota una aparença física artificial, els ulls remarcats de kohl, el turbant, les joies... hi enlluernava la seva naturalitat i encant. Al final de la seva vida es veu que només menjava ostres i bebia xampany. Quan no era temporada d'ostres, s'havia de conformar amb els espàrrecs. Quan Arthur Miller li va preguntar quin metge li va recomanar aquesta dieta, va contestar "ningún médico, yo misma opté por esta dieta. Va bien conmigo y, además, me encanta".

A Bibliotossa compartim la passió per l'escriptora danesa. Les seves històries ens arriben com quan algú ens explica contes ben a prop, hi és present el caràcter i el ritme del relat oral, així com un domini dels discurs narratiu extraordinari. Hi havia una vegada... i després passen coses i les que passen no són el que semblen, i l'impossible es fa possible, i el final sempre és inesperat, gairebé mai del tot feliç, però no importa perquè la fetillera ens ha atrapat, és un final perfecte.

Aquests contes, que no tenen res de fred, són sensacionals. Es pot llegir de moltes maneres i per diferents raons però, no sé vosaltres, jo necessito trobar de tant en tant històries que em meravellin com aquestes.

No desplegarem cap relat, només dir-vos que hi trobareu moltes coses, entre els contes populars d'Andersen i les històries de les mil i una nits,  l'autora com una Xahrazad nòrdica, ens enlluerna amb la màgia més versemblant . Aquí unes línies d"El camp del dolor", un dels contes més durs i commovedors, en el qual s'expressa l'esperit de la ruralitat, l'abnegació d'una mare i, especialment, les paradoxes de la moralitat.

"L’home fill d’aquestes terres llegia al paisatge clar com en un llibre. El mosaic irregular de prats i camps de blat era un quadre que representava, amb traces imprecises de verd i de groc, afanys de la gent pel pa de cada dia; les centúries els havien ensenyat a llaurar i sembrar la terra d’aquesta manera. A dalt d’un puig llunyà les ales immòbils d’un molí de vent, petita creu blavosa contra el cel, indicaven una etapa posterior de la lluita del pa. El perfil imprecís de les teulades de palla –tumor de la terra on s’apinyaven les barraques del llogaret- explicava la història, del bressol a la sepultura, del pagès, l’ésser més vinculat al sòl i que més en depèn, que prospera quan hi ha un any fèrtil i mor en temps de secada i de plagues". (2)

Karen Blixen va tenir una vida intensa. Gustavo Martín Garzo ens parla de l'escriptora i de la seva obra i acaba amb aquestes paraules, "La verdadera tragedia, había escrito una vez, es estar varado en un insípido paraíso, en un limbo sin cargas, llevar una existencia con la que no podrá hacerse un cuento".

1) Carson McCullers, Iluminación y fulgor nocturno: autobiografía inacabada. Barcelona: Seix Barral, 2008, pàg. 104.
2) Isak Dinesen, Contes d'hivern. Barcelona: Edicions 62, 1999, pàg. 199.

dilluns, 20 de febrer del 2012

... I la lluna continuï brillant

"Así que nunca más pasearemos
tan tarde de noche,
aunque el corazón siga enamorado,
y aunque siga brillando la luna (...)"


Aquest vers de Lord Byron dóna títol a un dels relats de les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, "Aunque siga brillando la luna". Fa temps que vaig llegir aquestes històries tristes i desoladores que parlen de diferents expedicions colonitzadores a Mart, del que van trobar allà i dels efectes devastadors que va suposar l'arribada dels terrícoles. No les he oblidades mai.

Cròniques marcianes és un llibre d'aquells que t'enganxen i que, des d'una aparent senzillesa, aconsegueixen inquietar-te i sorprendre't molt. La fantasia, com la poesia, és un arma carregada de futur. Imaginar, inventar, fer profundes metàfores de la realitat per buscar un sentit a tantes preguntes i inquietuds. Llegiu el que escrivia Borges al pròleg:

"(...) ¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?
¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima? Toda literatura (me atrevo a contestar) es simbólica; hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo "fantástico" o a lo "real", a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a una invasión de Marte. ¿Qué importa la novela, o novelería, de la science fiction? En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street.
Acaso La tercera expedición es la historia más alarmante de este volumen. Su horror (sospecho) es metafísico; la incertidumbre sobre la identidad de los huéspedes del capitán John Black insinúa incómodamente que tampoco sabemos quiénes somos ni cómo es, para Dios, nuestra cara. Quiero asimismo destacar el episodio titulado El marciano, que encierra una patética variación del mito de Proteo.
Hacia 1909 leí, con fascinada angustia, en el crepúsculo de una casa grande que ya no existe, Los primeros hombres en la Luna, de Wells. Por virtud de estas Crónicas de concepción y ejecución muy diversa, me ha sido dado revivir, en los últimos días del otoño de 1954, aquellos deleitables terrores".

La Teresa, una de les ànimes del Grup de Lectura, ens va fer les següents recomanacions per degustar i gaudir de la ciència-ficció:


- Isaac Asimov, Los propios dioses / Trilogia de la fundació
-
Gregory Benford, Cronopaisaje
-
Ray Bradbury, Cròniques marcianes
-
Marion Zimmer Bradley, sèrie Las nieblas de Avalon
-
Arthur C. Clarke, 2001, una odissea espacial / Encontre amb Rama
- Phil
ip K. Dick, Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?
-
Frank Herbert, Dune
-
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor / Los desposeídos
-
Stanilav Lem, Solaris
-
Walter M. Miller, Cántico a San Leibowitz
-
Frederik Pohl, Pórtico
-
Dan Simmons, Hyperion
-
Olaf Stapledon, El hacedor de estrellas
-
John Wyndham, El hombre demolido



I ja que parlem de Mart...:

dimarts, 14 de febrer del 2012

100 lectures

“La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant en què el llibre parla i l’ànima contesta” (André Maurois)

El 12 de desembre de 2002 tenia lloc la primera trobada del nostre grup de lectura. Durant aquest temps hem llegit i hem viscut molt; els llibres ens han fet passar moments bonics i intensos, ens han apropat i mitjançant ells hem acabat sabent de nosaltres mateixos. La complicitat de les lectures, les opinions diverses, la defensa apassionada de diferents punts de vista, han fet d’aquestes trobades vetllades delicioses.

El passat més de gener compartíem la lectura número 100. Aquí sota la nostra història com a grup, que són aquests llibres que hem llegit, comentat i fet, d’una manera o una altra, nostres. Recordo la primera nit i la primera trobada, parlant tots tímidament del combat de l’Alexis de Marguerite Yourcenar. Recordo les converses intenses al voltant de llibres que tots van sentir profundament com L’amant de Marguerite Duras, Maus d’Art Spiegelman, L’última trobada de Sándor Márai o Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez. Algunes lectures van crear bàndols oposats com Corazón tan blanco de Javier Marías, La balada del cafè trist de Carson McCullers o Elegia de Philip Roth; amb altres no va haver-hi confrontació com 84 Charing Cross Road de Helene Hanff, Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Les veus del Pamano de Jaume Cabré. També, hi hagut alguna trobada de gèlid silenci perquè el llibre no va ser acceptat o no va poder ser llegit, com La nàusea de Sastre. 100 lectures donen per molt.


Estem d'aniversari i mirem endavant esperant celebrar moltes més lectures compartides.

La nostra història: el que hem llegit

divendres, 3 de febrer del 2012

Escoltem poesia: Núria Candela diu Joan Vinyoli

La trobada del grup de lectura de la Biblioteca del mes de febrer serà, ben segur, especial. Aquest vespre comentem la poesia corprenedora de Joan Vinyoli a través de la veu de Núria Candela i la música d’Eduard Iniesta. No és la primera vegada que comentem poesia, però sí la primera que comentem una audició.

Aquest CD és una delícia en tots els sentits. Per la poesia, per la selecció, per una veu que sap arribar al més profund dels versos i és capaç d’expressar totes les emocions amb una interpretació extraordinària.

L’any 1976 Vinyoli escrivia a Núria Candela:Penso que estem molt identificats. Ets tu la que te m’assembles? O sóc jo que estic tant prop de tu que interpreto, quan encara no et coneixia, “coses” del teu ésser”. Nosaltres escoltem la poesia i també sentim que se'ns parla de coses molt properes, de coses del nostre ésser.

La selecció aplega 24 poemes, 9 dels quals pertanyen al llibre Tot és ara i res. Amb aquestes paraules, les recordem, va acabar la seva carta de comiat Miquel Pairolí. Hi trobem també poesies d’ A hores petites, Cants d’Abelone i d’altres llibres de Vinyoli. Poesies que arriben a l'ànima i ens parlen de tots els matisos de l'existència. Així hi trobem el dolor, la tristesa, molta nostàlgia per tot el que s'ha perdut o no s'ha arribat a tenir, però alhora també molta consciència del valor de la vida que fa que els versos més tristos despleguin alhora sensació de tendresa i molta vitalitat.

Recuperem les darreres estrofes d'Elegia de Vallvidrera" de Passeig d'aniversari, el darrer poemari d'un Vinyoli marcat pel presentiment de la mort, i on la poesia apareix com alliberadora, capaç de transformar l'àrid hivern del món en una vida fèrtil i feliç.

"I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura ho funden els poetes.

Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida".

dissabte, 28 de gener del 2012

Lectures d'un any

Cada any ens aporta un munt de coses, alegres i no tan alegres. I quan mirem enrere pensem, sí, aquell va ser l’any d’això i d’allò altre. I també, per als lectors, acaben sent els anys o l’època de determinades lectures.

Ja fa dies que hem deixat l’any 2011 enrere, Bibliotossa ha estat una mica dormida, però avui, un matí tranquil d’estranya solitud a la Biblioteca, em ve de gust parlar amb els llibres, d’agrair-los a tots aquells que han acompanyat, aprofundit, fet més alegre i vital l’any 2011. Un bon llibre t’ajuda a viure, almenys aquí així ho pensem.

Com moltes d’aquestes lectures han estat compartides, encomanades, recomanades i comentades entre lectors de Bibliotossa és molt més que un inventari personal. Són els llibres que han tingut més vida, que han aportat alguna especial i que, aquí, em fem nostres.

Lectures de sempre, magnífiques, compartides en el grup de lectura. De les onze lectures d’aquest any recordo especialment La lluvia amarilla i Pedro Páramo, que ens van arribar al fons de l’ànima, dues històries diferents que ens acaben parlant del mateix, de la mort i de tanta solitud, ja sigui en un paisatge fred de l’Aragó, ja sigui en l’aridesa asfixiant de Comala. També Madame Bovary, llibre de lectura quieta, per delectar-se i apreciar la gran literatura; un exercici d’estil impressionant de com explicar una història. Nabokov i Barnes ens van fer adorar Flaubert. Potser El lloro de Flaubert no va arribar en un bon moment però aquest llibre, que ha estat per mi sempre una debilitat personal, no va acabar de trobar acceptació en el grup. I també una grata sorpresa que aquí si vivim a la Lluna és per l’Auster. Ens agrada molt l’escriptor de l’atzar però darrerament havia deixat de sorprendre’ns i ens quedàvem amb les seves grans novel·les de sempre, però aquest Sunset Park ens va agradar i va donar lloc a un debat apassionant sobre els grans temes austerians i els seus personatges desemparats a la cerca d’un sentit en la vida. Passió també va despertar Misteriosament feliç; Joan Margarit ens va portar al fons de la tristesa i a l'àmbit de l'esperança i va donar lloc a una tertúlia plena de poesia i sentiments.

Lectures de sempre que van arribar a nosaltres recomanades per lectors. D’en Jordi i l’Esther, La mirada inocente de Georges Simenon, una bella i serena novel·la que ens parla d’un nen que creix, que es fa artista, però mai deixa de perdre la seva innocent manera de mirar el món. D’Espai de Llibres, Música para camaleones de Truman Capote, uns relats molt bons que enlluernen amb la capacitat que té Capote de parlar-nos de qualsevol cosa, ja sigui un crim, la Marilyn o d’ell mateix. De l’Esther, Verd aigua, una lectura delicada en què Marisa Madieri ens parla de la seva vida fent ús d’un estil acurat i poètic. De la Matilde de la Casa al Club, tota una troballa, Estas ruinas que ves de Jorge Ibargüengoitia que amb ironia i molt sentit de l’humor ens fa gaudir de veritat amb tot el que es viu en una petita ciutat provinciana.

Lectures que van sortir a la llum el 2011, aquelles que entre el munt de novetats han destacat més a l’ànima de Bibliotossa. Primavera, estiu, etcètera, que ha donat moltes alegries i ens va regalar una traca final; Un hotel a la costa, sobre l’aventura de Nancy Johstone, que es va entossudir a muntar un hotel a Tossa durant els anys 30 i es va trobar amb l’esclat de la guerra civil; L’últim dia abans de demà, històries que toquen la mort, i on l’Eduard Márquez amb poques paraules ens fa sentir molt; L’acabadora, que ha agradat molt. I entre les novetats, també, Solar, La nevada del cucut, Los enamoramientos, El bolígrafo de gel verde...

Per acabar i, ara sí, personalment, dono especialment les gràcies a cinc lectures del 2011. Una cuestión personal; Contes d’hivern d’Isak Dinesen, que ara rellegeixo, La mesa limón, La escritura o la vida i Massa felicitat.