Consciència de la mort

Miquel Pairolí comenta amb nosaltres la seva novel·la El Manuscrit de Virgili.

Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.

Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":

"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...

No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.

- Miquel Pairolí, Octubre. Barcelona: Acontravent, 2010.

Miquel Pairolí visita la Biblioteca

Avui ens ha visitat l’escriptor Miquel Pairolí per comentar-nos el seu llibre El manuscrit de Virgili en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

El llibre ens l’havia recomanat amb insistència la Teresa i, un cop llegit, tots els membres del grup van ser unànimes. Aquest llibre, que reflexiona sobre el sentit i l’objecte de la creació literària, està molt ben escrit i conté una història emotiva i molt interessant.

La novel·la està estructurada en dues parts. La primera, molt més àmplia, ens transcriu el manuscrit de l’escriptor Reinald Virgili en el qual recorda la seva especial relació amb Berta Canocici, una dona molt rica, culta i apassionada per l’art. Virgili havia publicat una novel·la d’èxit Memorabilia l’any 1925 i Canocici hi va quedar tan impressionada que, uns anys després, pretén contractar l’escriptor perquè escrigui durant dotze anys només per a ella. La segona part amb l’epígraf “El llimoner” és com una mena de apèndix on trobem els interessos d’algú a conèixer el que realment va viure Virgili i que acaba trobant el manuscrit.

Miquel Pairolí ens va explicar que la novel·la va sorgir al voltant de tres idees principals. La primera pretenia especular sobre què passaria si un autor escrigués per a un únic lector. De la mateixa manera que quan fas una obra pictòrica aquesta és única i pot ser per a un sol posseïdor, quines serien les reaccions i les conseqüències d’escriure en exclusiva per a una única persona? La segona idea era plantejar la diferent recepció que tenen l’obra pictòrica i l’obra literària. Quan un pintor ven la seva obra la perd, però un escriptor sempre pot conservar la seva obra perquè se’n fan moltes còpies. Per últim, li interessava plantejar què passaria si algú descobrís un manuscrit d’un escriptor mort i que la seva lectura modifiqués tot el coneixement que es tenia de la seva vida.

Tot això queda reflectit al Manuscrit de Virgili. Reinald haurà de fer-se moltes preguntes abans d’acceptar o no un contracte d’aquesta mena que significa vendre la seva obra en exclusiva i, en certa manera, també una part de la seva ànima. Per què s’escriu? Per a qui s’escriu? Què es vol transmetre en una obra? Val la pena escriure? Miquel Pairolí ens va explicar que coincideix en algunes aspectes amb les reflexions que es fa Virgili però que mai no acceptaria un pacte d’aquesta mena, que al darrere hi ha una trampa fatal.

A banda de les reflexions d’un escriptor, aquesta novel·la és també una història d’amor. Els vincles entre Virgili i Canocici es fan cada vegada més íntims i profunds. Mai fan explícit el seu amor però mitjançant els seus llibres Memorandum, Memoraculum, Memento, ho comparteixen tot. Ell mateix ens ho diu. Berta i ell van passar tota una nit parlant i aquesta va ser la nit d’amor més intensa i apassionada que mai havia conegut.