diumenge, 26 de setembre del 2010

Recordant Walter Benjamin

Fa 70 anys va morir tràgicament a Portbou Walter Benjamin, un dels pensadors alemanys més rellevants del s. XX.

Jueu i marxista va ser perseguit des de l’arribada al poder del nazisme i va haver de treballar gairebé de forma clandestina i refugiant-se en altres països. Es va exiliar definitivament a França i, després de l’ocupació alemanya del país, va intentar passar a Espanya per marxar cap a Estats Units. Va arribar a Portbou el 25 de setembre de 1940, després de set anys d’exili. Les autoritats franquistes li neguen l’entrada i rep l’amenaça de ser deportat a França. La mateixa nit comença a agonitzar. Tothom parla d’un suïcidi tot i que el certificat de defunció registra la seva mort com a natural. Hi ha teories que parlen també d'un possible assassinat.

Susan Sontag ens va oferir un esplèndid retrat de la seva persona i de la seva obra.

“(…) Benjamin era lo que los franceses llaman un triste. En su juventud parecía marcado por “una profunda tristeza”, escribió Scholem. Se consideraba a sí mismo un melancólico, desdeñando las modernas etiquetas psicológicas e invocando la tradicional etiqueta astrológica: “Yo vine al mundo bajo el signo de Saturno: el astro de revolución más lenta, el planeta de las desviaciones y demoras...” (…) Benjamin se proyectaba a sí mismo, su temperamento, en todos sus grandes temas, y su temperamento determinaba lo que elegía para escribir. Era este temperamento lo que veía en los temas, como las obras barrocas del siglo XVII (que dramatizan distintas facetas de la “acedía saturnina”) y en los escritores sobre cuya obra escribió él más brillantemente: Baudelaire, Proust, Kafka., Karl Kraus. Hasta en Goethe encontró el elemento saturnino. Pues, pese a la polémica en su gran ensayo (aún no traducido al inglés) sobre Las afinidades electivas de Goethe, en contra de interpretar la obra de un escritor por su vida, sí hizo un uso selectivo de la vida en sus más profundas meditaciones sobre textos: información que revelaba al melancólico, al solitario. (Así, describe la “soledad de Proust, que hace que el mundo se encoja dentro de su vórtice” explica cómo Kafka, al igual que Klee, era “esencialmente solitario”; cita el horror de Robert Walser al triunfo en la vida”). No es posible valerse de la vida para interpretar la obra. Pero si puede emplear la obra para interpretar la vida..."

Per apropar-nos a Walter Benjamin us recomanem un llibre deliciós: Infancia en Berlín hacia 1900. Són trenta-set relats breus, la majoria de tres o quatre pàgines, en les quals evoca, amb tendresa i intensitat, vivències i emocions de quan era petit. El "me'n recordo" amb exquisit talent literari i amb un rerefons profund que va molt més enllà de la narració de l'anècdota o de la nostàlgia de fets passats. En aquests relats hi trobem l'esperit d'una època i d'una vida, tal i com era sentida pel nen que va ser, i una mena de raó fantàstica i mítica de la realitat.

Benjamin va escriure aquests relats a principis dels anys trenta, quan ja era fora de Berlin. La realitat era dura i fosca, els temps estaven canviant, i l'home adult busca dins les experiències de la infantesa una mena de sentit que cal recuperar. Els relats són poètics i intensos, i els sentim com contes amb gust de fàbula, misteri i veritat.

Cada història rememora fets quotidians que, d'una manera o una altra, són viscuts com a impressionants: indrets de la ciutat, llocs de vacances, amagatalls de la casa i tresors que es tanquen dins els armaris, les primeres lectures i les lectures prohibides, experiències concretes amb la malaltia o la mort, històries fantàstiques..., totes aquelles imatges que, tal i com ens explica en el darrer relat, "el hombrecillo jorobado" havia vist i havia guardat en el record.

"(...) Pues nunca me ha gustado el día, por largo que fuera, como cuando la lluvia le peinaba lentamente durante horas y minutos con sus dientes finos y rudos. Obediente como una niña pequeña, yo agachaba la cabeza ante este peine gris. Y entonces lo contemplaba insaciablemente. Esperaba; pero no que cesara, sino al contrario, que cayera cada vez con mayor intensidad. Oía como golpeaba las ventanas, cómo fluía por los canalones y desaparecía con gargarismos por los tubos del desagüe. En esta lluvia saludable me sentía totalmente a salvo. El futuro se me aproximaba con un murmullo comparable a la nana que se canta junto a la cuna. Comprendí perfectamente que se crece en la lluvia..."

"El primer mueble que se abría obedeciendo a mi voluntad fue la cómoda (...) Tenía que abrirme camino hasta el rincón más recóndito; entonces daba com mis calcetines que estaban amontonados allí, enrollados y plegados según antiquísima costumbre, de forma que cada uno de los pares presentaba el aspecto de una pequeña bolsa. Para mí no había mayor placer que el meter mi mano lo más profundo posible en su interior; no sólo por el calor de la lana. Era la "tradición" la que, enrollada en su interior, tomaba siempre en mi mano y que me atraía de esta manera hacia la profundidad..."

(1) Susan Sontag, Bajo el signo de Saturno. Madrid: Edhasa, 1987
(2) Walter Benjamin, Infancia en Berlín hacia 1990. Madrid: Alfaguara, 1982, pàg. 56, 102

divendres, 3 de setembre del 2010

Sentir-se un monstre?

I penses en el que sent quan es mira i, sobretot, en el que sent quan els altres miren el seu cos. Molt sovint no expressa res, ho pateix i camufla la seva esquena desproporcionada i asimètrica. És el silenci. Fins que arriba el dia en què aconsegueix acceptar aquella columna i les deformitats que arrossega, petites o grotesques, i ja ho sent tot d'una altra manera. Així ens ho fa veure Laura Ferguson, representant de forma valenta i intensa les irregularitats del seu propi cos.

Ray Bradbury ha explicat que quan tenia tres anys va veure la seva primera pel·lícula, Nostra senyora de París; li va impressionar tant, que somiava en ser un geperut com Quasimodo. Víctor Hugo va crear el geperut més famós de la literatura, el campaner deforme que s’enamora de la bella Esmeralda i que mor abraçat al cadàver de l’estimada.

Quasinodo és un ser noble i sensible, res a veure amb Lymon, el geperut diabòlic i cruel de La Balada del cafè trist. La novel·la de Carson McCullers, una de les més commovedores històries que s’ha escrit mai, ens parla d’un triangle d’amors esperpèntics i impossibles. Al mig del triangle el trobem a ell, més grotesc encara per dins que per fora. La deformitat física com una representació de la perversitat de l'esperit. Aquesta representació ha estat ben usual en la narrativa oral i en la literatura.

Constant també és la reflexió sobre la desventura d'unes persones que sovint han estat objecte de burla i que senten una profunda soletat. Així, el narrador de Bartleby i companyia, que suporta amb resignació la seva gepa, és un ésser tan desolat com el conegut escrivent. Vila-Matas ens explica que va voler crear una contrafigura de Lichtenberg, científic i escriptor d’irònics aforismes, al qual qualificava fa uns dies com “el más agraciado de todos los jorobados de la historia”. També és un geperut solitari Miguel Castillejo, el protagonista d'Un hombre sin espíritu de Francisco Ayala, el qual, angoixat per la seva desgràcia física, busca consol en la lectura. Castillejo esmenta no casualment Pope, el poeta anglès del s. XVIII que va patir el Mal de Pott que va atrofiar i deformar el seu cos.

La literatura n’és plena de personatges amb columnes que es desvien. “El hombrecillo jorobado” de Walter Benjamin, El jorobado d’Arthur Conan Doyle, El jorobadito de Roberto Arlt, el conte que va explicar Sherezade sobre les aventures, després de mort, d’un gibós tan grotesc que servia d’antídot per a tota melancolia i molts altres. Però de tots ells, potser, el més impressionant sigui Bomarzo.

Mujica Lainez va novel·lar en Bomarzo un personatge real, el contrafet duc renaixentista Pier Francesco Orsini del s. XVI que va manar construir a Viterbo el parc dels monstres com a expressió de la seva solitud i dels seus turments. La novel·la ens transporta al renaixement italià però sobretot és un apropament intens a la personalitat complexa d'aquest home. Bomarzo, d'esperit sensible, és alhora un ésser amargat, condicionat per la seva deformitat física. Acomplexat i obsessionat per la bellesa viurà sempre una eterna soletat interior.

"Creo que ha llegado el momento de que aborde el tema que hasta ahora he eludido y que por principal debí tratar al comienzo de estas memorias. Me refiero al tema de mi físico. Lo revelaré en seguida, de un golpe, sin perífrasis, aunque me cueste, me duela hacerlo. Allá va: cuando nací, el Esculapio hogareño que tuvo a su cargo la tarea de facilitar mi ingreso en el mundo destacó una anomalía en mi espalda, provocada por la corvadura y desviación de mi columna vertebral hacia el lado izquierdo. Luego, al crecer y definirse mi cuerpo, se tuvo la certidumbre de que aquello era una giba, corcova, joroba, llámesela como se la quiera llamar -ya lo he dicho, ya lo he dicho-, deformación a la cual se sumó otra, en la pierna derecha, que me obligó a arrastrarla levemente (...). Quienes han escrito sobre mí, con áulica retórica, silenciaron esos defectos prudentemente. Si los detallo es porque ellos contribuyeron a explicar mi carácter y porque se trata de algo para mí esencialísimo ..."

Material sensible: Quin és el ideal de bellesa? No el creem i recreem constament nosaltres mateixos?

Lectures recomanades:
- Víctor Hugo, Nostra Senyora de París. Barcelona: Edicions 62, 2002
- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987
- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2004
- Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos. Madrid: Cátedra, 2009
- Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Barcelona: Seix Barral, 2001, pàg. 28

De música: "Come as you are" de Nirvana. Kurt Cobain va patir d'escolisis.