Alice Munro, bravo!

(Vist a: Ara Llegim)

Ens encanta aquesta escriptora i celebrem que sigui la guanyadora del Nobel de Literatura.

Us vam parlar fa dos anys de Massa felicitat, un llibre de contes impressionants, dels millors que s'han editat darrerament. Contes durs, trasbalsadors, sorprenents. Com us dèiem, prepareu-vos per sentir!

A la Biblioteca trobareu també La vida de las mujeres i Estimada vida. 

Regaleu-vos un conte d'Alice Munro per celebrar la bona literatura.

Massa felicitat d'Alice Munro

Feia temps que tenia el llibre a casa. Atreta pel títol Massa felicitat i rumiant en el sentit d’aquest adjectiu. Ningú no és mai massa feliç. L’havia de llegir, segur; però li passen al davant altres lectures.

I quan arriba el seu moment me n’adono de seguida que tinc al davant un llibre tan excel·lent com sorprenent. Hi ha alguns dels contes més impressionants i durs que he llegit darrerament. Qui és aquesta Alice Munro capaç d’escriure així? Doncs, bé, resulta que és una reconegudíssima escriptora, a la qual anomenen la Txèkhov canadenca, i que està considerada com una de les millors contistes actuals en llengua anglesa. En aquells premis que tant m’agraden, els del Reino de Redonda, li van concedir el de duquessa d’Ontorio.

Ha escrit de manera espaiada en el temps dotze llibres de contes i una novel·la. Aquests contes els va escriure a prop dels vuitanta anys i m’agrada pensar en quanta passió i vitalitat es pot sentir de gran.

Massa felicitat aplega deu històries que ens toquen, de ple, la fibra sensible. Començo llegint el darrer, el que dóna títol al llibre. És un conte diferent dels altres, no tan aclaparador, que ens parla de la vida de la matemàtica i escriptora del s. XIX Sofia Kovalèvskaia i que mor jove, en un moment que probablement, tocava la felicitat. És un conte bonic, real. Acaba explicant-nos una anècdota que aquí ens agrada, que un cràter de la lluna porta el nom de la Sofia.

La resta dels contes són trasbalsadors, narrats des d’una aparent serenitat de vida corrent i comú, amaguen sorpreses, algunes terribles. La història s’explica discretament, amb una prosa senzilla i elegant, que fa contrastar la naturalitat de la narració amb la intensitat del tema. En poques pàgines, amb mestria absoluta, ens porta cap a l’interior més profund dels personatges, majoritàriament dones. I prepareu-vos per sentir.

“Dimensions”, la història d’una mare que ha de superar l'assassinat del seus fills, ens deixa literalment sense alè. També ho fa “Joc de nenes” amb tota la maldat que es pot despertar en unes nenes inconscients i la situació límit en què es troba una dona gran a “Radicals lliures”. Altres contes ens parlen més de tristeses, de la soledat personal i de les renúncies. Inoblidable la història de l’home de la galta marcada i de la nena que l’admirava a “Cara”.

Abans d’editar el llibre ens va avisar "Ya tengo casi todos los cuentos listos, espero que los lectores no los encuentren demasiado lúgubres. No los pensé de esa manera. Pero por lo que yo sé de la vida, siempre es dura". Personalment no els considero lúgubres. Inquietants i molt valents, tocant alhora la maldat i la tendresa, la desgràcia i l’esperança. Llegint aquests contes, també els més durs, m'he sentit bé. És el que aconsegueix sempre la bona literatura.

I d'acompanyament aquesta cançó de Robert Cray: