dissabte, 13 de juliol del 2019

Austerlitz de W.G. Sebald: la necessitat de restituir el passat





W.G. Sebald, Austerlitz (traducció d’Anna Soler Horta). 
Barcelona: Flâneur, 2018. 335 pàg.

Sebald havia enlluernat Bibliotossa amb Los anillos de Saturno (1995) i Els emigrats (1992). Ara l'editoral Flâneur recupera, i ens ha ofert com un regal, una altra obra extraordinària de l'escriptor alemany, plena de sentit, plena de la història "gran" de la humanitat i de la història "petita" de les persones. 

Caminarem al llarg de les pàgines amb un personatge enigmàtic que anirem coneixent, de mica en mica, a partir de les converses que manté amb el narrador. Sentirem la seva desolació, un pena tan intensa que no té nom i que costa mirar de front.

Les empremtes del dolor travessen la història de la humanitat i, amb el cor encongit, deambularem amb els dos protagonistes per estacions de trens, fortaleses, construccions...i sentirem com el passat viu en edificacions i espais. No és casual la sensibilitat de Jacques Austerlitz per les històries dels llocs, com tampoc ho és la seva dificultat per preguntar-se pel propi passat i pel seu vertader origen. 

Qui és aquest home que va perdre la identitat i va viure quasi tota la vida sense recordar? Per què tanta tristesa i tanta solitud? Commocionats, l’acompanyarem quan, ja gran, viatja al seu passat i s’obren les portes de l’horror. Ningú pot restar indiferent davant la magnitud d’aquesta obra, d’aquesta ficció documental sobre la necessitat de restituir el passat. Gairebé sense alè, entrem en una mena de realitat insondable que Sebald, amb el seu estil i la seva profunditat literària, és capaç de treure de la foscor.

Llegiu Sebald; us meravellarà el seu estil narratiu, la manera com trenca les barreres entre la ficció i la no ficció, aplega diferents gèneres literaris i els amalgama amb la història, l’art o la natura. Ningú ha explicat com ell el sentiment de desolació davant de les atrocitats de la humanitat i la malenconia per l’oblit i el pas del temps:

(...) la foscor no es dissipa, sinó que es torna més densa quan m’imagino que gairebé no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i queel món és com si es buidés d’ell mateix si ningú no escolta, noconsigna ni transmet les històries lligades a incomptablesllocs iobjectes, que no tenen la capacitat de recordar...[pàg. 30]
Més informació a: Editorial Flâneur

divendres, 15 de febrer del 2019

Literatura en majúscules: Llum d'agost de William Faulkner





Entrem intensament en el Sud de Faulkner, en els seus paisatges i en la seva gent. Tot passa un estiu d’agost, en plena Gran Depressió, i comença amb una ingènua noia embarassada que fa un mes que camina, des d’Alabama a Mississipí. I ens endinsem de ple en un món dominat pels prejudicis racials, per la pobresa d’uns i la cobdícia d’altres, per la brutalitat d’alguns i per la candidesa d’altres.

Aquesta novel·la és fascinadora per la seva història, una de les més desoladores que té lloc al comptat imaginari de Yoknapatawpha, símbol del sud-est dels Estats Units on els ressons de la ràbia i l’horror del racisme encara continuen. 

No trobareu gaire felicitat entre aquestes pàgines. Tots els personatges estan marcats per certa tristesa, desemparament o solitud. Christmes, un mestís que no troba lloc ni entre els blancs ni entre els negres, és el personatge central de la novel·la. Sentiu-lo:

"Respira fondo i lent, amb la sensació que a cada alenada tot ell es dissol en aquella grisor neutra i es fon amb aquella solitud i aquella serenor que no han conegut mai fúria ni desesperació. «Era l'únic que volia», pensa d'esma, meravellat i tranquil. «Era l'únic que he desitjat en aquests trenta anys...» (1)

I al seu voltant tot un seguit de personatges que, com passa a la realitat, no acabarem de conèixer del tot. I, també com passa sempre, al costat de les ànimes més fosques (algunes tocades per la maldat), la presència, també, de la solidaritat i de l’esperança. 

Llum d’agost té un model d’estructura més convencional que altres novel·les de Faulker, però presenta també una bellíssima complexitat que reclama una lectura atenta. És una obra mestra que ens meravella per un estil tan acurat com creatiu, amb aquestes frases llargues en les quals de vegades et perds i hi has de tornar, enlluernada, a fer el camí. També per aquest riquíssim vocabulari, amb el qual la traductora Esther Tallada fa el mateix joc: explosió de matisos, formació de noves paraules, invenció de mots que proven d’explicar-nos més: eixarreïda, arrossinada, capcineig ullviva, ventrebotida, sorrainnivada... I la gent parla com parla: afigurava, onte, allavores, enacabat, aviam...

I encara més. La profunditat. En la narració trobarem fins a tres nivells de consciència: allò què diuen els personatges (els diàlegs), allò què pensen (els pensaments) i allò que rumien d’una altra manera, gairebé inconscient. 

La novel·la és fa llegir amb tots els sentits. Una meravella literària.

"La memòria creu abans que l’enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l’enteniment a ni tan sols qüestionar-se el que fa el fet. Sap, recorda, creu..." (2) "
I això el record ho sap: al cap de vint anys el record encara s'ha d'acabar de creure" (3)

- William Faulkner, Llum d'agost. Brcelona: Edicions de 1984, 2018, pàg. 353-354; 127; 156