dilluns, 20 de juny del 2011

La biblioteca de Buchenwald

A l’Esther perquè hem coincidit en el mateix punt

Quan vaig saber de la seva mort, vaig córrer a buscar aquest llibre. Colpidor, inoblidable. Per què no l'havia llegit abans si me n'havien parlat tant i tant?

Semprún va haver d’esperar molt de temps per poder parlar de les seves vivències al camp de concentració de Buchenwald. No serà fins passats 47 anys que es veurà en cor de tornar a Weimar, allà, on va conèixer el Mal absolut.

En el llibre parla molt de les dificultats per poder explicar certes veritats essencials; com expliques, per exemple, l’olor dels crematoris?, o la sensació que la mort et travessa? Dificultats, perquè es insuportable tornar a reviure-ho; dificultats, també, per trobar la manera de contar-ho bé, perquè es pugui comprendre. Només mitjançant l'artifici de l'obra d'art, és clar!

Tot el llibre és extraordinari. Inoblidable la història amb el tinent Rosenfeld, el capítol en què coneix la Milena de Kafka o quan ens parla del suïcidi de Primo Levi. Inoblidable quan s'assabenta del favor de vida que li va fer un descongut. Tot. Però avui us vull parlar de la biblioteca del camp, del què va viure allà just quan acabaven de ser alliberats.

Un matí entre el 14 i el 19 d'abril de 1945, feia uns dies de l'alliberament de Buchenwald, sent que el criden pel megàfon. Una veu aspra, imperativa, que el va sobresaltar fent-li pensar en quan la S.S. cridava algú. Però no; reacciona alleugerit, el cridaven pel nom “camarada Semprún”, el convocaven a la biblioteca, eren lliures.

“Con voz enojada, el responsable de la biblioteca del campo me pedía que devolviera los tres libros que todavía obraban en mi poder. Me esperaba aquella misma mañana, sin falta. Era imprescindible, decía, que los libros volvieran ese mismo día a la biblioteca”.

Hegel, Nietzsche, Schelling. Semprún no havia pensat en cap moment en retornar-los. Li podien ser útils i d’altra banda la biblioteca de Buchenwald desapareixeria. Però no tothom pensava com ell.

Anton, el nom amb que bateja el bibliotecari, li replica que ni anava a desaparèixer la biblioteca ni acabarien els camps de concentració. Per ell el camp ben aviat tindria una altra funció, la mateixa funció: reprimir, reeducar uns altres..., “Nos harán falta campos como éste". El bibliotecari manifesta el seu desig de continuar allà, sent útil a la nova Alemanya. I Semprún no oblidarà la mania per l'ordre i la continuitat d'aquell vell comunista.


"Viéndole alejarse hacia el fondo de la biblioteca, enseguida perdido entre las estanterías, me pregunto si Nietzsche y Hegel estarán realmente en su sitio. ¿Y Schelling? El volumen suelto de sus obras que había en la biblioteca de Buchenwald contenía el ensayo sobre la libertad en el que Shelling explora el fundamento de lo humano..."

És fàcil comprendre que Serprún no hagi pogut oblidar-ho. Una terrible sensació. Però ell no va abandonar mai l'esperança i, fins i tot, en mig de l'horror absolut és capaç de trobar la bellesa. Llegiu sinó aquest fragment impressionant de quan, en sentir el toc de queda, torna al seu bloc:

"Pese al sonido estridente de los pitidos a lo lejos, la noche era hermosa, apacible, serena. El mundo se ofrecía a mí en el misterio radiante de una oscura claridad lunar. Tuve que detenerme para recuperar el aliento. El corazón me latía muy fuerte. Me acordaré toda mi vida de esta felicidad insensata, me dije para mis adentros. De esta belleza nocturna. Alcé la mirada. En la cresta del Ettersberg, unas llamas anaranjadas sobresalían de lo alto de la maciza chimenea del crematorio”.

- Jorge Semprún, La escritura o la vida. Barcelona: Tusquets, 1995, pàg. 73-78, 329-330.

dimecres, 15 de juny del 2011

Les guerres exigeixen novel·les

Antoni Mora, a l’epíleg de Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda cita un assaig d'E.L. Doctorow que comença amb aquestes paraules: “Les guerres exigeixen novel·les” (1). Em retrobo la mateixa idea a l’extraordinari llibre La escritura o la vida de Jorge Semprún. Hi ha vivències, com les que va viure al camp de concentració de Buchenwald, allà on va travessar la mort, que només es poden explicar de veritat mitjançant la recreació artística.

Aquest juliol farà 75 anys de la guerra civil i la data, així com aquestes reflexions, han fet que remenem els prestatges de la biblioteca buscant aquestes veritats essencials. Hi ha desenes i desenes de novel·les ambientades en la guerra, nosaltres hem fet una selecció partidista; la nostra selecció. I comencem amb una de les millors que, precisament, està llegint i comentant una biblioteca amiga.


Per a molts Incerta glòria de Joan Sales, és la gran novel·la de la guerra civil, on trobem la guerra, però també l’amor i una reflexió profunda sobre la condició humana. Sales ens confessa l’afany de glòria que cercàvem els joves de la seva generació, una glòria difícil de definir, “La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa”.

En Pere, que coneix la història i llegeix literatura, ens parla d'Incerta glòria i d'una altra novel·la de la guerra que l'apassiona:

“Dues són les gran novel·les sobre la guerra civil. L'una Incerta Glòria, del soldat de l'exèrcit de Catalunya, en Joan Sales. L'altra de qui la va viure a la reraguarda, la de Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant.

Incerta Glòria és una història escrita des del jo narratiu d'un soldat català del front d'Aragó, amb tot de personatges sobretot masculins i amb històries entrellaçades on la guerra, el front, i el record i misèries posteriors de postguerra, en són el fil conductor. En la novel·la no només hi han històries i personatges, hi ha, també, grans i llargues reflexions filosòfiques sobre la societat i la civilització. La guerra, amb el seu gran trasbals d'odi, embrutiment i destrucció, ho sacseja tot. Joan Sales tant ens mostra la part fosca dels personatges, amb totes llurs duplicitats i cares, com fa reflexionar-los sobre Déu, la filosofia i la civilització. Al final, tant o més bèstia que la lluita per la supervivència personal ho és la lluita per la supervivència de la pròpia dignitat humana.

Mercè Rodoreda fa una novel·la més aviat curta però impossible de deixar fins que no has arribat al final. La protagonista, el fil narratiu, és la vivència d'una dona. La guerra, i més que la guerra el fatalisme de la història, és un decorat i una música de fons. L'autèntica història és la capacitat de la Colometa per arrapar-se a la vida i escapar de la mort; de sobreviure-ho.

L'estil de Joan Sales és totalment diferent. Molt més masculí, amb menys emocions i sentiments i moltes més reflexions i lluites, i sobretot molt més llarg i sense la capacitat de Rodoreda per explicar les coses mitjançant allò que insinua l'ambient. Joan Sales ens inunda, ens deixa molls i xops de reflexions i situacions. Mercè Rodoreda ens fa petits retrats, petits esbossos a cops de fuet”.

Ja sabem que Sales va ser editor de Rodoreda i que els unia una amistat i admiració mútua que queda reflectida a les seves cartes.
Llegiu que li escrivia Rodoreda el 22 d'agost de 1962:

“En una de les millors llibreries de Ginebra vaig veure un llibre molt gruixut, Incertaine gloire, el vaig comprar i el vaig fullejar. Em va semblar, a primer cop d’ull, un llibre brillantíssim. Vaig ensopegar amb un dels dels trossos més bonics que mai hagi llegit: una collita o una tria de safrà. Meravellós, com no n’havia llegit mai cap. Un tros de gran literatura o digne d’una gran literatura. No us puc donar una impressió de lectura total perquè me l’han pres de les mans...”
(2)


- (1) Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 227.
- (2) Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 125.

divendres, 3 de juny del 2011

Els perills de la lectura

La lectora, Jean-Jacques Henner (Museu d'Orsay, París)

"(...) él se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro, de manera que vino a perder el juicio. Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles..." (1)

De la mateixa manera que el Quixot sortia a buscar les aventures que havia llegit, Madame Bovary, plena de fantasies, busca l’amor que havia llegit. On era la felicitat dels llibres es preguntava? Ella, lectora (no entrem ara si mala o bona lectora), no és capaç de trobar a la vida la felicitat, la passió i l’embriaguesa que havia trobat en les seves lectures.

Els perills els té clars la seva sogra que decideix atacar el problema:

“Resolgueren, doncs, d’impedir que Emma continués llegint novel·les. L’empresa no semblava gens fàcil. La bona senyora se n’encarregà. Quan passaria per Rouen aniria en persona a casa del qui llogava els llibres, a dir-li que Emma deixava la subscripció. I, si el llibreter pretenia persistir en el seu ofici d’emmetzinador, bé tindrien el dret d’anar a avisar la policia” (2)

Llegiu què deia Flaubert en el seu famós diccionari: "Jovencita: Articular esta palabra tímidamente. Todas las jovencitas son pálidas y frágiles, siempre puras. Evitar que lean libros, visiten museos, teatros y, sobre todo, el zoológico, donde están los monos”. Ara ja coneixem la picardia de Flaubert i no ens espantem.

Però les jovenetes i les dones han llegit i continuen llegint. Literatura bona i no tan bona. I moltes encara s’encanten amb novel·les plenes de somnis romàntics. I no passa res.

Un llibre que es mereix una entrada per ell mateix però que, parlant de perillositat, no podem deixar de citar. Las mujeres, que leen, son peligrosas d’Stefan Bollmann (3). Un llibre molt bonic, amb comentaris sobre pintures de dones lectores. Perilloses, o no. A criteri de cadascú.

(1) Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Madrid: Anaya, 1996, vol. I, pàg. 59
(2) Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Educaula, 2010, pàg. 168-169
(3) Stefan Bollmann, Las mujeres, que leen, son peligrosas. Madrid: Maeva, 2008

dimecres, 1 de juny del 2011

Enrique Vila-Matas i Tossa

A Bibliotossa des de fa temps col·leccionem les referències literàries de Tossa. Aquí teniu la guia que acabem d'actualitzar i iniciem una secció nova al bloc escrivint sobre aquestes referències.

“(...) de niño había estado a punto de morir ahogado, porque el mar de la playa de Tossa de Mar se lo llevaba hacia dentro irremediablemente y él, que no sabía nadar, se había quedado agarrado a un colchón neumático y, en lugar de pensar que iba a morir, se había puesto a evocar una escena de El Jabato, su cómic favorito, donde el héroe vivía una situación parecida y a última hora era rescatado por el flaco poeta Fideo, un personaje de aquella historieta”
Aquesta història de ficció està basada en un fet real. L’estiu de l’any 1956, quan Vila-Matas tenia vuit anys, va estar a punt de morir ofegat en una platja de la Costa Brava. Aquest succés i l’evocació de Fideo de Mileto és un record que ha cedit més d’una vegada als seus personatges de ficció. “En mis ficciones esa playa ha sido indistintamente Palamós, Tossa, Cadaqués i Port de la Selva”.

- Enrique Vila-Matas, Dublinesca. Barcelona: Seix Barral, 2010, pàg. 294