dilluns, 20 de febrer de 2012

... I la lluna continuï brillant

"Así que nunca más pasearemos
tan tarde de noche,
aunque el corazón siga enamorado,
y aunque siga brillando la luna (...)"


Aquest vers de Lord Byron dóna títol a un dels relats de les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, "Aunque siga brillando la luna". Fa temps que vaig llegir aquestes històries tristes i desoladores que parlen de diferents expedicions colonitzadores a Mart, del que van trobar allà i dels efectes devastadors que va suposar l'arribada dels terrícoles. No les he oblidades mai.

Cròniques marcianes és un llibre d'aquells que t'enganxen i que, des d'una aparent senzillesa, aconsegueixen inquietar-te i sorprendre't molt. La fantasia, com la poesia, és un arma carregada de futur. Imaginar, inventar, fer profundes metàfores de la realitat per buscar un sentit a tantes preguntes i inquietuds. Llegiu el que escrivia Borges al pròleg:

"(...) ¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?
¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima? Toda literatura (me atrevo a contestar) es simbólica; hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo "fantástico" o a lo "real", a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a una invasión de Marte. ¿Qué importa la novela, o novelería, de la science fiction? En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street.
Acaso La tercera expedición es la historia más alarmante de este volumen. Su horror (sospecho) es metafísico; la incertidumbre sobre la identidad de los huéspedes del capitán John Black insinúa incómodamente que tampoco sabemos quiénes somos ni cómo es, para Dios, nuestra cara. Quiero asimismo destacar el episodio titulado El marciano, que encierra una patética variación del mito de Proteo.
Hacia 1909 leí, con fascinada angustia, en el crepúsculo de una casa grande que ya no existe, Los primeros hombres en la Luna, de Wells. Por virtud de estas Crónicas de concepción y ejecución muy diversa, me ha sido dado revivir, en los últimos días del otoño de 1954, aquellos deleitables terrores".

La Teresa, una de les ànimes del Grup de Lectura, ens va fer les següents recomanacions per degustar i gaudir de la ciència-ficció:


- Isaac Asimov, Los propios dioses / Trilogia de la fundació
-
Gregory Benford, Cronopaisaje
-
Ray Bradbury, Cròniques marcianes
-
Marion Zimmer Bradley, sèrie Las nieblas de Avalon
-
Arthur C. Clarke, 2001, una odissea espacial / Encontre amb Rama
- Phil
ip K. Dick, Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?
-
Frank Herbert, Dune
-
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor / Los desposeídos
-
Stanilav Lem, Solaris
-
Walter M. Miller, Cántico a San Leibowitz
-
Frederik Pohl, Pórtico
-
Dan Simmons, Hyperion
-
Olaf Stapledon, El hacedor de estrellas
-
John Wyndham, El hombre demolido



I ja que parlem de Mart...:

4 comentaris:

  1. Aprofito per suggerir un parell de textos a la llista (molt bona) de llibres fonamentals de la ciència ficció:
    - Picnic a la vora del camí (Arkadi i Boris Strugatsky), que va servir de guió per a "Stalker"
    - L'home en el castell (Philip K. Dick), tot i que ja hi ha un bon títol de l'autor a la llista.

    ResponSuprimeix
  2. Enric, totalment d'acord. Lluís, moltes gràcies pels dos títols. D'en Philip K. Dick no he llegit res, ni tan sols el llibre que va inspirar Blade Runner, una de les pel·lícules que va "marcar" la meva vida...

    ResponSuprimeix
  3. A mi el Dick m'agrada força, tot i que és molt irregular i massa paranoic (de fet, usava la literatura per a intentar guarir-se la malaltia mental). Pel meu gust, Blade Runner és una pel·li enorme (que també em va marcar a mi i que vaig reveient sovint) sorgida d'un novel·la discreta.

    ResponSuprimeix