dimecres, 14 de desembre de 2011

Verd aigua de Marisa Madieri

“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.

M’ha agradat molt aquest llibre concís i delicat que, segur, molts ja coneixeu. Encara no dues-centes pàgines de Minúscula, intenses, que es fan llegir i rellegir. Igual que L’illa de Giani Stuparich i altres títols selectes de l’editorial. El llibre és un diari escrit entre 1981 i 1984 en què Marisa Madieri evoca la seva infantessa i adolescència, intercalant-hi fets i apreciacions del present. Una reflexió sobre el pas del temps i com de rellevant és la memòria per explicar-nos qui som.

Verd aigua és el color del vestit d’olor verd Nil que li va comprar la mare de Marisa perquè pogués anar ben vestida a una festa de final de curs. Eren molt pobres i la mare va haver d’empenyorar el seu braçalet i el seu abric. Per ella simbolitza el color de l’amor i tot el llibre es ple d’amor.

La infància de l’escriptora va estar marcada per l’èxode i la diàspora de la seva família que, com molts altres italians de Fiume (avui Rijeka), van haver d’abandonar la ciutat quan aquesta va passar a Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia, l’any 1947. Deixant-ho enrere tot, van ser enviats com a refugiats al Silos de Trieste; Marisa va anar a viure a casa d’uns oncles. En poques pàgines ens descobreix la vida al Silos i ens parla de la seva família, dels veïns i coneguts. Petites i grans històries personals entre les quals destaca la figura de la mare, una dona amorosa i abnegada, que viu per la seva família sota el domini de la tirànica àvia Quarantotto. El llibre és en bona part un homenatge a ella.

Aquesta mirada al passat es complementa amb els fets del present de la escriptora, pinzellades de la seva vida, dels seus sentiments o del seu posicionament ètic cristià, que es van intercalant formant part del mateix relat.

Hi ha molta intensitat en les vivències de Marisa Madieri i precisament el que destaca és la capacitat senzilla i depurada que té per explicar-les, quasi insinuant-les. D’altra banda, la claretat. Ho diu Claudio Magris, en el fantàstic postfaci que acompanya el llibre escrit per la dona de la seva vida, recordant unes paraules de Nietzseche “som profunds, tornem a ser clars”, per explicar com a través de la transparència fa emergir a la superfície el fons més profund i fosc de la vida. Els temes de què ens parla no són fàcils, hi ha èxode, dolor, malenconia, malaltia, però l’escriptora sap parlar-nos amb franquesa i amb naturalitat de tot.

Així ho explica Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor..."

- Marisa Madieri, Verd aigua. Barcelona: Minúscula, 2010.

2 comentaris:

  1. El vaig llegir a finlas de l'estiu i subscric la teva opinió del "Verd aigua". Crec que mentre el llegia intentava buscar les connexions amb Claudio Magris (que hi són), però no és la millor manera de llegir-lo perquè el text és rodó i autosuficient.

    ResponSuprimeix
  2. Lluís ja recordo que Barnes i Magris són, entre altres, dos escriptors que t'apassionen. Vaig llegir aquest estiu "Danubi"; necessitaré una relectura. El que explica Claudio Magris a "Verd aigua" del llibre i de l'amor cap a la seva dona és preciós.

    ResponSuprimeix