dimecres, 7 de setembre del 2011

El deliri de la lectura: Jo confesso de Jaume Cabré

Esperava, amb deliri, el nou Cabré. Per una vegada m'he avançat a tothom a Bibliotossa i he començat a llegir el llibre. Captivada abans d'obrir-lo, atrapada per les pàgines que porto llegides. Com altres vegades, entre la golafreria d'avançar ràpid, de voler saber, i les ganes d'alleugerir la lectura per assaborir-ne més.

Què hi ha dins del Jo confesso? El particular i inconfusible estil literari, acurat i sorprenent de Jaume Cabré. Ja sabeu. Històries dins de la història, canvis sobtats d’un personatge a un altre, del que es diu al que es pensa, salts majestuosos en el temps, veus narratives que se solapen, tot sense avís; i, de tant en tant, aquelles picades d’ull al lector. M’agrada especialment perquè Jaume Cabré escriu d’una manera que ens captiva alhora que reclama la nostra implicació.

I així estic, unes dues-centes pàgines llegides. Amb un tal Adrià Ardèvol que explica la seva història a una dona de la qual de moment sabem posa cosa. I comença recordant la seva infantesa, un nen superdotat que viu en una casa on mai no va trobar afecte. El seu pare, un erudit amargat, vol fer d'ell un gran políglata i un historiador de les idees; la seva mare, silenciosa i absent, un virtuós del violí.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol...". Aquestes són les primeres línies de la novel·la.

Hi ha la vida d'Adrià, que ja sabem que és gran i que està malalt, però també la d'un munt de personatges i d'objectes que hi estan realacionats. Només de tocar-los, un manuscrit fundacional, el primer violí Storioni, saltem en el temps i en l'espai a uns monestirs medievals del Pallars, a la Cremona del s. XVIII...
I és clar, això només acaba de començar i vés a saber on es portarà.

Vam tenir el plaer de llegir Les veus del Pamano al nostre grup de lectura. Ens va agradar la història i la manera en què estava escrita desafiant moltes lleis clàssiques de la narrativa. Penso que no he trobat ningú que no li hagi agradat Les veus. Aquí trobem una altra temàtica i una contextualització diferent, però la mateixa dedicació literària i una idèntica ànima. De Jaume Cabré us ho recomano tot, les novel·les (Les veus del Pamano, La teranyina, L’ombra de l’eunuc...); els seus assajos sobre el procés creatiu i literari (La matèria de l’esperit…); també els seus contes, molt bons, on hi barreja les seves passions, la literatura i la música (Viatge d’hivern…).

Les crítiques de la darrera novel·la de Jaume Cabré són excel·lents. Aquí teniu la que fa Joan Josep Isern: "és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics". I l'entrevista que li va fer ahir Manel Fuentes a Catalunya Ràdio:



- Jaume Cabré, Jo confesso. Barcelona: Proa, 2011.

8 comentaris:

  1. En aquest cas, no admiro tant com tu en Cabré. Per resumir-ho molt, diria que domina molt bé els artificis i la tècnica, però em sembla que li falta ànima. En fi, això té el valor d'una opinió de simple lector.

    ResponElimina
  2. Lluís, em sembla que és la nostra primera "gran" divergència :-) Jo continuo amb el "Jo confesso" i ja us explicaré... Per cert, aviat, el nou Barnes (l'espero, també, amb deliri). Aquí sí coincidim plenament.

    ResponElimina
  3. Carme, m'encanta el teu comentari de l'obra. Realment, estimula la seva lectura.

    ResponElimina
  4. Jo porto sis-centes pàgines... llàstima que avui he de treballar!

    ResponElimina
  5. Una ressenya que fa pujar la lecturina !!
    jo a en Cabré li trobo tan estil com ànima. Tinc moltes ganes de llegir el Jo confesso, però el guardo per quan tingui una època tranquila que pugui dedicar força hores a la lectura i empassar-me'l d'un glop

    ResponElimina
  6. Vaig acabar "Jo confesso" fa un parell de setmanes. Que et va semblar? Mantens el teu entusiasme de les dues-centes primeres pàgines?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Enric, vaig anant perdent l'entusiasme a mesura que avançava la lectura. En algun moment em perdia i, en altres, m'avorria. Vaig acabar trobant la novel·la massa llarga i previsible... Personalment, penso que la novel·la fracassa, que perd la versemblança. I a tu, què t’ha semblat?

      Elimina
    2. Jo el vaig gaudir gairebé fins el final. No se'm va fer llarg. Que era en Bernat que li prenia les memòries m'ho vaig pensar a partir d'un cert moment. Però m'esperava un final millor. Tota la novel·la, amb tantes històries paral·leles, apuntava a resoldre grans misteris, però es va desinflant.
      Trobo, però, que està molt ben escrita, molt ben narrada; m'agraden els jocs de veus... però esperava més. No sé per què m'havia imaginat, per fi, una gran novel·la amb Barcelona de fons. Però no.

      Elimina