SIS NITS D’AGOST DE JORDI LARA: la cerca del sentit de la vida

 El passat divendres 2 d’octubre, al vespre, plovia amb força. Les primeres paraules de l’escriptor Jordi Lara ens van remetre a una imatge corprenent: la de Lluís Maria Xirinacs sota la pluja, una pluja tempestiva d’agost, per deixar-se morir.

Sis nits d’agost és una novel·la de no ficció sobre la mort lliurament buscada de Xirinacs; sobre quines raons o amb quina finalitat una persona pren aquesta decisió i tria quan i com vol morir. Una qüestió que no té una resposta senzilla:

“Segurament, un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en calen un grapat”. I, encara més, ens explica el narrador, les possibles raons que s’hi apunten, en el seu cas, podrien ser també incentius per a la vida.

 Xirinacs no es va suïcidar; no entra dins la tipologia del suïcida. El mateix informe de l’autòpsia qualifica la seva mort de “natural” i, per aquesta mort, no en tenim una paraula definida. La novel·la, gràcies al poder de la literatura, ens hi permetrà aproximar-nos a ella, al seu significat, i anar-hi més enllà, fer-nos qüestionar com volem morir i com volem viure.

 Per la història escrita per Jordi Lara transiten persones reals, amics que van acompanyar Xirinacs en la vida i que van acceptar aquesta mort volguda. L’abast d’aquesta estima, l’amic que l’entén i l’accepta, és un altre aspecte profundament commovedor que ens convida a pensar-hi.

 Jordi Lara no ha escrit una biografia sobre Xirinacs, però, evidentment fent-nos apropar a la seva mort ens apropa a la seva vida. I també, que ja passa això amb la literatura, a fer-nos mirar dins nostre. Llegir Sis nits d’agost és sentir, fonamentalment, vida. Una novel·la escrita amb delicadesa, amb aspectes literaris i lírics molt bells.

 Al costat de la imatge de Xirinacs sota la pluja;  intercanviant-se, complementant-la, sentim la imatge del cel del pla de cal Pegot uns dies després. La pluja ha marxat i se’ns obre un cel espectacular.

 Divendres passat vam poder aprofundir en les darreres sis nits d’agost de Lluís Maria Xirinacs i en la capacitat que té la bona literatura per interpel·lar-nos i, alhora, meravellar-nos. Agraïm a la Institució de les Lletres Catalanes, aquesta trobada amb Jordi Lara per comentar-nos una novel·la que ens ha fet créixer preguntes en la cerca del sentit de la vida. 

 

 

Primavera i poesia d'amor

"Necessito un llibre de poemes d'amor, ara que tenim la primavera a sobre. Res de Keats ni de Shelley, envia'm poetes capaços de fer l'amor sense sentimentalismes... "(1)

Avui, que comença la primavera, recordem aquesta frase d'un llibre que és una delícia. 84, Charing Cross Road de Helene Hanff es pot llegir d'una tirada, són cent deu pàgines àgils, divertides i tendres, plenes d'amor als llibres i a la lectura. Durant quasi vint anys Helene, periodista i lectora apassionada, que viu a Nova York, es carteja amb un llibreter de vell de Londres. Són dues personalitats ben diferents que viuen una realitat també diferent però que comparteixen una passió: els llibres.

La lectora, quan sent arribar la primavera, demana al llibreter un bon llibre de poemes d'algun poeta capaç de fer l'amor sense sentimentalismes. I Bibliotossa ara mateix recorda "Els amants" del Llibre de les meravelles de Vicent Andrés Estellés, una exaltació de la passió i de l'amor físic; i una manera de sentir i expressar la poesia.

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses...

El podeu llegir aquí o escoltar la interpretació d'Ovidi Montllor i Toti Soler:

Al blog d'Entic Iborra La Serp blanca trobareu una entrada molt interessant sobre el poema.

........................
(1) Helene Hanff, 84, Charing Cross Road. Barcelona: Empúries, 2002, pàg 14.

Austerlitz de W.G. Sebald: la necessitat de restituir el passat

W.G. Sebald, Austerlitz (traducció d’Anna Soler Horta). 

Barcelona: Flâneur, 2018. 335 pàg.

Sebald havia enlluernat Bibliotossa amb Los anillos de Saturno (1995) i Els emigrats (1992). Ara l'editoral Flâneur recupera, i ens ha ofert com un regal, una altra obra extraordinària de l'escriptor alemany, plena de sentit, plena de la història "gran" de la humanitat i de la història "petita" de les persones. 

Caminarem al llarg de les pàgines amb un personatge enigmàtic que anirem coneixent, de mica en mica, a partir de les converses que manté amb el narrador. Sentirem la seva desolació, un pena tan intensa que no té nom i que costa mirar de front.

Les empremtes del dolor travessen la història de la humanitat i, amb el cor encongit, deambularem amb els dos protagonistes per estacions de trens, fortaleses, construccions...i sentirem com el passat viu en edificacions i espais. No és casual la sensibilitat de Jacques Austerlitz per les històries dels llocs, com tampoc ho és la seva dificultat per preguntar-se pel propi passat i pel seu vertader origen. 

Qui és aquest home que va perdre la identitat i va viure quasi tota la vida sense recordar? Per què tanta tristesa i tanta solitud? Commocionats, l’acompanyarem quan, ja gran, viatja al seu passat i s’obren les portes de l’horror. Ningú pot restar indiferent davant la magnitud d’aquesta obra, d’aquesta ficció documental sobre la necessitat de restituir el passat. Gairebé sense alè, entrem en una mena de realitat insondable que Sebald, amb el seu estil i la seva profunditat literària, és capaç de treure de la foscor.

Llegiu Sebald; us meravellarà el seu estil narratiu, la manera com trenca les barreres entre la ficció i la no ficció, aplega diferents gèneres literaris i els amalgama amb la història, l’art o la natura. Ningú ha explicat com ell el sentiment de desolació davant de les atrocitats de la humanitat i la malenconia per l’oblit i el pas del temps:

(...) la foscor no es dissipa, sinó que es torna més densa quan m’imagino que gairebé no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i queel món és com si es buidés d’ell mateix si ningú no escolta, noconsigna ni transmet les històries lligades a incomptablesllocs iobjectes, que no tenen la capacitat de recordar...[pàg. 30]

Més informació a: Editorial Flâneur

Literatura en majúscules: Llum d'agost de William Faulkner

Entrem intensament en el Sud de Faulkner, en els seus paisatges i en la seva gent. Tot passa un estiu d’agost, en plena Gran Depressió, i comença amb una ingènua noia embarassada que fa un mes que camina, des d’Alabama a Mississipí. I ens endinsem de ple en un món dominat pels prejudicis racials, per la pobresa d’uns i la cobdícia d’altres, per la brutalitat d’alguns i per la candidesa d’altres.

Aquesta novel·la és fascinadora per la seva història, una de les més desoladores que té lloc al comptat imaginari de Yoknapatawpha, símbol del sud-est dels Estats Units on els ressons de la ràbia i l’horror del racisme encara continuen. 

No trobareu gaire felicitat entre aquestes pàgines. Tots els personatges estan marcats per certa tristesa, desemparament o solitud. Christmes, un mestís que no troba lloc ni entre els blancs ni entre els negres, és el personatge central de la novel·la. Sentiu-lo:

"Respira fondo i lent, amb la sensació que a cada alenada tot ell es dissol en aquella grisor neutra i es fon amb aquella solitud i aquella serenor que no han conegut mai fúria ni desesperació. «Era l'únic que volia», pensa d'esma, meravellat i tranquil. «Era l'únic que he desitjat en aquests trenta anys...» (1). 

I al seu voltant tot un seguit de personatges que, com passa a la realitat, no acabarem de conèixer del tot. I, també com passa sempre, al costat de les ànimes més fosques (algunes tocades per la maldat), la presència, també, de la solidaritat i de l’esperança. 

Llum d’agost té un model d’estructura més convencional que altres novel·les de Faulker, però presenta també una bellíssima complexitat que reclama una lectura atenta. És una obra mestra que ens meravella per un estil tan acurat com creatiu, amb aquestes frases llargues en les quals de vegades et perds i hi has de tornar, enlluernada, a fer el camí. També per aquest riquíssim vocabulari, amb el qual la traductora Esther Tallada fa el mateix joc: explosió de matisos, formació de noves paraules, invenció de mots que proven d’explicar-nos més: eixarreïda, arrossinada, capcineig ullviva, ventrebotida, sorrainnivada... I la gent parla com parla: afigurava, onte, allavores, enacabat, aviam...

I encara més. La profunditat. En la narració trobarem fins a tres nivells de consciència: allò què diuen els personatges (els diàlegs), allò què pensen (els pensaments) i allò que rumien d’una altra manera, gairebé inconscient. 

La novel·la és fa llegir amb tots els sentits. Una meravella literària.

"La memòria creu abans que l’enteniment recordi. Creu durant més temps que no pas recorda, durant més temps del que triga l’enteniment a ni tan sols qüestionar-se el que fa el fet. Sap, recorda, creu..." (2) "

I això el record ho sap: al cap de vint anys el record encara s'ha d'acabar de creure" (3)

- William Faulkner, Llum d'agost. Brcelona: Edicions de 1984, 2018, pàg. 353-354; 127; 156