Recordant Joan Salvat-Papasseit

AVUI, 16 de maig...  I tot és Primavera.

Un dia com avui, de fa cent vint anys, naixia Joan Salvat-Papasseit, poeta sensible, passional, vitalista.
Per començar el dia bé, recordem aquest poema, un cant a la vida.

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Llegint Raymond Carver

 

El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:

“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".

Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.

 

Extraordinaris. I podríem deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf.  Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.

Al seu conte “Visor”, un hombre sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.

Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.

Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....

Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.

- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.

- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.

Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.

El sentit d'un final de Julian Barnes

 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

“Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?”

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410

Amor a la literatura

“La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres"

Maria-Mercè Marçal (La germana, l’estrangera)

 

)

Recordant Maria-Mercè Marçal

AVUI, 8 de març... 

Per a data d'avui, la poesia de Maria-Mercè Marçal. Perquè sí, a l'atzar agraïm...

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes.

He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps...

“(...) He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps, a la vora de l’emperador Adrià amb la Yourcenar o de Julià l’Apòstata amb Gore Vidal; he estat malalt de tuberculosi en un sanatori suís amb Mann i he patit les privacions de la guerra dels cent anys. La Colometa m’ha fet passejar per Gràcia. He viscut a la Mequinensa que avui és sota les aigües amb Moncada. Amb Lobo Antunes he viatjat a l’Àfrica colonial i a guerres fastigoses. De la mà de la Mila de Víctor Català he conegut paisatges feréstecs, a més del desconsol d’una dona i he escoltat les increïbles rondalles del pastor creador de mons ficticis. He estat, a la vora d’Homer, davant de les muralles de Troia amb el cor bategant de por i també dins de les mateixes muralles esperant la mort segura. He sentit pudors a Dinamarca i m’he marejat dins d’un balener. Sé els somnis dels habitants de la nit de l’Albanell. Conec la desesperança del Zaire amb Barbara Kingsolver i he participat en la batalla de Borodin i l’incendi de Moscou amb Tolstoi. Amb Magris he recorregut el Danubi i amb Dante l’Infern i el Cel. És que quan llegeixes no aprens coses: et converteixes en.”

- Jaume Cabré, La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa, 2005, pàg. 114

"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas

A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.

Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173