"Suicidios ejemplares" d'Enrique Vila-Matas

A  l’Àngel, pel Rèquiem de Fauré

Aquest llibre de Vila-Matas ens va arribar per casualitat a les mans l’altre dia a la Llibreria 22. No estava en cap taulell de novetats ni massa a la vista, però per alguna raó es va fer veure. De Vila-Matas ja n’hem parlat. Bartleby y compañía o El mal de Montano són llibres extraordinaris i de molts altres llibres seus sempre extraiem algun fragment que ens acaba fascinant. No és estrany, doncs, aturar-se davant el llibre que t’arriba i sentir que ja el títol suggereix alguna cosa “suicidios ejemplares”?... El que ja no és tan casual és que l’obris a l’atzar i llegeixis:

 “Mi muy modesta y humilde persona, porque yo no soy más que un pobre diablo que nació en Cataluña, en este entrañable pueblo de Tossa de Mar desde donde ahora escribo mientras me digo que me hallo en uno de los mejores lugares de la tierra, y que conste que no me lo digo porque haya nacido aquí, pues de hecho hay sitios que me gustan más y a los que me siento mucho más vinculado sentimentalmente.

Babàkua, por ejemplo...”

A Bibliotossa ens agraden els conjurs literaris.

El llibre conté deu relats que ens parlen del suïcidi. Així ens ho explica el mateix autor en la seva web:

“Libro unitario de relatos en torno al tema del suicidio. Precedente claro de Bartleby y compañía en cuanto a narrar historias de personas que se retiran de una actividad. Lo escribí para indagar cuáles eran mis relaciones con la vida y con la muerte, sobre todo con esta última, puesto que desde la ventana de mi sexto piso se ofrecía fácil la posibilidad del vuelo...”

Però ja l’adjectiu dels suïcidis, això de que siguin exemplars, ja ens avisa que aquí hi ha molta particularitat. I no passa res si us diem que tots els protagonistes, aquests suïcides potencials, acaben sent només aspirants a suïcides. Hi trobem apropaments, personatges que sí se suïciden, però els protagonistes no l’acaben culminant, ells flirtegen amb la mort. I per això, segurament, són exemplars.

Cada història conté el seu propi drama, certa pàtina d’humor negre, i la seva pròpia sortida. Són contes que tenen capacitat de sorprendre molt, plens de frases lapidàries i amb la ironia peculiar de l’autor. Tot i la intensitat i la grisor de molts dels relats, no en sortireu frustrats ni desesperançats.

Com a exemples, per fer-vos una idea, aquí dins trobareu l’aspirant a suïcida per melancolia, aquella forma de tristesa lleu;  un actor que està disposat a prendre una bona dosi d’estricnina per fer parella còmica amb un fantasma (“la vida misma está hecha de pura risa y que, por mucho que ignoremos lo que nos espera al final de la misma, lo mejor es ir hacia todo eso riendo, con una trágica falta de seriedad”) o una dona cansada de viure i que acaba, amb sentiment d’amargura però alhora alleugerida,  tornant a la seva vida gris.

Hi ha també l’escriptor que vol desaparèixer un cop s’ha fet visible la seva obra, una societat de suïcides que tenen com a màxima desaparèixer digna i serenament (“a la manera de un Catón o de un Séneca, cuyas muertes son, todavía en nuestros días, el más perfecto ejemplo y modelo del suicidio clásico y sereno, profundamente mediterráneo...”) , o una dona gran  que, a partir d’una carta tan amarga com divertida, ens farà ballar el cap jugant amb la realitat i la invenció. Hi trobareu, entre d’altres, el mateix dimoni, aquell que va néixer a Tossa i amb el que l’autor juga com el seu alter ego invers, i al col·leccionista de tempestes que ens descriu minuciosament un invent per suïcidar-se (“me provocaba una pena y tristeza infinitas pero, viéndole tan entusiasmado con su invento, resultava difícil oponerse a sus planes suicidas”).   

El llibre comença citant a Pessoa i acaba amb un fragment de la carta de comiat que li va escriure el suïcida Sà-Carneiro: “Pero no hagamos ya más literatura”...

Per acabar, una banda sonora:

 (...) mientras te escribo estas líneas suena el Requiem de Gabriel Fauré (...) se presenta ante mí esta noche como un requiem para muertes tranquilas - como espero que algún día sea la mía-, para las muertes de aquellos que han vivido en paz con los hombres y consigo mismos y quieren irse de este mundo sin molestar, sin hacer el más mínimo ruido.”

Enrique Vila-Matas, Suicidios ejemplares. Barcelona: Anagrama, 2010, pàg. 126, 35, 96, 172, 119, 173

Avui, 21 de desembre...

"Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses".

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol. 

Els llibres que exactament necessitem

“Nunca leí tanto como en aquel período: devoraba, tanto para compensar las carencias pasadas como para afrontar la inminente crisis. Aquellos que creen que leer es una evasión están en los antípodas de la verdad: leer es verse confrontado a lo real en su estado de mayor concentración; lo cual, extrañadamente, resulta menos espantoso que tener que vérselas con perpetuas diluciones (…)

Se equivocan los que creen leer al azar: fue en aquel momento cuando empecé a leer a Bernanos, el autor que exactamente necesitaba…”

Parla Blanche, l’adolescent lectora i solitària d’Antichrista d’Amélie Nothomb.

A tots ens han arribat llibres just quan els necessitàvem.

- Amélie Nothomb, Antichrista. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 205-206.

Li i altres relats de Nikos Kavadias

Una de les troballes literàries d’aquest any ha estat aquest petit llibre publicat per Club Editor. El llibre, que es pot llegir d’una tirada, conté tres relats breus de Nikos Kavadias i després unes notes del traductor del llibre que ens apropa l’escriptor grec i la seva obra. Kavadias, que va passar pràcticament tota la vida embarcat, tenia una vocació literària ferma, tot i que va escriure molt poc i de manera molt breu.

La primera referència que m’arriba del llibre és una carta elèctrica de l'editora Maria Bohigas en què explicava la gènesi de l’edició del llibre i que ens engrescava amb il·lusió a esperar-lo i llegir-lo. A “Nikos Kavadis, amb devoció” ens comenta que publicar aquests tres contes inoblidables ha estat fruit d’una sèrie de trobades que, com les dels relats, són casuals però molt intenses: “És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias”.

Una setmana després en una segona carta, “Sota l’obra, la vida: Kavadias i Almirall”, l’editora ens parla de l’epíleg del traductor, que ens explica quina vida fa possible una obra com aquesta. 

Veritablement aquests tres relats de Kavadias contenen alguna cosa impressionant. La brevetat i la senzillesa de les històries, ell mateix escriu al tercer relat que li agrada la concisió i fugir de la grandiloqüència, no fan més que intensificar el seu valor literari i humà.

El primer conte ens parla d’una relació casual i curta amb una nena xinesa, Li, que ha viscut sempre en un sanpan a sobre el mar; en ella, el mariner troba una bondat i una intel·ligència fascinadores. “De la guerra” i “Al meu cavall” se situen a la campanya d’Albània, on Kavadias va ser mobilitzat durant la guerra. Tots ells són commovedors.

Així ens ho explica Jaume Almirall: “Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots ens iguala –fins i tot els enemics i les bèsties– i, per damunt, la mirada compassiva del narrador".

I quant es pot arribar a transmetre en unes poques pàgines! No us esteu de llegir aquest llibre deliciós.

(Nikos Kavadias, mariner radiotelegrafista)

-  Nikos Kavadias, Li i altres relats. Barcelona: Club Editor, 2013.

La gatera de Muriel Villanueva

Aquest llibre et pot agradar més o menys, però no pot deixar indiferent ningú. Comences llegint la novel·la, que entra amb una aparent senzillesa narrativa i argumental, i acabes trobant-te amb un huracà que trenca límits narratius i fa explotar la història.

Tot i que des de la primera línia la novel·la està plena d’indicis, tot i que ja comences a intuir que hi ha gat amagat, l’impacte és brutal i desconcertant.

La Raquel és òrfena i ha heretat dels seus tiets dos pisos simètrics, un dóna al carrer, l’altre a un pati interior. S’instal·la al pis del tiet, pintat de color blanc i amb un munt de plantes amb flors i decideix llogar l’altre, amb plantes sense flor i que acabarà tot pintat de coloraines contrastades. “Em fa gràcia, sembla una mica invertit”, escriu la Raquel. El llibre és ple de dualitats constants, el poble on ha anat a viure és Mim, amb un palíndrom no casual; hi trobem la Rac (la Raquel) i en Ric, (en Ricard, el llogater que té el mateix nom que el seu germà), hi ha bessons, bambes idèntiques, dies i nits, un amant i una amant pèl-roigs, un gat o una gata taronja; i un llarg etcètera.

La gatera serà el forat que connectarà aquests dos pisos, símbol de dos mons sense intersecció aparent i on es traspassen llindars i fronteres. Aquest forat és un pas perquè la protagonista descobreixi la seva identitat.

Tot ens ho explica la Raquel en un dietari personal, en el qual escriu durant un any la seva història. Però si la trama era aparentment superficial, l’estil literari també amaga moltes sorpreses. De tant en tant es trenca la primera persona i ens apareix un narrador extern que diu la seva en el dietari, hi ha canvis de temps verbals, girs, els personatges es transformen...

La narració va en crescendo, fent passar al  lector per la sorpresa, la inquietud i l’estupefacció. La Raquel necessita explicar-se i trobar-se a sí mateixa; experimenta, traspassa els límits de la realitat i la ficció, de la veritat i la mentida, i per això escriu.

“Si volgués una etiqueta això seria un aforisme en lloc d’una obra narrativa. La vida, dic. Quan l’escric al diari”.

Dietari de ficció? Novel·la de no-ficció? Muriel Villanueva juga amb el lector fins al darrer moment per parlar-nos especialment del procés creatiu: La ficció pren elements de la realitat, té una part real; i la realitat, sempre que es narra, es va fent ficció.

- Muriel Villanueva, La gatera. Barcelona: Amsterdam, 2012

L'última trobada

"I quin valor té la resposta que una persona confia a les paraules, 

en lloc d’expressar-la amb la realitat de la seva vida?

L’última trobada de Sándor Márai, un dels grans escriptors de la literatura centreeuropea, és una d’aquelles lectures que no ens cansem mai de recomanar. Ens agrada aquesta història envoltada d’ombres, que s’explica de mica en mica però de manera profunda; que ens acosta els dos personatges, un amb les seves paraules, l’altre amb el seu silencis i que acabem coneixem molt; ens agrada la atmosfera entre caduca i nostàlgica d’un món que s’acaba. És un llibre que, des d’una aparent temprança, fa emergir profundes emocions.

La novel·la se situa en plena decadència de l’imperi austrohongarès i ens explica el retrobament de dos amics, en un castell al peu dels Carpats, després de 41 anys de no veure’s. Un secret va separar una amistat profunda. L’última trobada és la novel·la de la cerca de la veritat i, amb ella, el plantejament de molts dels grans temes existencials i morals de les persones.

Com en altres novel·les de Márai hi ha un joc amb el temps i l’espai. En un espai tancat i en un període de temps molt curt es despleguen els sentiments i les experiències de tota una vida. Hi ha també un joc amb el poder de la paraula. Els dos personatges combaten a través de les paraules, però metre un porta el pes de la conversa establint pràcticament un llarg monòleg, l’altre, calla i calla.

Tota la història es desenvolupa dins un ambient d’intriga. El lector queda atrapat  des del principi per aquesta obra plena de misteris i foscors i anem passant de les sospites a les proves, dels raonaments als fets, dels fets al seu sentit.

Els protagonistes viuen una època de canvis revolucionaris, en la qual canvien també els principis morals i els valors que dignificaven: l’honor, la dignitat estoica, la supremacia del deure i la voluntat sobre les passions...

A mesura que entra la nit, a la llum dels canelobres, anirem completant el retrat d’una època i de dues maneres de viure. Les grans interrogants, les de sempre, tots els misteris que amaguen els cors, els seus límits, les seves dificultats.

- Sándor Márai, L'última trobada. Barcelona: Empúries, 2006.

Alice Munro, bravo!

(Vist a: Ara Llegim)

Ens encanta aquesta escriptora i celebrem que sigui la guanyadora del Nobel de Literatura.

Us vam parlar fa dos anys de Massa felicitat, un llibre de contes impressionants, dels millors que s'han editat darrerament. Contes durs, trasbalsadors, sorprenents. Com us dèiem, prepareu-vos per sentir!

A la Biblioteca trobareu també La vida de las mujeres i Estimada vida. 

Regaleu-vos un conte d'Alice Munro per celebrar la bona literatura.