Recordant Gabriel Ferrater

AVUI, 20 de maig...

Un dia com avui, de fa noranta-dos anys, naixia Gabriel Ferrater. Poeta maleït, obra sorprenent, agosarada, posicionament vital.

Al recull Da nuces oueris, se’ns presenta així: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.

Considerava que era el fons el que feia el poema i que tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat.

    A l'inrevés

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Aquí  "Metrònom Ferrater", un excel·lent documental al voltant de la figura i l'obra de Gabriel Ferrater.

http://www.tv3.cat/videos/2621459

Recordant Joan Salvat-Papasseit

AVUI, 16 de maig...  I tot és Primavera.

Un dia com avui, de fa cent vint anys, naixia Joan Salvat-Papasseit, poeta sensible, passional, vitalista.
Per començar el dia bé, recordem aquest poema, un cant a la vida.

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Llegint Raymond Carver

 

El primer que vaig llegir de Raymond Carver va ser un fragment, preciós, d’una poesia seva, “El don de la ternura”:

“(...) Creemos adivinar los sentimientos del otro,
no podemos, por supuesto, nunca podremos.
No tiene importancia.
En realidad es la ternura la que me interesa.
Ése es el don que me conmueve, que me sostiene,
esta mañana, igual que todas las mañanas".

Els contes de Carver ens parlen també de sentiments que no podem arribar a conèixer i d'aquesta necessitat de tendresa que ens ajuda a viure.

 

Extraordinaris. I podríem deixar-ho així. La contundència d’un únic adjectiu per recomanar-vos aquests contes que sorprenen, que t’atrapen des del primer paràgraf.  Raymond Carver fa de cada relat curt una gran obra mestra.

Al seu conte “Visor”, un hombre sense mans fotografia una casa. Una instantània li serveix per copsar tot el que hi ha dins i arribar a l’ànima de l’home que el mirava des de la finestra: “Así que se han ido y lo han abandonado, ¿no es eso?”. No cal un desenvolupament argumental, no cal una estructura conclusa, per explicar-nos què hi ha. Això fa Carver, a partir de moments molt concrets retrata per dins i ens fa mirar. I prepareu-vos per sentir.

Els personatges són tots éssers que emanen solitud i pesar. Podem trobar una vida sòrdida, persones que bordegen la marginalitat o la pobresa, parelles que es trenquen, abandonaments, nostàlgia, i, embolcallant-los a molts d’ells els efectes de l’alcoholisme i d’una vida sense esperança. Alcohòlics que beuen per oblidar, persones que s'han perdut a elles mateixes, homes i dones que senten dolor i busquen una sortida que sovint no troben.

Els sentim unes hores, en un sopar d’amics, en un vespre desesperant, en una casa en soledat, en una visita al pare o al fill, en una sortida al bingo... Són fragments de vida, on sovint sembla que no passa res gaire estrident, però és només una aparença. Alguna cosa desoladora, terrible, s’hi amaga. Carver ens transmet una gran inquietud. Les sensacions són immenses, sempre en tensió, i no pots quasi ni respirar estant a l’aguait, esperant, esperant....

Esperant? El desenllaç, potser? Doncs Carver us prepara encara una altra sorpresa. Si podem anomenar-lo “final”, l’acabament d’aquests relats poques vegades és el que esperàvem, sovint és un final obert, sovint ens porta cap a una altra banda.I acabes un relat i sents com pot arribar a ser de real la literatura.

- Raymond Carver, Catedral. Barcelona: Anagrama, 1990.

- Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor. Barcelona: Anagrama, 2008.

Aquí una selecció de deu contes de Raymond Carver. Curts i contundents. Imprescindibles.

El sentit d'un final de Julian Barnes

 "Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura"

Si heu visitat aquest bloc, ja sabreu com ens agrada Julian Barnes. És un dels nostres autors preferits i que no ens cansem de recomanar. Bellesa literària i intensitat emocional, com pocs escriptors aconsegueixen. És fàcil llegir-lo i molt difícil no quedar impressionat per la seva escriptura i la seva manera d’abordar els grans temes universals de la vida. 

El sentit d’un final, que va guanyar el prestigiós premi Man Booker, no és segurament la seva millor obra, però no hi ha dubte que hi ha dins la seva mestria a l’hora d’escriure, el seu estil irònic i impactant per mostrar-nos com la literatura ens pot acompanyar i explicar la vida.

Tony Webster, un jubilat que ha deixat passar la vida, rep una carta que el portarà a revisar el seu passat, especialment la seva joventut. Passats més de quaranta anys, s’adona que potser les coses no van succeir tal i com les recordava. La memòria és imperfecta i enganyosa; i la vida, la vida que recordem, acaba sent simplement una versió, un relat amb algunes certeses i molts enganys. 

Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿Amb quina freqüència l’arreglem, l’embellim i n’esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos.

La intensitat està assegurada des de les primeres línies. Què passa? Què va passar? Barnes juga amb els petits detalls, en no dir massa, en anar ampliant i canviant el rumb de la història, fins a deixar-nos perplexos. Un desenllaç inesperat. I un final que acaba com comença, amb un seguit de records que flueixen del passat i que li fan re-interpretar la vida. “Què sabia de la vida, jo, algú que l’havia viscuda amb tanta prevenció?”. Tony, amb una sensació de desassossec envaint-t’ho tot, sent l'abast dels seus oblits i de la responsabilitat dels seus actes.

Barnes ens ho explica d’aquesta manera: “(...) el tema de la responsabilidad me inquieta: pasamos por la vida de una persona a otra, de una cosa a otra y de un acontecimiento a otro, creyendo construir una vida coherente, acumulando material como una barrera de coral; pero a veces ocurre algo que hace que nos replanteemos las cosas y eso nos hace ver que no acabamos de entender nuestros actos y, en consecuencia, acabamos por no asumir ni entender nuestras responsabilidades”.

Acabem amb aquest fragment i amb la sensació que, veritablement, els llibres ens expliquen moltes coses.

“Quan ets jove (quan jo era jove) vols que les teves emocions siguin com les que surten en els llibres. Vols que et canviïn la vida, que creïn i defineixin una nova realitat. Més endavant, em penso, vols que s’avinguin amb la teva vida tal com és i tal com s’ha tornat. Vols que et diguin que tot està bé. I això és dolent?”

- Julian Barnes, El sentit d'un final. Barcelona: Angle, 2012, pag. 23, 104, 151, 119.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4354410

Amor a la literatura

“La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres"

Maria-Mercè Marçal (La germana, l’estrangera)

 

)

Recordant Maria-Mercè Marçal

AVUI, 8 de març... 

Per a data d'avui, la poesia de Maria-Mercè Marçal. Perquè sí, a l'atzar agraïm...

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes.

He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps...

“(...) He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps, a la vora de l’emperador Adrià amb la Yourcenar o de Julià l’Apòstata amb Gore Vidal; he estat malalt de tuberculosi en un sanatori suís amb Mann i he patit les privacions de la guerra dels cent anys. La Colometa m’ha fet passejar per Gràcia. He viscut a la Mequinensa que avui és sota les aigües amb Moncada. Amb Lobo Antunes he viatjat a l’Àfrica colonial i a guerres fastigoses. De la mà de la Mila de Víctor Català he conegut paisatges feréstecs, a més del desconsol d’una dona i he escoltat les increïbles rondalles del pastor creador de mons ficticis. He estat, a la vora d’Homer, davant de les muralles de Troia amb el cor bategant de por i també dins de les mateixes muralles esperant la mort segura. He sentit pudors a Dinamarca i m’he marejat dins d’un balener. Sé els somnis dels habitants de la nit de l’Albanell. Conec la desesperança del Zaire amb Barbara Kingsolver i he participat en la batalla de Borodin i l’incendi de Moscou amb Tolstoi. Amb Magris he recorregut el Danubi i amb Dante l’Infern i el Cel. És que quan llegeixes no aprens coses: et converteixes en.”

- Jaume Cabré, La matèria de l’esperit. Barcelona: Proa, 2005, pàg. 114