divendres, 27 d’agost del 2010

"Misteriosament feliç" de Joan Margarit

Hi ha dies que necessites un llibre així, un recull de poesies que semblen escrites, avui, per a tu. La teva vida entra dins d'aquests poemes.

Hi trobes tot el que estàs sentint, la tristesa dels dolors i les pèrdues, però també allò que, malgrat tot, també et fa sentir "misteriosament feliç". Joan Margarit, com altres vegades, ens parla sincerament de la realitat, no ensucra ni idealitza els records, és conseqüent amb el patiment i la soletat, "Tot és quiet: ja sóc al fons de la tristesa", però alhora amb gran valentia va més enllà i ens explica també que podem trobar la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen. Perquè, des de qualsevol condició i assumint els grans dolors de la realitat, podem aconseguir serenitat i alegria. El dolor no té perquè ser el contrari de la felicitat.

VERS LA TRISTESA
Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.
Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.


EN UN PETIT PORT
El mar d'hivern, quan bufa tramuntana,
entra i colpeja amb força els pantalans.
Abandonat per barques i velers,
el port està envoltat pel tro de les onades.
Veient el mar entrant per la bocana,
fuetejant aquests amarradors,
sento la calma que els desastres,
quan ja han passat, ens deixen.
Feliç perquè la meva vida avui
és un petit i inútil port d'hivern,
m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys
a les butxaques, ploro d'alegria
i el vent de cara
em va assecant les llàgrimes.


- Joan Margarit, Misteriosament feliç. Barcelona: Proa, 2008, pàg. 2o i pàg. 25

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada