Tiempo de vida de Marcos Giralt Torrente

Quan mor una persona estimada, m’ho acaben de dir amb aquestes paraules, t’hi has d’acostumar... Normalment es fan servir altres paraules, altres frases de consol, amb verbs més subtils i aparentment més positius, però aquest acostumar-s’hi és ben real i sincer. I de seguida he recordat que Marcos Giralt Torrente deia una cosa semblant al final de Tiempo de vida, com ha d’acostumar-se a la mort del seu pare i continuar la vida sense ell.

Giralt Torrente va escriure aquesta novel·la a raó de la mort del seu pare. En ella expressa d’una manera molt franca i valenta la relació difícil que havien viscut i com van saber acompanyar-se els darrers anys de la seva vida, des que li van diagnosticar un càncer fins que va morir.

“El mismo año en que mi padre enfermó publiqué una novela en la que lo mataba. He pasado días enteros, examinando a mi padre, y muy a menudo el resentimiento ha contagiado mi escritura. Me he vengado (...) Mi padre me ha dictado muchas páginas, pero nunca he escrito sobre él. Eran otros padres, los padres de cualquiera. Ahora escribo sobre él”.

Aquest és el començament del llibre, un propòsit escrit en la tardor de 2007. No li va ser fàcil. Durant gairebé dos anys va estar provant la manera de fer-ho, fugint i tornant-hi. No podia escriure de res més, necessitava parlar del seu pare sortint de la ficció, però, com? “Hay lugares que desconozco y lugares a los que no quiero llegar. No todo puedo contarlo. No todo quiero contarlo. Mi vista tiene que ser de pájaro. Intento abrir una ventana: enseñar una porción de nuestra vida, no la totalidad”.

El resultat aconseguit és molt destacable i commomedor. Hi ha molta sinceritat i una càrrega intimista que s'allunya dels tòpics, dels sentimentalismes forçats. La mirada enrere no dulcifica el temps viscut i perdut entre ombres, tot s’explica amb fidelitat. Tampoc hi ha lamentacions pel que podria haver estat, ni ressentiments ni sentiments de culpa. És una mirada honesta cap a la personalitat del pare, alhora rebutjada i admirada, i una reconstrucció de la seva relació al llarg del temps de vida. Hi ha coses que només s'acaben d'entendre quan queda poc temps o quan ja no en queda?

Aquí l'entrevista de Babelia a Giralt Torrente : "No creo en la literatura terapéutica"

- Marcos Giralt Torrente, Tiempo de vida. Barcelona: Anagrama, 2010, pag. 9, 17-18.

I d'acompanyament: "Father and son" de Yusuf Islam (Cat Stevens).