dissabte, 9 de juliol del 2011

Consciència de la mort

Miquel Pairolí comenta amb nosaltres la seva novel·la El Manuscrit de Virgili.

Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.

Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":

"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...

No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.

- Miquel Pairolí, Octubre. Barcelona: Acontravent, 2010.

3 comentaris:

  1. Fa poc més d'un dia que he repescat el darrer article que va publicar en Pairolí a la premsa, i potser és la suggestió, però jo diria que hi ha un pressagi terrible.

    ResponElimina
  2. Quina entrada més maca, Bibliotossa. La carta de comiat de Pairolí és molt emocionant; gràcies per compartir-la amb nosaltres.

    ResponElimina
  3. Molt maques paraules.

    Aprofito per felicitar-vos per l'esplèndida biblioteca que teniu.

    ResponElimina