Recordant Walter Benjamin

Fa 70 anys va morir tràgicament a Portbou Walter Benjamin, un dels pensadors alemanys més rellevants del s. XX.

Jueu i marxista va ser perseguit des de l’arribada al poder del nazisme i va haver de treballar gairebé de forma clandestina i refugiant-se en altres països. Es va exiliar definitivament a França i, després de l’ocupació alemanya del país, va intentar passar a Espanya per marxar cap a Estats Units. Va arribar a Portbou el 25 de setembre de 1940, després de set anys d’exili. Les autoritats franquistes li neguen l’entrada i rep l’amenaça de ser deportat a França. La mateixa nit comença a agonitzar. Tothom parla d’un suïcidi tot i que el certificat de defunció registra la seva mort com a natural. Hi ha teories que parlen també d'un possible assassinat.

Susan Sontag ens va oferir un esplèndid retrat de la seva persona i de la seva obra.

“(…) Benjamin era lo que los franceses llaman un triste. En su juventud parecía marcado por “una profunda tristeza”, escribió Scholem. Se consideraba a sí mismo un melancólico, desdeñando las modernas etiquetas psicológicas e invocando la tradicional etiqueta astrológica: “Yo vine al mundo bajo el signo de Saturno: el astro de revolución más lenta, el planeta de las desviaciones y demoras...” (…) Benjamin se proyectaba a sí mismo, su temperamento, en todos sus grandes temas, y su temperamento determinaba lo que elegía para escribir. Era este temperamento lo que veía en los temas, como las obras barrocas del siglo XVII (que dramatizan distintas facetas de la “acedía saturnina”) y en los escritores sobre cuya obra escribió él más brillantemente: Baudelaire, Proust, Kafka., Karl Kraus. Hasta en Goethe encontró el elemento saturnino. Pues, pese a la polémica en su gran ensayo (aún no traducido al inglés) sobre Las afinidades electivas de Goethe, en contra de interpretar la obra de un escritor por su vida, sí hizo un uso selectivo de la vida en sus más profundas meditaciones sobre textos: información que revelaba al melancólico, al solitario. (Así, describe la “soledad de Proust, que hace que el mundo se encoja dentro de su vórtice” explica cómo Kafka, al igual que Klee, era “esencialmente solitario”; cita el horror de Robert Walser al triunfo en la vida”). No es posible valerse de la vida para interpretar la obra. Pero si puede emplear la obra para interpretar la vida..."

Per apropar-nos a Walter Benjamin us recomanem un llibre deliciós: Infancia en Berlín hacia 1900. Són trenta-set relats breus, la majoria de tres o quatre pàgines, en les quals evoca, amb tendresa i intensitat, vivències i emocions de quan era petit. El "me'n recordo" amb exquisit talent literari i amb un rerefons profund que va molt més enllà de la narració de l'anècdota o de la nostàlgia de fets passats. En aquests relats hi trobem l'esperit d'una època i d'una vida, tal i com era sentida pel nen que va ser, i una mena de raó fantàstica i mítica de la realitat.

Benjamin va escriure aquests relats a principis dels anys trenta, quan ja era fora de Berlin. La realitat era dura i fosca, els temps estaven canviant, i l'home adult busca dins les experiències de la infantesa una mena de sentit que cal recuperar. Els relats són poètics i intensos, i els sentim com contes amb gust de fàbula, misteri i veritat.

Cada història rememora fets quotidians que, d'una manera o una altra, són viscuts com a impressionants: indrets de la ciutat, llocs de vacances, amagatalls de la casa i tresors que es tanquen dins els armaris, les primeres lectures i les lectures prohibides, experiències concretes amb la malaltia o la mort, històries fantàstiques..., totes aquelles imatges que, tal i com ens explica en el darrer relat, "el hombrecillo jorobado" havia vist i havia guardat en el record.

"(...) Pues nunca me ha gustado el día, por largo que fuera, como cuando la lluvia le peinaba lentamente durante horas y minutos con sus dientes finos y rudos. Obediente como una niña pequeña, yo agachaba la cabeza ante este peine gris. Y entonces lo contemplaba insaciablemente. Esperaba; pero no que cesara, sino al contrario, que cayera cada vez con mayor intensidad. Oía como golpeaba las ventanas, cómo fluía por los canalones y desaparecía con gargarismos por los tubos del desagüe. En esta lluvia saludable me sentía totalmente a salvo. El futuro se me aproximaba con un murmullo comparable a la nana que se canta junto a la cuna. Comprendí perfectamente que se crece en la lluvia..."

"El primer mueble que se abría obedeciendo a mi voluntad fue la cómoda (...) Tenía que abrirme camino hasta el rincón más recóndito; entonces daba com mis calcetines que estaban amontonados allí, enrollados y plegados según antiquísima costumbre, de forma que cada uno de los pares presentaba el aspecto de una pequeña bolsa. Para mí no había mayor placer que el meter mi mano lo más profundo posible en su interior; no sólo por el calor de la lana. Era la "tradición" la que, enrollada en su interior, tomaba siempre en mi mano y que me atraía de esta manera hacia la profundidad..."

(1) Susan Sontag, Bajo el signo de Saturno. Madrid: Edhasa, 1987
(2) Walter Benjamin, Infancia en Berlín hacia 1990. Madrid: Alfaguara, 1982, pàg. 56, 102

Sentir-se un monstre?

I penses en el que sent quan es mira i, sobretot, en el que sent quan els altres miren el seu cos. Molt sovint no expressa res, ho pateix i camufla la seva esquena desproporcionada i asimètrica. És el silenci. Fins que arriba el dia en què aconsegueix acceptar aquella columna i les deformitats que arrossega, petites o grotesques, i ja ho sent tot d'una altra manera. Així ens ho fa veure Laura Ferguson, representant de forma valenta i intensa les irregularitats del seu propi cos.

Ray Bradbury ha explicat que quan tenia tres anys va veure la seva primera pel·lícula, Nostra senyora de París; li va impressionar tant, que somiava en ser un geperut com Quasimodo. Víctor Hugo va crear el geperut més famós de la literatura, el campaner deforme que s’enamora de la bella Esmeralda i que mor abraçat al cadàver de l’estimada.

Quasinodo és un ser noble i sensible, res a veure amb Lymon, el geperut diabòlic i cruel de La Balada del cafè trist. La novel·la de Carson McCullers, una de les més commovedores històries que s’ha escrit mai, ens parla d’un triangle d’amors esperpèntics i impossibles. Al mig del triangle el trobem a ell, més grotesc encara per dins que per fora. La deformitat física com una representació de la perversitat de l'esperit. Aquesta representació ha estat ben usual en la narrativa oral i en la literatura.

Constant també és la reflexió sobre la desventura d'unes persones que sovint han estat objecte de burla i que senten una profunda soletat. Així, el narrador de Bartleby i companyia, que suporta amb resignació la seva gepa, és un ésser tan desolat com el conegut escrivent. Vila-Matas ens explica que va voler crear una contrafigura de Lichtenberg, científic i escriptor d’irònics aforismes, al qual qualificava fa uns dies com “el más agraciado de todos los jorobados de la historia”. També és un geperut solitari Miguel Castillejo, el protagonista d'Un hombre sin espíritu de Francisco Ayala, el qual, angoixat per la seva desgràcia física, busca consol en la lectura. Castillejo esmenta no casualment Pope, el poeta anglès del s. XVIII que va patir el Mal de Pott que va atrofiar i deformar el seu cos.

La literatura n’és plena de personatges amb columnes que es desvien. “El hombrecillo jorobado” de Walter Benjamin, El jorobado d’Arthur Conan Doyle, El jorobadito de Roberto Arlt, el conte que va explicar Sherezade sobre les aventures, després de mort, d’un gibós tan grotesc que servia d’antídot per a tota melancolia i molts altres. Però de tots ells, potser, el més impressionant sigui Bomarzo.

Mujica Lainez va novel·lar en Bomarzo un personatge real, el contrafet duc renaixentista Pier Francesco Orsini del s. XVI que va manar construir a Viterbo el parc dels monstres com a expressió de la seva solitud i dels seus turments. La novel·la ens transporta al renaixement italià però sobretot és un apropament intens a la personalitat complexa d'aquest home. Bomarzo, d'esperit sensible, és alhora un ésser amargat, condicionat per la seva deformitat física. Acomplexat i obsessionat per la bellesa viurà sempre una eterna soletat interior.

"Creo que ha llegado el momento de que aborde el tema que hasta ahora he eludido y que por principal debí tratar al comienzo de estas memorias. Me refiero al tema de mi físico. Lo revelaré en seguida, de un golpe, sin perífrasis, aunque me cueste, me duela hacerlo. Allá va: cuando nací, el Esculapio hogareño que tuvo a su cargo la tarea de facilitar mi ingreso en el mundo destacó una anomalía en mi espalda, provocada por la corvadura y desviación de mi columna vertebral hacia el lado izquierdo. Luego, al crecer y definirse mi cuerpo, se tuvo la certidumbre de que aquello era una giba, corcova, joroba, llámesela como se la quiera llamar -ya lo he dicho, ya lo he dicho-, deformación a la cual se sumó otra, en la pierna derecha, que me obligó a arrastrarla levemente (...). Quienes han escrito sobre mí, con áulica retórica, silenciaron esos defectos prudentemente. Si los detallo es porque ellos contribuyeron a explicar mi carácter y porque se trata de algo para mí esencialísimo ..."

Material sensible: Quin és el ideal de bellesa? No el creem i recreem constament nosaltres mateixos?

Lectures recomanades:
- Víctor Hugo, Nostra Senyora de París. Barcelona: Edicions 62, 2002
- Carson McCullers, La balada del cafè trist. Barcelona: Columna, 1987
- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2004
- Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos. Madrid: Cátedra, 2009
- Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Barcelona: Seix Barral, 2001, pàg. 28

De música: "Come as you are" de Nirvana. Kurt Cobain va patir d'escolisis.

"Misteriosament feliç" de Joan Margarit

Hi ha dies que necessites un llibre així, un recull de poesies que semblen escrites, avui, per a tu. La teva vida entra dins d'aquests poemes.

Hi trobes tot el que estàs sentint, la tristesa dels dolors i les pèrdues, però també allò que, malgrat tot, també et fa sentir "misteriosament feliç". Joan Margarit, com altres vegades, ens parla sincerament de la realitat, no ensucra ni idealitza els records, és conseqüent amb el patiment i la soletat, "Tot és quiet: ja sóc al fons de la tristesa", però alhora amb gran valentia va més enllà i ens explica també que podem trobar la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen. Perquè, des de qualsevol condició i assumint els grans dolors de la realitat, podem aconseguir serenitat i alegria. El dolor no té perquè ser el contrari de la felicitat.

VERS LA TRISTESA
Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.
Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

EN UN PETIT PORT
El mar d'hivern, quan bufa tramuntana,
entra i colpeja amb força els pantalans.
Abandonat per barques i velers,
el port està envoltat pel tro de les onades.
Veient el mar entrant per la bocana,
fuetejant aquests amarradors,
sento la calma que els desastres,
quan ja han passat, ens deixen.
Feliç perquè la meva vida avui
és un petit i inútil port d'hivern,
m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys
a les butxaques, ploro d'alegria
i el vent de cara em va assecant les llàgrimes.

- Joan Margarit, Misteriosament feliç. Barcelona: Proa, 2008, pàg. 2o i pàg. 25

"Sé todos los cuentos" de León Felipe

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos

León Felipe

Mendel el de los libros d'Stefan Zweig

Si parlem d’Stefan Zweig les primeres lectures que ens vénen al cap, segurament, són les famosíssimes Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda. A la nostra biblioteca sempre tenen molt bona acceptació, sobretot entre dones, tot s’ha de dir. L’obra de Zweig és molt extensa, però els llibres que, personalment, m’agraden més són la magnífica novel·la biogràfica Un món d’ahir i dos relats breus però molt intensos, Novel·la d’escacs i Mendel, el de los libros.

Avui us parlem d’aquest Mendel. El llibre és una delícia d’Acantilado, d’aquells que et vénen ganes d’acariciar i protegir; molt petit, breu i lleuger; són només 57 pàgines però plenes de sensacions.

La història comença quan l’any 1929 el narrador entra, per refugiar-se de la pluja, en el cafè Gluck de Viena. Quan és dins, de cop, se li desperta el record d’una persona extraordinària que va estar vinculada al cafè durant el primer quart del s. XX i el va convertir en un lloc de referència per als bibliòfils. Com pot haver oblidat Mendel, el del llibres? Ni ell mateix ho entén.

Durant 30 anys i sempre a la mateixa taula del cafè, del matí a la nit, allà trobàvem Mendel profundament concentrat, llegint catàlegs i llibres. Se’ns diu que aquest llibreter (sense llibreria) ho coneixia tot de l’univers del llibre i que era capaç de trobar-ho tot. Un fenomen bibliogràfic.

“Aquel personaje único estaba en la luna”, no sabia res del món ni li interessaven les persones. Des de la seva taula estava en contacte amb llibreries de tota Europa però vivia fora de la realitat i aquesta l’acabarà excloent. Què fa un jueu polonès d’origen rus, sense nacionalitat, a Viena, cartejant-se amb els països enemics? La situació política del moment no accepta a un personatge així; després, els canvis socioeconòmics, el progrés i la productivitat, l’acabaran excloent del tot, del cafè Gluck, del món i de la vida. No hi ha lloc per ell.

El narrador s’avergonyeix d’haver oblidat Mendel durant tant de temps i ens convida a no fer-ho amb aquestes precioses paraules:

"(...) Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido”.

La soledat i l'aïllament del món de Mendel ens recorda a Bartleby, l’escrivent; i la seva passió bibliogràfica a l’estimat Frank, el llibreter de vell de 84, Charing Croass Road. Tots tres, llibres inoblidables que us recomanem molt i molt.

- Mendel el de los libros. Barcelona: Acantilado, 2009, pàg. 57

Corazon tan blanco de Javier Marías

“No he querido saber pero he sabido...”, així comença la novel·la de Javier Marías, despertant-nos la curiositat des de la primera frase. Tot seguit el narrador ens parla d’una noia jove que acaba de tornar del seu viatge de noses i se suïcida amb un tret al cor. La història queda així, enunciada, i nosaltres no sabrem fins al final què va passar al cor blanc de Teresa. Abans se’ns hauran d’explicar altres coses.

El narrador és un traductor intèrpret, obsessionat en les paraules, que acaba de casar-se i se sent envaït per un seguit de mals pressentiments que necessita saber d’on vénen. Hi haurà la història de Teresa, també la conversa que sent a l’Havana entre la mulata Míriam i el seu amant Guillermo, els secrets del seu pare Ranz, que els té, segur, i li aconsella, just després del casament, que no expliqui els seus secrets a la dona...

En Corazón tan blanco hi ha molta acció, molta més que en altres obres de Javier Marías, les històries són molt atractives, els personatges són peculiars, però el protagonista absolut de la novel·la és el narrador que ens va explicant els diferents esdeveniments i els va entrelligant amb les seves reflexions i divagacions. El nexe de tot serà sempre la parla. D’una banda, el pànic a les paraules, com aquestes condicionen el futur, com poden tenir conseqüències nefastes; d’altra banda, la consideració que les paraules mai no corresponen del tot a la realitat i com deformen i tergiversen els fets.

Aquestes reflexions ocupen paràgrafs llargs i es van repetint, ampliant, en tota la novel·la. Això, que és habitual en la narrativa de l’escriptor, no agrada a tothom. Una lectora i amiga ens va comentar quant li molestava aquest narrador que no calla mai, que ho vol explicar tot, quan el que és més bonic és que de tant en tant calli i deixi alguna cosa per al lector; una altra lectora i amiga ens va explicar que el va trobar tan avorrit que el va abandonar sense cap mena de recança... Molt ens sembla que Marías és d’aquells autors que desperten passions. O agrada ( i molt) o no agrada (i gens). Demà, al nostre grup de lectura, hi haurà polèmica.

Nosaltres el defensarem perquè ens ha agradat la història, perquè hem entrat en el cap obsessiu del narrador, perquè és divertida la seva ironia (i la de l’autor) i sobretot perquè considerem que l'estil i la estructura de la novel·la són exquisides. Bona literatura.

I pels que no han tingut prou, el començament d'un altre Marías : “No debería uno contar nunca nada...”. Són les primeres paraules de Tu rostro mañana.

Javier Marías, Corazón tan blanco. Barcelona: Anagrama, 1997, pàg. 11

El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204