dilluns, 28 d’octubre del 2013

L'última trobada

"I quin valor té la resposta que una persona confia a les paraules, 
en lloc d’expressar-la amb la realitat de la seva vida?

L’última trobada de Sándor Márai, un dels grans escriptors de la literatura centreeuropea, és una d’aquelles lectures que no ens cansem mai de recomanar. Ens agrada aquesta història envoltada d’ombres, que s’explica de mica en mica però de manera profunda; que ens acosta els dos personatges, un amb les seves paraules, l’altre amb el seu silencis i que acabem coneixem molt; ens agrada la atmosfera entre caduca i nostàlgica d’un món que s’acaba. És un llibre que, des d’una aparent temprança, fa emergir profundes emocions.

La novel·la se situa en plena decadència de l’imperi austrohongarès i ens explica el retrobament de dos amics, en un castell al peu dels Carpats, després de 41 anys de no veure’s. Un secret va separar una amistat profunda. L’última trobada és la novel·la de la cerca de la veritat i, amb ella, el plantejament de molts dels grans temes existencials i morals de les persones.

Com en altres novel·les de Márai hi ha un joc amb el temps i l’espai. En un espai tancat i en un període de temps molt curt es despleguen els sentiments i les experiències de tota una vida. Hi ha també un joc amb el poder de la paraula. Els dos personatges combaten a través de les paraules, però metre un porta el pes de la conversa establint pràcticament un llarg monòleg, l’altre, calla i calla.

Tota la història es desenvolupa dins un ambient d’intriga. El lector queda atrapat  des del principi per aquesta obra plena de misteris i foscors i anem passant de les sospites a les proves, dels raonaments als fets, dels fets al seu sentit.

Els protagonistes viuen una època de canvis revolucionaris, en la qual canvien també els principis morals i els valors que dignificaven: l’honor, la dignitat estoica, la supremacia del deure i la voluntat sobre les passions...

A mesura que entra la nit, a la llum dels canelobres, anirem completant el retrat d’una època i de dues maneres de viure. Les grans interrogants, les de sempre, tots els misteris que amaguen els cors, els seus límits, les seves dificultats.

- Sándor Márai, L'última trobada. Barcelona: Empúries, 2006.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Alice Munro, bravo!

(Vist a: Ara Llegim)

Ens encanta aquesta escriptora i celebrem que sigui la guanyadora del Nobel de Literatura.

Us vam parlar fa dos anys de Massa felicitat, un llibre de contes impressionants, dels millors que s'han editat darrerament. Contes durs, trasbalsadors, sorprenents. Com us dèiem, prepareu-vos per sentir!

A la Biblioteca trobareu també La vida de las mujeres i Estimada vida. 

Regaleu-vos un conte d'Alice Munro per celebrar la bona literatura.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

L'últim dia abans de demà

Per l’Emília que s’estima els llibres que no ho expliquen tot.

Eduard Márquez ens va emocionar amb El silenci dels arbres i ara ens deixa, pràcticament, sense alè. L’últim dia abans de demà és un llibre en el qual l’art està més en suggerir que no en explicar i en fer-nos sentir moltes coses.

L’autor torna a fer ús d’un estil literari extremadament concís i molt acurat per fer-nos conèixer moments decisius que ha viscut el protagonista des de la infantessa fins al present. Una vida fragmentada en instantànies, on el sentiments de dolor i pèrdua són molt intensos. Molts dels personatges són tristos i estan afectats per trastorns psicològics, hi ha il·lusions perdudes, tragèdies i desolació. L’absència de descripcions i de detalls reforça l’impacte de totes les vivències que s’hi narren.

"623 grams. Torno les cendres a l'urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola...”

Aquest és l'inici d'un llibre difícil d’oblidar. Llegiu-lo, us emocionarà. I malgrat tant de dolor hi ha lloc també per l’esperança: l’últim dia abans de demà... Sempre ens queda un demà i cal esperar-lo.

Més comentaris a:  Núvol ; Viu i llegeix ; Racó per llegir...

- Eduard Márquez, L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries, 2011. pàg. 11

dimarts, 17 de setembre del 2013

Lletres fosques


“Yo diría, para defender la novela policial, que no necesita defensa; leída con cierto desdén ahora, está salvando el orden en una época de desorden”

Qui parla és Jorge Luis Borges en la seva cèlebre conferència sobre el conte policial de l’any 1978. Compartim la seva afirmació que la novel·la policial no necessita defensa, com tampoc la novel·la negra, la novel·la històrica o qualsevol gènere o subgènere per ell mateix. Hi ha bones novel·les i novel·les dolentes, hi ha llibres que ens fan gaudir de la lectura i n’hi ha que no. I és clar, les més bones són les que ens fan gaudir més.

Aquí la nostra guia de lectura LLETRES FOSQUES:


divendres, 13 de setembre del 2013

"Tardes de viatge: En Pla, la senyoreta (de Tossa?) i el filet amb patates

                                                                    (Entrada de Tossa)


“ A Tossa de Mar ha pujat una senyoreta encara jove, vestida de fosc, d’aspecte distingit, esvelta i lleugera, d’uns quaranta-vuit quilos aproximadament”. La senyoreta portava un paquet de llibres que crida l’atenció de Pla. Això li dóna empenta per començar a parlar amb ella.

“Veig que porta un paquet de llibres. Probablement vostè llegeix novel·les i obres de fantasia”, li diu. Ella respon que sí són llibres, però que no són novel·les ni frivolitats agradables, sinó obres didàctiques. “La paraula didàctic es per a mi una paraula neutra que em fa un efecte antiafrodisíac”, ens puntualitza ell.

Responent a les seves preguntes sabem que era mestra de primària i que li agraden més les ciències que les lletres. Però quan Pla li pregunta: “En aquest moment que preferiria, senyoreta? Contesti’m francament. En aquest moment què preferiria? Les Lletres, les Ciències o un bon filet amb patates o amb rovellons? Ella respon sense dubtar: un filet de patates de seguida!”

La sinceritat de la senyoreta va posar certa confusió en la conversa i l’escriptor es dedica a mirar el paisatge, que després ens descriu tal i com ell només sap fer.

A punt d’acabar el viatge, acaba citant un fragment de Chesterton que no té pèrdua:

 “«La ciència –escriu– pot analitzar una costella de porc i dir quan conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de costella de porc de ningú ni dir quant conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quan d’amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri, com un desig del cel». Comprèn, senyoreta?”.

Ella no ho va entendre gaire o, potser, va fer veure que no ho entenia. Quan arriben a Lloret s’acomiadaren afablement.

Qui seria aquesta senyoreta que va compartir bus amb Josep Pla una tarda d’hivern assolellada?

- Pla, Josep. “Tardes de viatge”, Viatge a la Catalunya vella. Barcelona: Destino, 1992 (Obra completa, vol. 6, pàg. 485-488)

dijous, 29 d’agost del 2013

Un hotel a la costa

Aquest és un llibre que a Tossa ens estimem. No només pel retrat que fa del poble i de la seva gent en els anys 30, que és una delícia. Hi ha també el tarannà de la Nancy, una dona que ens agrada com a persona i com escriptora,  i hi ha, sobretot, una història real que comença amb l’alegria d’un somni i acaba amb l’horror de la guerra. Us el recomanem molt.

La història comença la primavera del 1934 quan un matrimoni anglès, l’Archie i la Nancy Johnstone, van venir de vacances a la Costa Brava, perquè no sabien de ningú que hi hagués estat mai; uns mesos després decideixen muntar-hi un hotel. Van descobrir Tossa per casualitat i de seguida van considerar que era el lloc ideal. Aquell mateix any Rafael Benet feia la seva crònica “Tossa, babel de les arts” i Marc Chagall havia batejat Tossa com a “Paradís blau”. I aquí comença una aventura en la Tossa d’abans que els Johnstone van conèixer i estimar i que acabaria l’any 1939, amb la fugida obligada per les circumstàncies del moment.

Un hotel a la costa aplega els dos llibres que va escriure Nancy Johnstone explicant la seva vida a Tossa en un anys intensament significatius. La primera part, correspon a Hotel in Spain (1937), i  en ella, entre el dietari i la novel·la de viatges, seguim les peripècies de la construcció de l’hotel, l’arribada dels clients i la interacció que s’estableix entre el matrimoni i la vida a Tossa. La Nancy ens meravella amb la seva personalitat i un  bon sentit de l’humor. Aquí, com a mostra, una descripció de la sardana:

“ (...) La música és diferent a qualsevol altre música nacional. Utilitzen uns estranys instruments estridents i tot va sempre acompanyat d’un tam-tam que marca el ritme. Aquella gent ballant en rotllanes, il·luminats per fanals mig amagats entre les branques dels frondosos plàtans del passeig, feien pensar en algun ritual tribal sota la claror vacil·lant de les torxes. Ara, si t’hi fixaves bé, qualsevol evocació de l’Àfrica negra era fora de lloc. En realitat, els músics de la cobla semblen, més aviat, una colla de pastors metodistes. Seuen en unes rígides cadires de fusta posades al damunt d’uns taulons. Porten jaquetes negres i barrets negres. Hi posen cara de solemnitat. Fa la impressió que un músic de cobla no es relaxa mai, ni quan és a casa. Sembla mentida que una música que sona amb tanta intensitat, que convida a treure penes a còpia de refilets i vibracions, pugui sortir d’aquella colla d’homes amb cara de reprimits”.

 (Archie i Nancy Johnston)

Però l’experiència va molt més enllà de l’anecdotari. Hi trobem un testimoni valuós de la vida local i de com Tossa i tot el país es va veure afectat pel cop militat i  les seves conseqüències. Tot i que en un principi no es prenen massa seriosament la situació i la desdramatitzen; aviat són conscients del seu abast. Els Johnstone simpatitzen amb la causa republicana, denuncien l’actitud cínica del govern anglès i decideixen renunciar a la repatriació per quedar-se a Tossa, tot i la guerra.

“Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d’udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte insurgents al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-los d’alguna cosa més paorosa que la mort”.

La segona part, correspon al llibre Hotel in Flight (1939) i s’inicia l’any 1937. Els Johnstone continuen a Tossa i aprenen a viure com la gent d’aquí. Enrere queda la seva dolça aventura hotelera i el llibre passa a ser una crònica intensa de la seva vida afectada per la guerra. La casa Johnstone passa a acollir simpatitzants de la república, entre ells el captivador poeta W.H. Auden: “Deambulava pel poble durant hores: una presència llarga i esfilagarsada amb una mata de cabells panotxa que es movia amb els aires maldestres d’un mastí”.


  (Tossa vista des de Casa Jonstone)

L’hotel acaba convertint-se en un residència per a nens refugiats, i quan els republicans van perdre la guerra, van viure l’experiència de l’exili. Els Johnstone i els nens van refugiar, camí cap a la frontera, en el teatre Edison de Figueres. L’horror de la guerra i de l’exili apareix terriblement explícit.

“Una delegació de respectables cavallers anglesos amb bombatxos es van presentar amb la missió de matar totes les mules espanyoles que llanguien afamades pels camps de concentració perquè no patissin més. Em va passar pel cap que potser, pel mateix preu, podien matar els exiliats espanyols que llanguien afamats pels camps de concentració perquè no patissin més”.

Així acaba el llibre i l’aventura i desventura dels Johnstone en terres catalanes. No us el deixeu perdre.

- Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona: Tusquets, 2011, pàg. 101, 142, 219, 380.

MÉS A:
- “Un hotel a la costa” (Vicenç Pagès)

- “Un hotel con vistas a la guerra” (El País)

- “Testimonio inglés de la primera Costa Brava” (La Vanguardia)

dimarts, 20 d’agost del 2013

Rèquiem: una al·lucinació

“¿No creus que la literatura ha de provocar precisament això, desassossec?, almenys jo no tinc cap mena de confiança en la literatura que tranquil·litza les consciències.”

Qui parla és el mateix Pessoa. Prepareu-vos per fer la ruta més fantàstica i al·lucinant que us pugueu imaginar per Lisboa. El nostre narrador, que està llegint tranquil·lament en una masia de l’Azeitão el Llibre del desassossec, se sent transportat de cop al moll de Lisboa. Ha quedat amb Pessoa. Així comença la història:

“Vaig pensar: aquest paio ja no ve. I després vaig pensar: no li puc dir «paio», és un gran poeta, potser el poeta més gran del segle vint, fa molts anys que va morir, l’he de tractar amb respecte”.

Són les dotze del migdia i després de considerar que potser la cita era mitjanit decideix fer una volta per Lisboa. El moll, el Cemitério dos Prazeres, el Museu d’Art Antic, el far del Buzio..., plegats anem saltant, sota una calor soporífera, d’un lloc a un altre de la ciutat.  La visita és intensa i anem coneixent tot de personatges originals; alguns que podríem pensar “reals” com la gitana que ven samarretes Lacoste, el Sr. Casimiro i la seva dona, cuinera excel·lent; altres que podríem pensar que són “irreals”, com el venedor de loteria sortit d’un relat de Pessoa i altres que ja només existeixen en el record d’Ell: el pare jove, Tadeus, Isabel.

Al llarg de dotze hores, la realitat i la irrealitat, el passat i el present, la consciència i la inconsciència, conflueixen en el mateix punt per aquest narrador que necessita trobar respostes. De fet, acaba sent un viatge interior, una visita als propis fantasmes, fins que el nostre protagonista se sent més assossegat i lleuger.

Tabucchi va escriure el llibre en portuguès; va dir que no podia ser d’una altra manera (no va fer ell mateix la traducció a l’italià) i explica que, per damunt de tot, aquest llibre era un homenatge a Portugal.

Jo, que no he trepitjat mai Lisboa, sento que hi he estat intensament: he recorregut la ciutat, hi he menjat i hi he begut, he vist els detalls d’un quadre del Bosch, he estat en un far en ruïnes, he sopat amb Pessoa... Tot gràcies aquest llibre senzill i profund alhora.

Tabucchi descansa al Cemitério dos Prazeres. A prop hi ha Amália Rodrigues:




- Antonio Tabucchi, Rèquiem: una al·lucinació. Barcelona: Edicions 62, 2001; pàg. 97, 9.