Li i altres relats de Nikos Kavadias

Una de les troballes literàries d’aquest any ha estat aquest petit llibre publicat per Club Editor. El llibre, que es pot llegir d’una tirada, conté tres relats breus de Nikos Kavadias i després unes notes del traductor del llibre que ens apropa l’escriptor grec i la seva obra. Kavadias, que va passar pràcticament tota la vida embarcat, tenia una vocació literària ferma, tot i que va escriure molt poc i de manera molt breu.

La primera referència que m’arriba del llibre és una carta elèctrica de l'editora Maria Bohigas en què explicava la gènesi de l’edició del llibre i que ens engrescava amb il·lusió a esperar-lo i llegir-lo. A “Nikos Kavadis, amb devoció” ens comenta que publicar aquests tres contes inoblidables ha estat fruit d’una sèrie de trobades que, com les dels relats, són casuals però molt intenses: “És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias”.

Una setmana després en una segona carta, “Sota l’obra, la vida: Kavadias i Almirall”, l’editora ens parla de l’epíleg del traductor, que ens explica quina vida fa possible una obra com aquesta. 

Veritablement aquests tres relats de Kavadias contenen alguna cosa impressionant. La brevetat i la senzillesa de les històries, ell mateix escriu al tercer relat que li agrada la concisió i fugir de la grandiloqüència, no fan més que intensificar el seu valor literari i humà.

El primer conte ens parla d’una relació casual i curta amb una nena xinesa, Li, que ha viscut sempre en un sanpan a sobre el mar; en ella, el mariner troba una bondat i una intel·ligència fascinadores. “De la guerra” i “Al meu cavall” se situen a la campanya d’Albània, on Kavadias va ser mobilitzat durant la guerra. Tots ells són commovedors.

Així ens ho explica Jaume Almirall: “Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots ens iguala –fins i tot els enemics i les bèsties– i, per damunt, la mirada compassiva del narrador".

I quant es pot arribar a transmetre en unes poques pàgines! No us esteu de llegir aquest llibre deliciós.

(Nikos Kavadias, mariner radiotelegrafista)

-  Nikos Kavadias, Li i altres relats. Barcelona: Club Editor, 2013.

La gatera de Muriel Villanueva

Aquest llibre et pot agradar més o menys, però no pot deixar indiferent ningú. Comences llegint la novel·la, que entra amb una aparent senzillesa narrativa i argumental, i acabes trobant-te amb un huracà que trenca límits narratius i fa explotar la història.

Tot i que des de la primera línia la novel·la està plena d’indicis, tot i que ja comences a intuir que hi ha gat amagat, l’impacte és brutal i desconcertant.

La Raquel és òrfena i ha heretat dels seus tiets dos pisos simètrics, un dóna al carrer, l’altre a un pati interior. S’instal·la al pis del tiet, pintat de color blanc i amb un munt de plantes amb flors i decideix llogar l’altre, amb plantes sense flor i que acabarà tot pintat de coloraines contrastades. “Em fa gràcia, sembla una mica invertit”, escriu la Raquel. El llibre és ple de dualitats constants, el poble on ha anat a viure és Mim, amb un palíndrom no casual; hi trobem la Rac (la Raquel) i en Ric, (en Ricard, el llogater que té el mateix nom que el seu germà), hi ha bessons, bambes idèntiques, dies i nits, un amant i una amant pèl-roigs, un gat o una gata taronja; i un llarg etcètera.

La gatera serà el forat que connectarà aquests dos pisos, símbol de dos mons sense intersecció aparent i on es traspassen llindars i fronteres. Aquest forat és un pas perquè la protagonista descobreixi la seva identitat.

Tot ens ho explica la Raquel en un dietari personal, en el qual escriu durant un any la seva història. Però si la trama era aparentment superficial, l’estil literari també amaga moltes sorpreses. De tant en tant es trenca la primera persona i ens apareix un narrador extern que diu la seva en el dietari, hi ha canvis de temps verbals, girs, els personatges es transformen...

La narració va en crescendo, fent passar al  lector per la sorpresa, la inquietud i l’estupefacció. La Raquel necessita explicar-se i trobar-se a sí mateixa; experimenta, traspassa els límits de la realitat i la ficció, de la veritat i la mentida, i per això escriu.

“Si volgués una etiqueta això seria un aforisme en lloc d’una obra narrativa. La vida, dic. Quan l’escric al diari”.

Dietari de ficció? Novel·la de no-ficció? Muriel Villanueva juga amb el lector fins al darrer moment per parlar-nos especialment del procés creatiu: La ficció pren elements de la realitat, té una part real; i la realitat, sempre que es narra, es va fent ficció.

- Muriel Villanueva, La gatera. Barcelona: Amsterdam, 2012

L'última trobada

"I quin valor té la resposta que una persona confia a les paraules, 

en lloc d’expressar-la amb la realitat de la seva vida?

L’última trobada de Sándor Márai, un dels grans escriptors de la literatura centreeuropea, és una d’aquelles lectures que no ens cansem mai de recomanar. Ens agrada aquesta història envoltada d’ombres, que s’explica de mica en mica però de manera profunda; que ens acosta els dos personatges, un amb les seves paraules, l’altre amb el seu silencis i que acabem coneixem molt; ens agrada la atmosfera entre caduca i nostàlgica d’un món que s’acaba. És un llibre que, des d’una aparent temprança, fa emergir profundes emocions.

La novel·la se situa en plena decadència de l’imperi austrohongarès i ens explica el retrobament de dos amics, en un castell al peu dels Carpats, després de 41 anys de no veure’s. Un secret va separar una amistat profunda. L’última trobada és la novel·la de la cerca de la veritat i, amb ella, el plantejament de molts dels grans temes existencials i morals de les persones.

Com en altres novel·les de Márai hi ha un joc amb el temps i l’espai. En un espai tancat i en un període de temps molt curt es despleguen els sentiments i les experiències de tota una vida. Hi ha també un joc amb el poder de la paraula. Els dos personatges combaten a través de les paraules, però metre un porta el pes de la conversa establint pràcticament un llarg monòleg, l’altre, calla i calla.

Tota la història es desenvolupa dins un ambient d’intriga. El lector queda atrapat  des del principi per aquesta obra plena de misteris i foscors i anem passant de les sospites a les proves, dels raonaments als fets, dels fets al seu sentit.

Els protagonistes viuen una època de canvis revolucionaris, en la qual canvien també els principis morals i els valors que dignificaven: l’honor, la dignitat estoica, la supremacia del deure i la voluntat sobre les passions...

A mesura que entra la nit, a la llum dels canelobres, anirem completant el retrat d’una època i de dues maneres de viure. Les grans interrogants, les de sempre, tots els misteris que amaguen els cors, els seus límits, les seves dificultats.

- Sándor Márai, L'última trobada. Barcelona: Empúries, 2006.

Alice Munro, bravo!

(Vist a: Ara Llegim)

Ens encanta aquesta escriptora i celebrem que sigui la guanyadora del Nobel de Literatura.

Us vam parlar fa dos anys de Massa felicitat, un llibre de contes impressionants, dels millors que s'han editat darrerament. Contes durs, trasbalsadors, sorprenents. Com us dèiem, prepareu-vos per sentir!

A la Biblioteca trobareu també La vida de las mujeres i Estimada vida. 

Regaleu-vos un conte d'Alice Munro per celebrar la bona literatura.

L'últim dia abans de demà

Per l’Emília que s’estima els llibres que no ho expliquen tot.

Eduard Márquez ens va emocionar amb El silenci dels arbres i ara ens deixa, pràcticament, sense alè. L’últim dia abans de demà és un llibre en el qual l’art està més en suggerir que no en explicar i en fer-nos sentir moltes coses.

L’autor torna a fer ús d’un estil literari extremadament concís i molt acurat per fer-nos conèixer moments decisius que ha viscut el protagonista des de la infantessa fins al present. Una vida fragmentada en instantànies, on el sentiments de dolor i pèrdua són molt intensos. Molts dels personatges són tristos i estan afectats per trastorns psicològics, hi ha il·lusions perdudes, tragèdies i desolació. L’absència de descripcions i de detalls reforça l’impacte de totes les vivències que s’hi narren.

"623 grams. Torno les cendres a l'urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola...”

Aquest és l'inici d'un llibre difícil d’oblidar. Llegiu-lo, us emocionarà. I malgrat tant de dolor hi ha lloc també per l’esperança: l’últim dia abans de demà... Sempre ens queda un demà i cal esperar-lo.

Més comentaris a:  Núvol ; Viu i llegeix ; Racó per llegir...

- Eduard Márquez, L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries, 2011. pàg. 11

Lletres fosques

“Yo diría, para defender la novela policial, que no necesita defensa; leída con cierto desdén ahora, está salvando el orden en una época de desorden”

Qui parla és Jorge Luis Borges en la seva cèlebre conferència sobre el conte policial de l’any 1978. Compartim la seva afirmació que la novel·la policial no necessita defensa, com tampoc la novel·la negra, la novel·la històrica o qualsevol gènere o subgènere per ell mateix. Hi ha bones novel·les i novel·les dolentes, hi ha llibres que ens fan gaudir de la lectura i n’hi ha que no. I és clar, les més bones són les que ens fan gaudir més.

Aquí la nostra guia de lectura LLETRES FOSQUES:

"Tardes de viatge: En Pla, la senyoreta (de Tossa?) i el filet amb patates

                                                                    (Entrada de Tossa)

“ A Tossa de Mar ha pujat una senyoreta encara jove, vestida de fosc, d’aspecte distingit, esvelta i lleugera, d’uns quaranta-vuit quilos aproximadament”. La senyoreta portava un paquet de llibres que crida l’atenció de Pla. Això li dóna empenta per començar a parlar amb ella.

“Veig que porta un paquet de llibres. Probablement vostè llegeix novel·les i obres de fantasia”, li diu. Ella respon que sí són llibres, però que no són novel·les ni frivolitats agradables, sinó obres didàctiques. “La paraula didàctic es per a mi una paraula neutra que em fa un efecte antiafrodisíac”, ens puntualitza ell.

Responent a les seves preguntes sabem que era mestra de primària i que li agraden més les ciències que les lletres. Però quan Pla li pregunta: “En aquest moment que preferiria, senyoreta? Contesti’m francament. En aquest moment què preferiria? Les Lletres, les Ciències o un bon filet amb patates o amb rovellons? Ella respon sense dubtar: un filet de patates de seguida!”

La sinceritat de la senyoreta va posar certa confusió en la conversa i l’escriptor es dedica a mirar el paisatge, que després ens descriu tal i com ell només sap fer.

A punt d’acabar el viatge, acaba citant un fragment de Chesterton que no té pèrdua:

 “«La ciència –escriu– pot analitzar una costella de porc i dir quan conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de costella de porc de ningú ni dir quant conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quan d’amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri, com un desig del cel». Comprèn, senyoreta?”.

Ella no ho va entendre gaire o, potser, va fer veure que no ho entenia. Quan arriben a Lloret s’acomiadaren afablement.

Qui seria aquesta senyoreta que va compartir bus amb Josep Pla una tarda d’hivern assolellada?

- Pla, Josep. “Tardes de viatge”, Viatge a la Catalunya vella. Barcelona: Destino, 1992 (Obra completa, vol. 6, pàg. 485-488)