El lloro de Flaubert de Julian Barnes

Us recomanem aquest llibre per moltes raons. Perquè és divertit i sensible, està escrit d’una forma brillant, i us farà passar molt bones estones. Perquè ens interessa Flaubert i ens agrada com aquesta novel·la dóna la volta a tants de tòpics i prejudicis sobre l’escriptor solitari, esquerp i assassí del romanticisme. Perquè sentim debilitat per Emma Bovary, la lectora somiadora, la insatisfeta adúltera, la fracassada. I, també, perquè de seguida simpatitzem amb el narrador de la novel·la, el doctor Braithwaite, apassionat com Barnes de Flaubert, i tan necessitat de trobar certeses, veritats. No és casualitat que triï Flaubert. Com explicar, com conèixer, la veritat sobre una esposa infidel que decideix morir? La novel·la, la persecució de Flaubert, conclourà amb la seguretat que mai no podem conèixer del tot la realitat, només sabrem parcel·les de veritats, falses veritats. I, enmig, tot allò que desconeixem, sovint el més rellevant, la vida secreta.

Braithwaite comença el seu projecte sobre Flaubert buscant el lloro autèntic en què es va inspirar per escriure Un cor simple. La novel·la acaba amb el lloro. Pel camí, un munt de coses sobre Flaubert. Però no us imagineu una novel·la biogràfica ni una crítica literària; no, és la defensa acèrrima d’un lector que estima un escriptor i el desig de facilitar-nos una visió més veritable. Amb Braithwaite aprendrem com una cronologia pot ser diferent segons el punt de vista, que sempre, sempre, hi ha coses que se’ns escapen, que hi ha secrets, somnis impossibles, coses que no han arribat a ser. Hi trobarem altres maneres d’apropar-nos a l’escriptor, referències als animals de la seva vida, una recopilació d’ironies, la seva relació amb els trens, els seus amors, un diccionari de tòpics... Sensacional el capítol sobre els ulls, estranys i difícils, d’Emma Bovary i sobre les diferents maneres de llegir.

Només cap al final el doctor s’atreveix a escriure un “relat pur”, la història d’amor que ens ha estat insinuant des del principi, la història d’Ellen. D’ella no ens dóna tants detalls, té consciència que el que voldria saber és inaccessible. Potser llegint Madame Bovary entendrem alguna cosa. Què és l’amor? Com el viu l’altre? On rau la felicitat? Les preguntes de sempre i cap resposta única.

“Los libros dicen: ella hizo esto porque. La vida dice: ella hizo esto. En los libros las cosas quedan explicadas; en la vida, no. No me estraña que la gente prefiera los libros. Los libros le dan sentido a la vida. El único problema radica en que las vidas a las que dan sentido son las de otros, jamás a la del lector”

Braithwaite pensa que, ben segur, la Danse Macabre de Saint-Saëns hauria divertit Flaubert. A Bibliotossa, des del principi, hem pensat en aquesta cançó tan genial i perfecta com Madame Bovary.

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama, 2009, pàg. 204