L'alegria de la lectura

“(…) hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

Llegeixo a Viu i llegeix l’entrada sobre La hija de Robert Poste d’Stella Gibbons. I em fa pensar en llibres alegres i tristos i en l’alegria de la lectura.

Aquest estiu vaig marxar una setmana de vacances amb uns libres triats expressament com a divertits. No feia gaire m’havien acusat de sentir debilitat per la literatura trista. A la maleta tres llibres d’humor anglès per anar sobre segur: La hija de Robert Poste del qual havia llegit “está considerada la novela cómica más perfecta de la literatura inglesa del s. XX”, L’oncle Oswald de Roald Dahl, perquè l’humor de Dahl sempre val la pena i allò que llegia sobre el més gran fornicador de la història tenia molta gràcia, i Els Grope de Tom Sharpe, amb aquelles dones lletges i terribles que raptaven els homes per perpetuar la família.

Els vaig llegir tots tres. Personatges estrambòtics, situacions impossibles, deliris humorístics, però poc més. Llegits i tancats; llibres que no rellegiré però no, evidentment, perquè siguin esbojarrats. No hi vaig acabar de trobar aquella alegria de la lectura que t'omple i et meravella.

Llegim i quan trobem allò tan difícil d’explicar, sempre sentim satisfacció. Pot ser una història dura i terrible, pot ser una història trista, pot ser una història divertida…, tant hi fa. I de totes maneres, penso que és molt difícil d’etiquetar un bon llibre amb un únic adjectiu d’aquesta mena, sempre hi ha molt de tot.

No me'n puc estar, però, de recomanar-vos alguns llibres que m'han meravellat des del sentit de l'humor i de la fina ironia. De tots ells vaig rebre l'alegria que dóna la bona lectura. Segur que n'oblido molts i molts.

- Invasió subtil i altres contes, Ronda naval sota la boira de Pere Calders

- Historias de cronopios y famas de Julio Cortázar

- Una lectora poc corrent d'Allan Bennet

- De acuerdo, Jeeves de P.G. Wodehouse

- Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer de David Foster Wallace

- Delicioso suicidio en grupo d'Arto Paasilinna

- 84, Charing Cross Road d'Helene Hanff

- El lloro de Flaubert, "El polissó" /Història del món en deu capítols i mig, de Julian Barnes

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelona: La Magrana, 2009, pàg. 17

La vida en majúscules

Sempre és un plaer llegir Vincent Andrés Estellés. En aquest llibre que redita Edicions del Bullent, 69 poemes d’amor, hi retrobem l’Estellés més hedonista, el poeta dels sentits. Aquests poemes recopilen diferents passions: l’amor, el sexe, els plaers de la cuina, l'estima a la família, el sentiment patriòtic...

Ja el coneixem. Ell, el poeta que escriu des del poble, combatiu amb la llengua i amb el país, coratjós, que ens colpeja mostrant-nos la realitat més crua, la presència del dolor i la mort; és també la persona que ens fa entrar en el món dels sentits, obertament i de forma intensa. Poeta que escriu magistralment fent ús d’un llenguatge proper, col·loquial, i que saps posar sempre una cirereta per sorprendre’ns i arrencar-nos un somriure, una llàgrima, una exclamació.

És la vida en majúscules. La dels millors amants de València que s’amaven feroçment des del matí a la nit i que ignoraven Petrarca i Bécquer, la del desig impossible i que fa enviar a mamar tots els versos, la de l’antiga tristesa capaç d’omplir tota una vida, la de la joia del carrer i els nens cridant gol, la de la mort petita, la d’arribar a l’èxtasi amb un pimentó torrat, la de tot sempre en minúscula, la que assumeix la veu d’un poble, la que no té massa ganes de coits formals...

"m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant"

- Vicent Andrés Estellés, 69 poemes d'amor. Picanya: del Bullent, 2011

I aquí l'Ovidi, amb "Els amants", impressionant:

El deliri de la lectura: Jo confesso de Jaume Cabré

Esperava, amb deliri, el nou Cabré. Per una vegada m'he avançat a tothom a Bibliotossa i he començat a llegir el llibre. Captivada abans d'obrir-lo, atrapada per les pàgines que porto llegides. Com altres vegades, entre la golafreria d'avançar ràpid, de voler saber, i les ganes d'alleugerir la lectura per assaborir-ne més.

Què hi ha dins del Jo confesso? El particular i inconfusible estil literari, acurat i sorprenent de Jaume Cabré. Ja sabeu. Històries dins de la història, canvis sobtats d’un personatge a un altre, del que es diu al que es pensa, salts majestuosos en el temps, veus narratives que se solapen, tot sense avís; i, de tant en tant, aquelles picades d’ull al lector. M’agrada especialment perquè Jaume Cabré escriu d’una manera que ens captiva alhora que reclama la nostra implicació.

I així estic, unes dues-centes pàgines llegides. Amb un tal Adrià Ardèvol que explica la seva història a una dona de la qual de moment sabem posa cosa. I comença recordant la seva infantesa, un nen superdotat que viu en una casa on mai no va trobar afecte. El seu pare, un erudit amargat, vol fer d'ell un gran políglata i un historiador de les idees; la seva mare, silenciosa i absent, un virtuós del violí.

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol...". Aquestes són les primeres línies de la novel·la.

Hi ha la vida d'Adrià, que ja sabem que és gran i que està malalt, però també la d'un munt de personatges i d'objectes que hi estan realacionats. Només de tocar-los, un manuscrit fundacional, el primer violí Storioni, saltem en el temps i en l'espai a uns monestirs medievals del Pallars, a la Cremona del s. XVIII... I és clar, això només acaba de començar i vés a saber on es portarà.

Vam tenir el plaer de llegir Les veus del Pamano al nostre grup de lectura. Ens va agradar la història i la manera en què estava escrita desafiant moltes lleis clàssiques de la narrativa. Penso que no he trobat ningú que no li hagi agradat Les veus. Aquí trobem una altra temàtica i una contextualització diferent, però la mateixa dedicació literària i una idèntica ànima. De Jaume Cabré us ho recomano tot, les novel·les (Les veus del Pamano, La teranyina, L’ombra de l’eunuc...); els seus assajos sobre el procés creatiu i literari (La matèria de l’esperit…); també els seus contes, molt bons, on hi barreja les seves passions, la literatura i la música (Viatge d’hivern…).

Les crítiques de la darrera novel·la de Jaume Cabré són excel·lents. Aquí teniu la que fa Joan Josep Isern: "és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics". I l'entrevista que li va fer ahir Manel Fuentes a Catalunya Ràdio:

- Jaume Cabré, Jo confesso. Barcelona: Proa, 2011.

No amanece el cantor de J.A. Valente

“Lentas siguen las lunas a las lunas, como cede a la luz la luz, los días a los días, el párpado tenaz al mismo sueño. Vivir es fácil. Arduo sobrevivir a lo vivido”.

De l’excel·lent No amanece el cantor que ens va fer conèixer en Jaume. Un llibre de textos curts, escrits amb una prosa poètica preciosa, en els quals José Ángel Valente expressa el patiment i el dolor per l’absència. Els textos de la segona part del llibre, "Paisaje con pájaros amarillos", els va escriure després de la tràgica mort del seu fill.

- José Ángel Valente, No amanece el cantor. 3a ed. Barcelona: Tusquets, 2005, pàg. 113.

Mientras cenan con nosotros los amigos d'Avelino Hernández

Als amics amb els quals compartim sopars i la vida

Avui us recomano un llibre tendre que porta un títol tan bonic com a suggerent: Mientras cenan con nosotros los amigos... N’hi ha prou en pensar en això, en una taula en la qual sopem amb els nostres millors amics perquè tot, qualsevol cosa, adquireixi un caire més dolç i alegre.

“De los bienes que la sabiduría procura para la felicidad de una vida entera, el mayor con mucho es la adquisición de la amistad (Epicuro. Y yo)”.

Aquesta és la cita que encapçala el llibre. I passes full i llegeixes una carta de l’autor a una amiga, l’estimada Marta, a qui troben a faltar i que no ha vingut a compartir taula amb els amics. A ella, absent, li dedica aquest llibre.

Per a Avelino Hernández tot està centrat en saber viure i ens explica que aquest és l’únic argument de la seva obra. I per ella (i per nosaltres) va recopilant històries d’aquí i d’allà, històries viscudes directament o sentides explicar als seus amics. Les històries no són sempre felices, la mort i el patiment hi són ben presents com el desamor de Marta, la mort dels pares o el suïcidi d'un amic, però l’autor aconsegueix embolcallar-lo tot d’un amor profund per la vida i d’una serenitat que agraïm. El que ens queda sempre és una sensació de tendresa i d’humanitat; una fidelitat a les persones estimades i al seu record.

La trobada amb Marta no va arribar a produir-se. Poc després que l’autor acabés el darrer capítol del llibre va saber que estava malalt i que li quedava poc temps de vida. La seva dona i els seus amics es van encarregar de publicar-lo i van afegir una commovedora carta de comiat.

El llibre, insisteixo, és dolç i bonic. Aquí us deixo el que va comentar el cabrer Xosé Vieira a l’escriptor i la seva dona. Sàvies paraules.

“La vida está hecha de muchos momentos presentes, uno después de otro. Vivir es ir paciéndolos con bien, uno después de otro”.

Al web de l’editorial Candaya trobareu informació i una extensa relació de comentaris sobre el llibre.

- Avelino Hernández, Mientras cenan con nosotros los amigos. Canet de Mar: Candaya, 2005, pàg. , 176.

Al lector de Joan Margarit

AL LECTOR

"Teves seran les dones que he estimat
i que mai no he perdut, malgrat el vent
cruel dels anys, i teu serà l'enigma
de l'illa del tresor.
Els teus ulls seran meus per un instant
i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres
la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice
del meu demà, que tu podràs conèixer,
no permetràs que mori i, algun vespre,
em deixaràs ser tu en una altra pluja".

- Joan Margarit, "Al lector", Els primers freds. Barcelona: La Magrana, 2004, pàg. 135.

Consciència de la mort

Miquel Pairolí comenta amb nosaltres la seva novel·la El Manuscrit de Virgili.

Abans no pensava gaire en la mort però, a tots, en un moment la mort se’ns presenta un dia al davant i passa a formar part de nosaltres. La mort arriba, molt sovint inesperada i abans d’hora, sempre trista i dura, i tota la concepció de la vida ens canvia radicalment. I després, sí, penses en la mort i també molt més en la vida.

Llegeixo que Miquel Pairolí, conscient que arribava el seu final, va deixar planificat fins a l’últim detall del seu funeral: la música, el recordatori, el text amb què s’acomiadava. Els seus escrits més personals ens descobrien una persona sensible i sàvia, que gaudia plenament de les coses. La seva carta de comiat és tot un cant d’agraïment a la vida, un escrit molt bell que us animo a llegir i sentir: "No ha estat un somni, no":

"Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre, i entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat, i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

De Miquel Pairolí ens queda la seva obra. Avui, com un escrit de vida, us recomano el seu darrer dietari Octubre. Les crítiques del llibre van ser excel·lents però jo a qui més escoltava era a la Teresa i la Isabel. M’explicaven que era un llibre delicat, que hi havia dins tanta tendresa com erudició, que l’escriptura era tan bonica i poètica que valia la pena llegir-lo en veu alta. Em van parlar del què deia dels rellotges de paret, de les sensacions d’un concert, dels vents que bufen a la vall de Quart...

No tothom té l’oportunitat d’acomiadar-se; altres s’estimen més marxar en silenci. Sempre quedaran coses a dir i per viure, però amb la consciència de la mort i dels nostres morts, provem de dir i de viure el màxim en vida.

- Miquel Pairolí, Octubre. Barcelona: Acontravent, 2010.