dimecres, 15 de juny del 2011

Les guerres exigeixen novel·les

Antoni Mora, a l’epíleg de Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda cita un assaig d'E.L. Doctorow que comença amb aquestes paraules: “Les guerres exigeixen novel·les” (1). Em retrobo la mateixa idea a l’extraordinari llibre La escritura o la vida de Jorge Semprún. Hi ha vivències, com les que va viure al camp de concentració de Buchenwald, allà on va travessar la mort, que només es poden explicar de veritat mitjançant la recreació artística.

Aquest juliol farà 75 anys de la guerra civil i la data, així com aquestes reflexions, han fet que remenem els prestatges de la biblioteca buscant aquestes veritats essencials. Hi ha desenes i desenes de novel·les ambientades en la guerra, nosaltres hem fet una selecció partidista; la nostra selecció. I comencem amb una de les millors que, precisament, està llegint i comentant una biblioteca amiga.


Per a molts Incerta glòria de Joan Sales, és la gran novel·la de la guerra civil, on trobem la guerra, però també l’amor i una reflexió profunda sobre la condició humana. Sales ens confessa l’afany de glòria que cercàvem els joves de la seva generació, una glòria difícil de definir, “La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa”.

En Pere, que coneix la història i llegeix literatura, ens parla d'Incerta glòria i d'una altra novel·la de la guerra que l'apassiona:

“Dues són les gran novel·les sobre la guerra civil. L'una Incerta Glòria, del soldat de l'exèrcit de Catalunya, en Joan Sales. L'altra de qui la va viure a la reraguarda, la de Mercè Rodoreda amb la seva Plaça del Diamant.

Incerta Glòria és una història escrita des del jo narratiu d'un soldat català del front d'Aragó, amb tot de personatges sobretot masculins i amb històries entrellaçades on la guerra, el front, i el record i misèries posteriors de postguerra, en són el fil conductor. En la novel·la no només hi han històries i personatges, hi ha, també, grans i llargues reflexions filosòfiques sobre la societat i la civilització. La guerra, amb el seu gran trasbals d'odi, embrutiment i destrucció, ho sacseja tot. Joan Sales tant ens mostra la part fosca dels personatges, amb totes llurs duplicitats i cares, com fa reflexionar-los sobre Déu, la filosofia i la civilització. Al final, tant o més bèstia que la lluita per la supervivència personal ho és la lluita per la supervivència de la pròpia dignitat humana.

Mercè Rodoreda fa una novel·la més aviat curta però impossible de deixar fins que no has arribat al final. La protagonista, el fil narratiu, és la vivència d'una dona. La guerra, i més que la guerra el fatalisme de la història, és un decorat i una música de fons. L'autèntica història és la capacitat de la Colometa per arrapar-se a la vida i escapar de la mort; de sobreviure-ho.

L'estil de Joan Sales és totalment diferent. Molt més masculí, amb menys emocions i sentiments i moltes més reflexions i lluites, i sobretot molt més llarg i sense la capacitat de Rodoreda per explicar les coses mitjançant allò que insinua l'ambient. Joan Sales ens inunda, ens deixa molls i xops de reflexions i situacions. Mercè Rodoreda ens fa petits retrats, petits esbossos a cops de fuet”.

Ja sabem que Sales va ser editor de Rodoreda i que els unia una amistat i admiració mútua que queda reflectida a les seves cartes.
Llegiu que li escrivia Rodoreda el 22 d'agost de 1962:

“En una de les millors llibreries de Ginebra vaig veure un llibre molt gruixut, Incertaine gloire, el vaig comprar i el vaig fullejar. Em va semblar, a primer cop d’ull, un llibre brillantíssim. Vaig ensopegar amb un dels dels trossos més bonics que mai hagi llegit: una collita o una tria de safrà. Meravellós, com no n’havia llegit mai cap. Un tros de gran literatura o digne d’una gran literatura. No us puc donar una impressió de lectura total perquè me l’han pres de les mans...”
(2)


- (1) Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 227.
- (2) Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Barcelona: Club Editor, 2008, pàg. 125.

5 comentaris:

  1. M'agrada molt aquesa sinergia entre la biblioteca de Vic i la vostra. No vivim gaire bons temps i potser aquesta obra ens ajudarà. Perquè tal vegada avui també vivim una guerra, tot i que només hi hagi un sol bàndol armat. El del nostre conseller Felip, que no dubte en mostrar les armes.

    ResponElimina
  2. Si, som com biblioteques agermanades, o una cosa semblant. Combino Incerta glòria amb la correspondència Sales-Rodoreda...Vora de dues mil pàgines!! Però m'ho estic passant molt i molt bé.
    Quant a l'amistat d'aquest parell, a mi m'agrada quan es barallen. En Sales era molt intervencionista, com a editor, i la Rodoreda no cedia. Ara recordo una carta on ell li recrimina "Només li ha faltat dir-me cul d'olla".
    Demà penjaré una carta que Rodoreda-Sales, on ella li parla del que li ha semblat incerta glòria. Una senyora novel·la, li diu.

    ResponElimina
  3. Matilde,
    Jo també he llegit algunes de les cartes entre la parella i m'ho he passat molt bé. Veritablement a ella li costava molt cedir. Ben fet! :-) La carta no serà, per casualitat, la que va escriure el 22 d'agost de 1962?

    ResponElimina
  4. Vols dir la carta del "cul d'olla"? No ho sé, que ara sóc a la feina, i la correspondència la tinc a casa.
    La de demà: 6 de gener de 1963. Més que res perquè també inclou l'opinió de l'Armand Obiols sobre Incerta glòria.

    ResponElimina
  5. Era la de demà. Ja no la busco; espero a la teva entrada...

    ResponElimina