... I la lluna continuï brillant

"Así que nunca más pasearemos
tan tarde de noche,
aunque el corazón siga enamorado,
y aunque siga brillando la luna (...)"

Aquest vers de Lord Byron dóna títol a un dels relats de les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, "Aunque siga brillando la luna". Fa temps que vaig llegir aquestes històries tristes i desoladores que parlen de diferents expedicions colonitzadores a Mart, del que van trobar allà i dels efectes devastadors que va suposar l'arribada dels terrícoles. No les he oblidades mai.

Cròniques marcianes és un llibre d'aquells que t'enganxen i que, des d'una aparent senzillesa, aconsegueixen inquietar-te i sorprendre't molt. La fantasia, com la poesia, és un arma carregada de futur. Imaginar, inventar, fer profundes metàfores de la realitat per buscar un sentit a tantes preguntes i inquietuds. Llegiu el que escrivia Borges al pròleg:

"(...) ¿Qué ha hecho este hombre de Illinois me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me pueblen de terror y de soledad?
¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima? Toda literatura (me atrevo a contestar) es simbólica; hay unas pocas experiencias fundamentales y es indiferente que un escritor, para transmitirlas, recurra a lo "fantástico" o a lo "real", a Macbeth o a Raskolnikov, a la invasión de Bélgica en agosto de 1914 o a una invasión de Marte. ¿Qué importa la novela, o novelería, de la science fiction? En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano, su soledad, como los puso Sinclair Lewis en Main Street.
Acaso La tercera expedición es la historia más alarmante de este volumen. Su horror (sospecho) es metafísico; la incertidumbre sobre la identidad de los huéspedes del capitán John Black insinúa incómodamente que tampoco sabemos quiénes somos ni cómo es, para Dios, nuestra cara. Quiero asimismo destacar el episodio titulado El marciano, que encierra una patética variación del mito de Proteo.
Hacia 1909 leí, con fascinada angustia, en el crepúsculo de una casa grande que ya no existe, Los primeros hombres en la Luna, de Wells. Por virtud de estas Crónicas de concepción y ejecución muy diversa, me ha sido dado revivir, en los últimos días del otoño de 1954, aquellos deleitables terrores".

La Teresa, una de les ànimes del Grup de Lectura, ens va fer les següents recomanacions per degustar i gaudir de la ciència-ficció:

- Isaac Asimov, Los propios dioses / Trilogia de la fundació
- Gregory Benford, Cronopaisaje
- Ray Bradbury, Cròniques marcianes
- Marion Zimmer Bradley, sèrie Las nieblas de Avalon
- Arthur C. Clarke, 2001, una odissea espacial / Encontre amb Rama
- Philip K. Dick, Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?
- Frank Herbert, Dune
- Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor / Los desposeídos
- Stanilav Lem, Solaris
- Walter M. Miller, Cántico a San Leibowitz
- Frederik Pohl, Pórtico
- Dan Simmons, Hyperion
- Olaf Stapledon, El hacedor de estrellas
- John Wyndham, El hombre demolido

I ja que parlem de Mart...:

100 lectures

“La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant en què el llibre parla i l’ànima contesta” (André Maurois)

El 12 de desembre de 2002 tenia lloc la primera trobada del nostre grup de lectura. Durant aquest temps hem llegit i hem viscut molt; els llibres ens han fet passar moments bonics i intensos, ens han apropat i mitjançant ells hem acabat sabent de nosaltres mateixos. La complicitat de les lectures, les opinions diverses, la defensa apassionada de diferents punts de vista, han fet d’aquestes trobades vetllades delicioses.

El passat més de gener compartíem la lectura número 100. Aquí sota la nostra història com a grup, que són aquests llibres que hem llegit, comentat i fet, d’una manera o una altra, nostres. Recordo la primera nit i la primera trobada, parlant tots tímidament del combat de l’Alexis de Marguerite Yourcenar. Recordo les converses intenses al voltant de llibres que tots van sentir profundament com L’amant de Marguerite Duras, Maus d’Art Spiegelman, L’última trobada de Sándor Márai o Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez. Algunes lectures van crear bàndols oposats com Corazón tan blanco de Javier Marías, La balada del cafè trist de Carson McCullers o Elegia de Philip Roth; amb altres no va haver-hi confrontació com 84 Charing Cross Road de Helene Hanff, Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o Les veus del Pamano de Jaume Cabré. També, hi hagut alguna trobada de gèlid silenci perquè el llibre no va ser acceptat o no va poder ser llegit, com La nàusea de Sastre. 100 lectures donen per molt.

Estem d'aniversari i mirem endavant esperant celebrar moltes més lectures compartides.

La nostra història: el que hem llegit

Escoltem poesia: Núria Candela diu Joan Vinyoli

La trobada del grup de lectura de la Biblioteca del mes de febrer serà, ben segur, especial. Aquest vespre comentem la poesia corprenedora de Joan Vinyoli a través de la veu de Núria Candela i la música d’Eduard Iniesta. No és la primera vegada que comentem poesia, però sí la primera que comentem una audició.

Aquest CD és una delícia en tots els sentits. Per la poesia, per la selecció, per una veu que sap arribar al més profund dels versos i és capaç d’expressar totes les emocions amb una interpretació extraordinària.

L’any 1976 Vinyoli escrivia a Núria Candela: “Penso que estem molt identificats. Ets tu la que te m’assembles? O sóc jo que estic tant prop de tu que interpreto, quan encara no et coneixia, “coses” del teu ésser”. Nosaltres escoltem la poesia i també sentim que se'ns parla de coses molt properes, de coses del nostre ésser.

La selecció aplega 24 poemes, 9 dels quals pertanyen al llibre Tot és ara i res. Amb aquestes paraules, les recordem, va acabar la seva carta de comiat Miquel Pairolí. Hi trobem també poesies d’ A hores petites, Cants d’Abelone i d’altres llibres de Vinyoli. Poesies que arriben a l'ànima i ens parlen de tots els matisos de l'existència. Així hi trobem el dolor, la tristesa, molta nostàlgia per tot el que s'ha perdut o no s'ha arribat a tenir, però alhora també molta consciència del valor de la vida que fa que els versos més tristos despleguin alhora sensació de tendresa i molta vitalitat.

Recuperem les darreres estrofes d'Elegia de Vallvidrera" de Passeig d'aniversari, el darrer poemari d'un Vinyoli marcat pel presentiment de la mort, i on la poesia apareix com alliberadora, capaç de transformar l'àrid hivern del món en una vida fèrtil i feliç.

"I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura ho funden els poetes.

Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida".

Lectures d'un any

Cada any ens aporta un munt de coses, alegres i no tan alegres. I quan mirem enrere pensem, sí, aquell va ser l’any d’això i d’allò altre. I també, per als lectors, acaben sent els anys o l’època de determinades lectures.

Ja fa dies que hem deixat l’any 2011 enrere, Bibliotossa ha estat una mica dormida, però avui, un matí tranquil d’estranya solitud a la Biblioteca, em ve de gust parlar amb els llibres, d’agrair-los a tots aquells que han acompanyat, aprofundit, fet més alegre i vital l’any 2011. Un bon llibre t’ajuda a viure, almenys aquí així ho pensem.

Com moltes d’aquestes lectures han estat compartides, encomanades, recomanades i comentades entre lectors de Bibliotossa és molt més que un inventari personal. Són els llibres que han tingut més vida, que han aportat alguna especial i que, aquí, em fem nostres.

Lectures de sempre, magnífiques, compartides en el grup de lectura. De les onze lectures d’aquest any recordo especialment La lluvia amarilla i Pedro Páramo, que ens van arribar al fons de l’ànima, dues històries diferents que ens acaben parlant del mateix, de la mort i de tanta solitud, ja sigui en un paisatge fred de l’Aragó, ja sigui en l’aridesa asfixiant de Comala. També Madame Bovary, llibre de lectura quieta, per delectar-se i apreciar la gran literatura; un exercici d’estil impressionant de com explicar una història. Nabokov i Barnes ens van fer adorar Flaubert. Potser El lloro de Flaubert no va arribar en un bon moment però aquest llibre, que ha estat per mi sempre una debilitat personal, no va acabar de trobar acceptació en el grup. I també una grata sorpresa que aquí si vivim a la Lluna és per l’Auster. Ens agrada molt l’escriptor de l’atzar però darrerament havia deixat de sorprendre’ns i ens quedàvem amb les seves grans novel·les de sempre, però aquest Sunset Park ens va agradar i va donar lloc a un debat apassionant sobre els grans temes austerians i els seus personatges desemparats a la cerca d’un sentit en la vida. Passió també va despertar Misteriosament feliç; Joan Margarit ens va portar al fons de la tristesa i a l'àmbit de l'esperança i va donar lloc a una tertúlia plena de poesia i sentiments.

Lectures de sempre que van arribar a nosaltres recomanades per lectors. D’en Jordi i l’Esther, La mirada inocente de Georges Simenon, una bella i serena novel·la que ens parla d’un nen que creix, que es fa artista, però mai deixa de perdre la seva innocent manera de mirar el món. D’Espai de Llibres, Música para camaleones de Truman Capote, uns relats molt bons que enlluernen amb la capacitat que té Capote de parlar-nos de qualsevol cosa, ja sigui un crim, la Marilyn o d’ell mateix. De l’Esther, Verd aigua, una lectura delicada en què Marisa Madieri ens parla de la seva vida fent ús d’un estil acurat i poètic. De la Matilde de la Casa al Club, tota una troballa, Estas ruinas que ves de Jorge Ibargüengoitia que amb ironia i molt sentit de l’humor ens fa gaudir de veritat amb tot el que es viu en una petita ciutat provinciana.

Lectures que van sortir a la llum el 2011, aquelles que entre el munt de novetats han destacat més a l’ànima de Bibliotossa. Primavera, estiu, etcètera, que ha donat moltes alegries i ens va regalar una traca final; Un hotel a la costa, sobre l’aventura de Nancy Johstone, que es va entossudir a muntar un hotel a Tossa durant els anys 30 i es va trobar amb l’esclat de la guerra civil; L’últim dia abans de demà, històries que toquen la mort, i on l’Eduard Márquez amb poques paraules ens fa sentir molt; L’acabadora, que ha agradat molt. I entre les novetats, també, Solar, La nevada del cucut, Los enamoramientos, El bolígrafo de gel verde...

Per acabar i, ara sí, personalment, dono especialment les gràcies a cinc lectures del 2011. Una cuestión personal; Contes d’hivern d’Isak Dinesen, que ara rellegeixo, La mesa limón, La escritura o la vida i Massa felicitat.

La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua

“Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo"
(Quincas Berro Dágua)

No s’ha acabat d’aclarir com va morir Quincas Berro Dágua, aquell gris funcionari que, després de jubilat, va arribar a convertir-se en el rei de les festes nocturnes de Bahia. Si va viure dues vides, sembla que almenys va experimentar dues morts, una convencional, manipulada per la seva família, i una altra alegre i festiva, la que ell va triar.

Segons la família va morir a l’habitació de casa seva, de matinada, sol i sense paraules. Però sembla que aquesta no era mort per en Quincas i quan els seus amics de farra el vetllen s’aixeca per viure una darrera nit de disbauxa. La segona mort seria vint hores després de la primera, quan Quincas, viu o mort, i per pròpia voluntad, es llença al mar.

En Jordi Artigal ens va parlar fa anys d’aquest relat frenètic i vital de Jorge Amado que avui us recomanem molt. Si teniu ganes de passar-vos-ho molt bé, acompanyeu Quincas en la seva darrera nit. Us agradarà, segur.

“En medio del ruido, del mar enfurecido, del velero en peligro, a la luz de los rayos vieron a Quincas arrojarse al mar y oyeron sus últimas palabras.
El barquito entraba en las aguas calmas de la bahía, pero Quincas había quedado en la tempestad, envuelto en mortaja de olas y espuma, por su propia voluntad (...) Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo..."

I no me’n puc estar de recordar un funeral apoteòsic, el que va preparar l'inoblidable Chris de Doctor en Alaska per al seu amic de tota la vida. Oh!!!



- Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua. Buenos Aires: Emecé, 1984, pàg. 94.
També el trobareu compilat a Los Viejos marineros d’Ediciones B.

Verd aigua de Marisa Madieri

“També es deia verd aigua, aquell color, que per a mi és encara avui el color de l’amor”.

M’ha agradat molt aquest llibre concís i delicat que, segur, molts ja coneixeu. Encara no dues-centes pàgines de Minúscula, intenses, que es fan llegir i rellegir. Igual que L’illa de Giani Stuparich i altres títols selectes de l’editorial. El llibre és un diari escrit entre 1981 i 1984 en què Marisa Madieri evoca la seva infantessa i adolescència, intercalant-hi fets i apreciacions del present. Una reflexió sobre el pas del temps i com de rellevant és la memòria per explicar-nos qui som.

Verd aigua és el color del vestit d’olor verd Nil que li va comprar la mare de Marisa perquè pogués anar ben vestida a una festa de final de curs. Eren molt pobres i la mare va haver d’empenyorar el seu braçalet i el seu abric. Per ella simbolitza el color de l’amor i tot el llibre es ple d’amor.

La infància de l’escriptora va estar marcada per l’èxode i la diàspora de la seva família que, com molts altres italians de Fiume (avui Rijeka), van haver d’abandonar la ciutat quan aquesta va passar a Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia, l’any 1947. Deixant-ho enrere tot, van ser enviats com a refugiats al Silos de Trieste; Marisa va anar a viure a casa d’uns oncles. En poques pàgines ens descobreix la vida al Silos i ens parla de la seva família, dels veïns i coneguts. Petites i grans històries personals entre les quals destaca la figura de la mare, una dona amorosa i abnegada, que viu per la seva família sota el domini de la tirànica àvia Quarantotto. El llibre és en bona part un homenatge a ella.

Aquesta mirada al passat es complementa amb els fets del present de la escriptora, pinzellades de la seva vida, dels seus sentiments o del seu posicionament ètic cristià, que es van intercalant formant part del mateix relat.

Hi ha molta intensitat en les vivències de Marisa Madieri i precisament el que destaca és la capacitat senzilla i depurada que té per explicar-les, quasi insinuant-les. D’altra banda, la claretat. Ho diu Claudio Magris, en el fantàstic postfaci que acompanya el llibre escrit per la dona de la seva vida, recordant unes paraules de Nietzseche “som profunds, tornem a ser clars”, per explicar com a través de la transparència fa emergir a la superfície el fons més profund i fosc de la vida. Els temes de què ens parla no són fàcils, hi ha èxode, dolor, malenconia, malaltia, però l’escriptora sap parlar-nos amb franquesa i amb naturalitat de tot.

Així ho explica Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor..."

- Marisa Madieri, Verd aigua. Barcelona: Minúscula, 2010.

Totes aquestes menes d'amor

Montserrat Roig (1946-1991)

"–Vull un llibre per a la meva senyora… Que què li agrada llegir? Oh, què vol que li digui... És una dona, un cor sensible, li agraden les novel·les... Ja sap, és una dona. Potser una novel·la entretinguda, no gaire procaç, vull dir que no sigui una porqueria d’aquestes que s’escriuen avui... Ja m’entén, vostè... Una novel·la decent perquè la meva dona és molt decent.
–Voldria un llibre per al meu home... No, no llegeix gaire, el meu home. Només el diari. Quan ens vam casar, només duia un llibre i em va assegurar que, aquest llibre, l’havia llegit. Doni’m un manual, no ho sé..., un manual que ensenyi alguna cosa de manera ràpida, entenedor, que sigui fàcil de llegir... Com aprendre a dir no quan sempre diu que sí?... Potser aquest. El meu home és una mica ànima de càntir, sap... Sí, a mi doni’m les darreres novetats en novel·la... I me’n fa dos paquetets, ja ho sap, com sempre: les novel·les verdes –aquestes que avui en diuen eròtiques–, me les posa a part...
–Voldria dos exemplars de la mateixa novel·la, sí... aquesta mateixa... Diu que és un pèl pornogràfica? Això, dos exemplars, i posi’m una rosa a cada paquet. Jo vindré a les sis amb una dona rossa, que és la meva... I tornaré a les vuit amb una de bruna... Bé, és una amiga, ja sap, vull dir, no sé si m’entén...
–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques... Vull dir que faci vomitar?
–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir... Amb sants, si pot ser... És per la dona, sap?
–Vull un llibre ben porc ben porc ben porc... És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta, oi que m’entén?
–Voldria un Kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.
–Vull el llibre més bonic que s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.
–No tindria pas un llibre que faci parlar als tímids?
–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.
–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal...
–Voldríem un llibre per al papa, una llibre una mica innocent, un xic antic, perquè ell no sap res del món d’avui.
–Vull un llibre que digui que l’estimo.
–Vull un llibre que digui que l’odio.
–Voldria un llibre que no digués res.
–Voldria un llibre que ho digués tot.
–No tindria pas un llibre que no parlés de ningú?
–Vull un llibre que enraoni de tothom.
–Vull un llibre de receptes de cuina que facin trempar.
–Voldria un llibre que ajudés a viure.
–Vull un llibre que no faci pensar pensar.
–Voldria un llibre que et faci entendre la música en tres dies.
–Voldria un llibre on sortís jo"

Aquest escrit el trobareu al dietari de Montserrat Roig Un pensament de sal, un pessic de pebre, una selecció de les seves col·laboracions a l'Avui des del setembre de 1990 fins dos dies abans de la seva mort. Parli del que parli, us agradarà la sal i el pebre que hi posa en aquests articles. Molta lucidesa i molt sentit de l'humor intel·ligent.

- Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert 1990-1991. Barcelona: Edicions 62, 1992, pàg. 270-271.