És perillós regalar llibres?

Per en Jordi Artigal que sempre ens regala textos bonics i encertats.

(...) Entré en una librería y descubrí que mi autor preferido, sin previo aviso, acababa de publicar su nuevo libro. Lo compré para regalarlo, porque había entrado allí con la idea de buscar algo para regalar a una amiga. Salí de la librería. Volví a entrar. Compré un segundo ejemplar, éste para mí. Entonces pensé que era inmoral comprar dos y regalar uno y me dije que debería haber comprado sólo el ejemplar de regalo, tal como estaba acostumbrado a hacerlo cuando se me presentaba ese dilema ético. Después, todo se complicó aún más cuando de pronto pensé en la amiga a la que iba a regalarle el libro y me di cuenta de que, a pesar de ser una de las personas que más quería en el mundo, en el fondo apenas sabía nada de ella –creo que en realidad no sé nada de nadie–, apenas sabía qué necesitaba o le gustaba. En realidad, me dije, es una completa desconocida para mí. Acabé ampliando mi biblioteca con los dos libros idénticos, diciéndome que era muy improbable que a alguien a quien en el fondo no conocía pudiera interesarle, gustarle exactamente el mismo libro que a mí. Al final, le regalé una lámpara, una que estaba de rebajas en la tienda de la esquina. Y ella, como si hubiera intuido lo que había sucedido, por poco me la tira por la cabeza. Es peligroso regalar.

(...) Es complicado regalar un libro porque muchas personas se fijan sólo en el título de la novela que les ofreces y creen que contiene un mensaje velado para ellos, y algunos acaban incluso sintiéndose aludidos. Me ha ocurrido varias veces. El día, por ejemplo, en que regalé En busca del tiempo perdido a un amigo que creyó que trataba de indicarle que había hecho siempre el imbécil, que toda su vida había estado perdiendo el tiempo. El día en que regalé El arte de callar, del abate Dinouart, a alguien tan susceptible que pensó que trataba de indicarle que fuera menos charlatán, que hablara menos, sobre todo en mi presencia. El día en que regalé El laberinto de la soledad y el amigo tímido que lo recibió y que llevaba años sufriendo en silencio su condición de solitario casi rompió a llorar porque había creído leer El laberinto de tu soledad. Me acuerdo del día en que regalé Rumbo a peor de Samuel Beckett a una amiga deprimida. Y también el más que inolvidable día en que por equivocación regalé una novela al autor de la misma, que precisamente acababa de mandármela a mi domicilio y entendió, con razón, que me burlaba de él y de su libro..”

Feliç Sant Jordi i felices lectures!!!

- Enrique Vila-Matas, Dietario voluble. Barcelona: Anagrama, 2008, pàg. 72-74

Paraules d'Opòton el vell d'Avel·lí Artís-Gener

Fa uns dies que hem arribat a les costes de Galícia. Viatjo amb una colla d’asteques que l’any 1489, mentre anaven en busca del seu Déu, “descobreixen” la península ibèrica. Opòton el Vell és el cronista d’aquesta aventura, un terrissaire que ens ho explica tot amb veu prudent i sàvia.

Aquí teniu, per començar, la descripció d’uns ulls admirats que no havien vist mai el mar:

“Es veu aigua per tot arreu, pels voltants i per sota, menys per dalt quan no plou. I se’n va lluny, fins que no hi veus més enllà, car la vista se t’acaba abans que l’aigua i l’aigua és rodona (...). L’aigua del Mar és lluent però no pas llisa com la del nostre llac ans ben plena d’arrugues grosses que vénen cap aquí molt aparellades de Mar enllà, totes caminant a la vegada i servant cadascuna el seu lloc i no s’acaben mai puix són les ones, així dites les arrugues, i n’hi ha de dia i de nit sense parar mai. El Mar és molt gran i no li veus l’acabament i és rodó per fora de tot plegat; l’aigua s’hi aguanta rodona i no cau pels costats, cosa ben digna de ser vista perquè és tota salada i té un color blau, segons...

La novel·la d’Avel·lí Artís-Gener és d’aquelles obres que impressionen per moltes raons. D’entrada l’argument és ben original i dóna molt per pensar, el descobriment a la inversa. Els asteques s’avancen a les caravel·les de Colom i arriben al Vell Aztlán i els habitants d’aquí són peculiars i incomprensibles. Opòton ens va descobrint les particularitats d’una gent estranya. I, és clar, les diferències culturals són per les dues bandes i allò que és tan normal per uns és irracional i primitiu per altres.

Però més enllà d’aquesta trama suggerent, el que destaca de la novel·la és la seva construcció literària i el to humorístic i brillant en què ha estat escrita. Artís-Gener utilitza dos nivells narratius per explicar-nos aquesta aventura i fer-la més versemblant. D’una banda hi ha el narrador-editor que s’encarrega d’adaptar i traduir al català un manuscrit del segle setzè escrit en nàhuatl i que al llarg de l’obra utilitza notes a peu de pàgina per aclarir-nos la història. “Si jo m’he cregut la història, per què no hauríeu de creure-la vosaltres, lectors amics?, ens diu el narrador-editor. D’altra banda, tenim el protagonista, Opòton, que de gran decideix escriure aquesta crònica i ho fa, ell que no és escriptor, amb vacil·lacions, dubtes i repeticions. El que va veure al “vell món” és digne de ser contat, per estrany, diferent i a voltes ben ridícul. Us asseguro que passareu molt bona estona llegint les seves paraules.

L’autor va haver de fer una intensa tasca de documentació sobre la cultura i la llengua asteca i no oblidem el moment en què va ser escrita aquesta paròdia sobre colonitzadors i pobles oprimits. Ell mateix així ho va explicar quan li van preguntar pel procés de gènesi del llibre:

“El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi faria arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció [...]”

- Avel·lí Artís-Gener, Paraules d'Opòton el vell. Barcelona: LaButxaca, 2012, pàg. 70-71

El Lector por horas de José Sanchis Sinisterra

El Lector por horas és una obra de teatre de José Sanchis Sinisterra que té per protagonista la lectura. Una història molt enigmàtica entorn a la relació íntima que s’estableix entre la lectura i la personalitat del lector. Quan triem les nostres lectures, quan llegim, quan parlem de llibres, no posem en evidència bona part de nosaltres mateixos?

A l’obra hi ha tres personatges; tots tres intervenen en el procés lector: Celso, el pare que contracta un lector per a la seva filla cega i que, en principi, tria les obres que es llegiran; Lorena, la filla que necessita les paraules del lector; i, entre mig Ismael, el que posa la veu i al qual se li demana explícitament que llegeixi de manera transparent, sense expressar cap emoció o sentiment personal.

Una estranya proposició, pensem de seguida. És possible llegir en veu alta amb un to i una emotivitat neutra? Ja veurem de seguida que no. Ni triant, ni llegint, ni comentant un llibre podem evitar implicar-nos d’alguna manera.

Ismael llegirà a Lorena un seguit de novel·les i a partir de cada lectura anirà evolucionant la relació entre tots tres. La literatura no és innòcua i els seus efectes ens acabaran mostrant com són. Els tres personatges estan expressament a mig definir, tots amaguen importants secrets, tenen una personalitat opaca, i serà mitjançant aquestes lectures com acabarem descobrint-los o construint-los.

Atenció als títols que llegeix Ismael. Grans obres de la literatura universal que no són triades per casualitat:

- El Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell
- El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa

- En el cor de les tenebres de Joseph Conrad

- Madame Bovary de Gustave Flaubert

- Història somiada d’Arthur Schnitzler
- Pedro Páramo de Juan Rulfo
- Un fragment d’un llibre que plagia el lector de Faulkner

"(...) Lo sé todo de usted. Cada sesión de lectura es una confesión, en cada pàgina me descubre un pliegue de su alma, un miedo, un rencor, el trazo de un recuerdo o de un deseo. Esas miles y miles de palabras leídas... No, no me interrumpa. (Pausa). ¿Iba a decirme algo? (Pausa).Lo sé todo de usted. Los adjetivos, sobre todo, le traicionan. Y también algunos verbos...(...) Miente cuando habla, pero leyendo se desnuda..."

De la mateixa manera que Lorena acaba sabent d'Ismael i creant la seva història, nosaltres, com a espectadors/lectors, sentim, intuïm, interpretem i acabem decidint de forma activa la vida de Celso, Lorena i Ismael.

- Josè Sanchis Sinisterra, El lector por horas. Barcelona: Proa; Teatre Nacional de Catalunya, 1999, pàg. 97-98.

Història universal de Paniceiros de Xuan Bello

“Saber veure el món en un gra de sorra és una cosa que saben fer els poetes, si més no això deia Blake” (1)

Història universal de Paniceiros és un llibre especial, un d'aquells regals literaris que t'arriba només de tant en tant. Intens, poètic...; paraules plenes que ens apropen al nostre propi món universal, al passat que anem recreant, als llocs mítics, a la nostra història viscuda o inventada, als petits detalls que conformen la vida. Llegir i rellegir aquest llibre és un plaer.

Xuan Bello escriu en asturià, una llengua que només parlen uns pocs, i ens parla del seu poble, Paniceiros, una aldea molt petita amb una quarantena d'habitants. Des d'allà, aquest estiu la Mercè m'enviava un SMS: “t'escric des del centre del món...” . Ella volia veure aquell món i aviat ens el portarà ben aprop.

“En Pepín del Sueiru, un dia, ens va preguntar per què no dibuixàvem el món. Jo vaig traçar les línies dels continents, si fa no fa, i en Zoilo estigué molta estona pensant fins que va començar. Quan ens va ensenyar el que havia fet, vaig riure com un beneït: en aquell mapa hi havia les catorze cases de Paniceiros, el llogaret de Busturniegu al davant, i el cavall Jimmy, molt gran i de color clau, pasturant uns prats que reben el nom del Curqueidar” (2).

Xuan Bello, com havia fet el seu company Zoilo, ara ens dibuixa literàriament el món. Paniceiros, el poble de la seva infantesa. En diferents capítols que es poden llegir de manera independent ens parla d'històries diverses, d'episodis de la vida quotidiana, d'aventures amb llops i l'existència dels fantasmes, de la màgia de les terres cèltiques, de llibres i de viatges, de personatges senzills que meravellen. La seva ambició, així ens ho diu, és retratar la vida tal com va ser o tal com va somiar que era. Una manera de fer que aquell univers, amb les seves faules i la seva vida, no desaparegui del tot.  I ell, que té el do de les paraules, el fa renéixer esplendorós.

- Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials. Barcelona: Adesiara, 2010, pàg. 11

- Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 82

Literatura

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

- Gabriel Ferrater, "Literatura" a Les dones i els dies (1968)

Homes i ratolins de John Steinbeck

"Los libros no sirven. Un hombre necesita a alguien, alguien que esté cerca. Uno se vuelve loco si no tiene a nadie” 

Per encapçalar aquesta entrada, el lector més fascinador de Lost llegint Homes i ratolins. Què ens hauria explicat el perdut Sawyer, solitari i necessitat, com tots en definitiva, de tenir un somni i algú ben a prop?

Aquest llibre no pot deixar indiferent ningú. Hi ha la mestria d'Steinbeck per retratar una època i descriure uns personatges atrapats pel seu destí. Som als anys de la Gran Depressió americana i una estranya parella va de ranxo en ranxo fugint de les adversitats. 

En un món rude i cruel, on sembla que no hi ha lloc per a la responsabilitat i els sentiments, destaca la relació entranyable d'aquests dos homes tan diferents que s'acompanyen. Què fa que George es faci càrrec de Lennie, un home retardat? Per què es complica la vida si Lennie, encara que amb innocència, sempre es fica en embolics? 

Més enllà de la duresa del relat, Steinbeck fa un cant a la solidaritat. La realitat és la que és però tots necessitem esperança. És possible, com en la poesia de Burns que dóna títol al llibre, que no es puguin aconseguir els somnis, però com ens ajuda a viure tenir-los i compartir-los amb algú...

“Los hombres como nosotros, que trabajan en los ranchos, son los tipos más solitarios del mundo. No tienen familia. No son de ningún lugar (...) No tienen nada que esperar del futuro (...) Con nosotros no pasa así. Tenemos un porvenir. Tenemos alguien con quien hablar, alguien que piensa en nosotros...”

- John Steinbeck, De ratones y hombres. Barcelona: Edhasa, 2010, pàg. 115, 26-27.

Qui no voldria tenir la lluna a casa?: Pere Calders

Després de tres mesos de silenci, Bibliotossa torna amb la lluna dins de casa. I ho fa de la mà d'un escriptor que sempre ens ha acompanyat i ens ha despertat els somriures més torbadors. Ja ens advertia: "(…) Hem d’avisar que, per cap motiu, el fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins. O al contrari…” (1)

El meu primer Calders, com per tants de nosaltres, van ser les Cròniques de la veritat oculta, un descobriment amb l'Emília en els anys d'institut, que ens van fer desbordar la imaginació. El darrer, Ronda naval sota la boira, que us recomano especialment. La història del transatlàntic Panoràmic que va cap al naufragi; i, com hi ha finals i finals, el capità Maurici desitja un final tan èpic com el del Titànic.

Calders és, per a molts, el mestre del conte contemporani català i un dels aspectes que més destaca de la seva obra és com sota una aparent senzillesa hi podem trobar tant.  Es llegeix fàcilment, agrada, t'ho fa passar molt bé i sempre trobes aspectes que et sorprenen. És un escriptor que es pot llegir de moltes maneres i que crida a la relectura. 

Avui recordem un conte, un dels més coneguts, que ens parla de la invasió més subtil de la història i que té molt a veure amb Bibliotossa:

"A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa..." (2)

I seguiu llegint..., que l'agut sentit de l'humor de Calders s'ho val.

Aquí un documental molt entranyable on trobareu la lluna i el Calders més personal. 

(1) Pere Calders, Ronda naval sota la boira. Barcelna: La Magana, 2009, pàg. 17
(2) Pere Calders, La invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 2007