Pedro Páramo de Juan Rulfo

"¿La ilusión? Eso cuesta caro. A mí me costó vivir más de lo debido" (1)

Juan Preciado viatja fins a Comala per saber del seu pare, Pedro Páramo. Es troba amb un poble trist, xafogós i deshabitat. De seguida li diuen que Comala està a la boca de l’infern i aviat se n’adona, aterrat, que ha entrat en un món de morts. El viatge cap al seus orígens, cap a la història del seu pare i la d’aquestes terres, el portarà també a la mort. No hi ha pau en una terra plena de ressentiment i odi; les ànimes estan condemnades. Tot està impregnat de violència, terror i soledat.

Les sensacions d’angoixa i desconcert es transmeten d’una manera extraordinària en el relat. L’estil narratiu, una estructura fragmentada en la qual hi ha diverses veus narratives, els salts cronològics... acaben determinant aquestes sensacions. On sóc? Però qui parla ara? Què s’està explicant? Què significa tot això? Ens sentim una mica com Juan Preciado, perduts i confosos fora de la realitat.

Juan Rulfo parla a l’entrevista del programa A Fondo de les dificultats que es poden tenir per entendre la novel·la. Explica que és un novel·la difícil i que va ser escrita amb aquesta intenció. “Está roto el tiempo y el espacio, y es que se trabajó con muertos y eso facilitó el no poderlos ubicar en ningún momento (...) En realidad es una novela de fantasmas, que cobran vida y la vuelven a perder”.

En aquesta web trobareu molta informació sobre Juan Rulfo.

Nosaltres, des de Bibliotossa, us recomanem molt aquest llibre. Cal llegir-lo amb atenció però sense obsessionar-se en les seves dificultats. Llegir és essencialment sentir. Després, molts lectors, tindran ganes de fer una segona lectura i encara en gaudiran més. Llegir també és admirar.

(1) Paraules de Dorotea a Juan Preciado:
- Juan Rulfo, Pedro Páramo. Madrid: Cátedra, 2009 (Mil letras), pàg. 119

I d'acompanyament, "Luz de luna" de Chavela Vargas.

90 lectures compartides

“El tema de conversación verdadero y oculto de un grupo de lectura son los propios componentes del grupo” , Margaret Atwood (1)

El grup de lectura de la Biblioteca de Tossa ha complert 90 lectures. La nostra primera trobada va ser a mitjans de desembre del 2002; vam començar amb molta il·lusió i certa timidesa les ganes de compartir emocions i experiències i ara mirem endavant amb la mateixa il·lusió. La lectura en companyia és molt gratificant. Per una banda, ens obre nous horitzons i així ens apropem a gèneres i llibres que potser no hauríem conegut mai, i, d’altra banda, ens fa aprofundir en la lectura, coneixem diferents perspectives i altres maneres de fer nostra la lectura.

Tot i que cada persona faria la seva tria particular, aquestes són les lectures que, com a grup lector, recordem especialment:

El cartero de Neruda d’Antonio Skármeta
L’amant de Marguerite Duras
Adreça desconeguda de Kathrine Kressmann Taylor
Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson
L’última trobada de Sándor Márai
84 Charing Cross Road de Helene Hanff
Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Afrima Pereira d’Antonio Tabucchi
Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez
Tot un caràcter d’Imma Monsó
El lector de Bertrand Schlink
Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda
La balada del cafè trist de Carson McCullers
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Maus d’Art Spiegelman
El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí
Bulbs de J.N. Santaeulàlia
Corazón tan blanco de Javier Marías
L’estrany d’Albert Camus
La lluvia amarilla de Julio Llamazares

Aquí podeu trobar el llistat complet dels 90 llibres que hem compartit al llarg d’aquest temps.

(1) Citat a:

- Elizabeth Noble, El grupo de lectura. Barcelona: Roca, 2005, pàg. [9].

Altres novel·les al voltant dels grups de lectura:

- Karen Joy Fowler, El club de lectura de Jane Austen. Barcelona: El Aleph, 2005

- Azar Nafisi, Leer Lolita en Teheran. Barcelona: El Aleph, 2004
- Mary Ann Shaffer, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Barcelona: Ara Llibres, 2009

Juan Rulfo i el seu oncle Celerino

Enrique Vila-Matas en la seva novel·la Bartleby y compañía ens parla d’escriptors que renuncien a escriure com Robert Walser, Salinger, Rimbaud i Rulfo. Escriptors de qualitat que escriuen algun llibre i que després, per la raó que sigui, deixen de fer-ho.

Juan Rulfo és un exemple d’aquesta literatura del No. Va publicar dues obres mestres: la recopilació de contes El llano en llamas (1953) i la novel·la Pedro Páramo (1955). Després d'elles, el silenci. Només publicaria abans de morir El gallo de oro y otros textos para cine (1980).

Llegim què ens explica sobre Juan Rulfo, després de l’èxit aconseguit amb la seva extraordinària novel·la Pedro Páramo:

“(…) Tras el éxito de la novela que escribió como si fuera un copista, ya no volvió Rulfo a escribir nada más en treinta años. Con frecuencia se ha comparado su caso con el de Rimbaud, que tras publicar su segundo libro, a los diecinueve años, lo abandonó todo y se dedicó a la aventura, hasta su muerte, dos décadas después.

Durante un tiempo, el pánico a ser despedido por el apretón de manos de su jefe convivió con el temor a la gente que se le acercaba para decirle que tenía que publicar más. Cuando le preguntaban por qué ya no escribía, Rulfo solía contestar:

—Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias.

Su tío Celerino no era ningún invento. Existió realmente. Era un borracho que se ganaba la vida confirmando niños. Rulfo le acompañaba muchas veces y escuchaba las fabulosas historias que éste le contaba sobre su vida, la mayoría inventadas. Los cuentos de El llano en llamas estuvieron a punto de titularse Los cuentos del tío Celerino. Rulfo dejó de escribir poco después de que éste muriera. La excusa del tío Celerino es de las más originales que conozco de entre todas las que han creado los escritores del No para justificar su abandono de la literatura.

—Que por qué no escribo? -se le oyó decir a Juan Rulfo en Caracas, en 1974-. Pues porque se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias (...)".

- Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía. Barcelona: Anagrama, 2000, pàg. 16-17.

Biblioteca personal de Borges

Biblioteca personal aplega els pròlegs que Jorge Luis Borges va escriure per a una col·lecció de libres editada per Hyspamérica l’any 1985. Ell mateix va ser l’encarregat de fer la selecció dels títols, que va fer d'acord amb les seves preferències. En el pròleg ens ho explica:

“A lo largo del tiempo, nuestra memoria va formando una biblioteca dispar, hecha de libros, o de páginas, cuya lectura fue una dicha para nosotros y que nos gustaría compartir. Los textos de esa íntima biblioteca no son forzosamente famosos. La razón es clara. Los profesores, que son quienes dispensan la fama, se interesan menos en la belleza que en los vaivenes y en las fechas de la literatura y en el prolijo análisis de libros que se han escrito para ese análisis, no para el goce del lector.

No elegiré los títulos en función de mis hábitos literarios, de una determinada tradición, de una determinada escuela, de tal país o de tal época. Que otros se jacten de los libros que les ha sido dado escribir; yo me jacto de aquellos que me fue dado leer, dije alguna vez. No sé si soy un buen escritor; creo ser un excelente lector o, en todo caso, un sensible y agradecido lector (...).

Un libro es una cosa entre las cosas, un volumen perdido entre los volúmenes que pueblan el indiferente universo, hasta que da con su lector, con el hombre destinado a sus símbolos. Ocurre entonces la emoción singular llamada belleza, ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica. "La rosa es sin porqué", dijo Angelus Silesius; siglos después, Whistler declararía: "El arte sucede".

Ojalá seas el lector que este libro aguardaba”

Aquí trobareu els títols que va triar i va prologar. Entre ells Pedro Páramo de Juan Rulfo del qual parlarem ben aviat.

- Jorge Luis Borges, "Biblioteca personal. Prólogos (1988)", Obras completas. Barcelona: Emecé, 1996, vol. IV, pàg. [449].

I lived on the Moon

Fa uns dies ens van fer conèixer el videoclip fet per Yannick Puig per al tema “I lived on the Moon” del grup Knoow.

Aquesta animació, plena de lluna i de somnis, ja us ho podeu imaginar, ens ha agradat molt.

“Your dream will be your only shell
Your secrets, your hiding place…”

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Impossible no sentir-se afectat per aquesta història. Impossible no sentir que alguna cosa es remou profundament en el teu interior més profund i com quedes atrapat per una literatura tan intensa. Les sensacions perduren perquè aquest és d’aquells llibres que no es poden oblidar.

Aquesta novel·la va ser escrita l’any 1964 per Kenzaburo Oé, un dels autors japonesos contemporanis més reconeguts i premi Nobel de literatura l’any 1994. Us recomanem amb vehemència aquesta lectura; el que hi trobareu és extraordinari, una història tan dura com real, tan cruel com sincera.

Una qüestió personal és la que viu Bird, un jove que voldria volar, salvar-se d’una vida monòtona, i ha d’afrontar una experiència terrible que condemna la seva vida i la del seu fill. Bird, l’ocell, somia en viatjar a l’Àfrica mentre neix el seu fill amb una important malformació cerebral. El pronòstic és dur. Sembla ser una hèrnia cerebral, el bebè té una aparença monstruosa i les perspectives futures no són gens esperançadores. Si aconsegueix viure, les afeccions podrien ser molt severes. Les primeres reaccions del pare són egoistes. Què passarà ara amb la seva vida i amb els seus somnis? Els qüestionaments emocionals i ètics sobre la vida del nen apareixen només en segon terme. La ràbia, la impotència, el desig de fugir, l’arrossegarà d’una manera vertiginosa fins al final. Durant tres llargs dies i tres llargues nits, mentre espera la mort del bebè, escapa i es refugia en la beguda i en el llit de la seva amiga Himiko. El bebè, però, és fort, no vol morir, i ell es debatrà desesperadament en una qüestió personal.

“En un mundo que compartían todos los demás, el tiempo de la humanidad transcurría como un gigantesco destino maligno. Bird sólo era responsable del bebé que llevaba en su regazo, el monstruo que regía su destino personal”.

Himiko recordava un dels proverbis de l’infern de William Blake, “Sooner murder an infant in its cradle than nurse unacted desires” (Abans matar un nadó al bressol que fomentar desitjos inassolibles). Bird arriba als abismes, a l’infern, fins que acaba afrontant-se a la seva pròpia responsabilitat. Poques vegades he llegit unes pàgines finals tan alliberadores. La vida és perseverar.

M’assabento després que l’any 1963 Kenzaburo Oé va ser pare d’un nen, Hikari (Llum), que va néixer amb un gran tumor cerebral i va quedar afectat en una discapacitat. Aquest fet va ser fonamental per a la seva vida i la seva obra literària. Sempre va parlar obertament de fins a quin punt el va commocionar i és, la seva pròpia experiència, la que dóna tanta força a aquesta novel·la.

Màrius Serra en Quiet, en un capítol que porta el suggerent títol de “Vampirisme”, ens explica que l'ha llegit fins a tres vegades i que cada cop li agrada més, al contrari del que li passa amb altres obres de Kenzaburo Oé. Màrius Serra el va entrevistar per al canal 33. “El dia de l’entrevista, Oé em va dir que el naixement d’Hikari l’havia influït tant que des de llavors es definia, primer de tot, com a pare de discapacitat”. Aquell dia van arribar a cantar plegats. “Veure tot un Nobel de literatura cantant alegrement la sintonia de la Heidi me’l va fer estranyament proper”. Ho llegeixo i no puc evitar cantar-la també....

- Kenzaburo Oé, Una cuestión personal. Barcelona: Anagrama, 2000, pàg. 174, 57.
- Màrius Serra, Quiet. Barcelona: Empúries, 2008, pag. 126

I d'acompanyament, per una qüestió personal, el "Yumeji's theme" de Shigeru Umebayashi.

Tiempo de vida de Marcos Giralt Torrente

Quan mor una persona estimada, m’ho acaben de dir amb aquestes paraules, t’hi has d’acostumar... Normalment es fan servir altres paraules, altres frases de consol, amb verbs més subtils i aparentment més positius, però aquest acostumar-s’hi és ben real i sincer. I de seguida he recordat que Marcos Giralt Torrente deia una cosa semblant al final de Tiempo de vida, com ha d’acostumar-se a la mort del seu pare i continuar la vida sense ell.

Giralt Torrente va escriure aquesta novel·la a raó de la mort del seu pare. En ella expressa d’una manera molt franca i valenta la relació difícil que havien viscut i com van saber acompanyar-se els darrers anys de la seva vida, des que li van diagnosticar un càncer fins que va morir.

“El mismo año en que mi padre enfermó publiqué una novela en la que lo mataba. He pasado días enteros, examinando a mi padre, y muy a menudo el resentimiento ha contagiado mi escritura. Me he vengado (...) Mi padre me ha dictado muchas páginas, pero nunca he escrito sobre él. Eran otros padres, los padres de cualquiera. Ahora escribo sobre él”.

Aquest és el començament del llibre, un propòsit escrit en la tardor de 2007. No li va ser fàcil. Durant gairebé dos anys va estar provant la manera de fer-ho, fugint i tornant-hi. No podia escriure de res més, necessitava parlar del seu pare sortint de la ficció, però, com? “Hay lugares que desconozco y lugares a los que no quiero llegar. No todo puedo contarlo. No todo quiero contarlo. Mi vista tiene que ser de pájaro. Intento abrir una ventana: enseñar una porción de nuestra vida, no la totalidad”.

El resultat aconseguit és molt destacable i commomedor. Hi ha molta sinceritat i una càrrega intimista que s'allunya dels tòpics, dels sentimentalismes forçats. La mirada enrere no dulcifica el temps viscut i perdut entre ombres, tot s’explica amb fidelitat. Tampoc hi ha lamentacions pel que podria haver estat, ni ressentiments ni sentiments de culpa. És una mirada honesta cap a la personalitat del pare, alhora rebutjada i admirada, i una reconstrucció de la seva relació al llarg del temps de vida. Hi ha coses que només s'acaben d'entendre quan queda poc temps o quan ja no en queda?

Aquí l'entrevista de Babelia a Giralt Torrente : "No creo en la literatura terapéutica"

- Marcos Giralt Torrente, Tiempo de vida. Barcelona: Anagrama, 2010, pag. 9, 17-18.

I d'acompanyament: "Father and son" de Yusuf Islam (Cat Stevens).