Llibres, llibres, llibres...

Un dia com avui de fa vuitanta-vuit anys naixia Julio Ramón Ribeyro. El recordem amb aquest text sobre llibresi llibres.

 "Libros viscosos como pantanos en los cuales uno se hunde y clama en vano para que lo rescaten; libros secos, filudos, riscosos, que nos llenan de cicatrices; libros acolchados, de dunlopillo, donde damos botes y rebotes; libros-meteoro que nos transportan a regiones ignotas y nos permiten escuchar la música de las esferas; libros chatos y resbalosos donde patinamos y nos rompemos la crisma; libros inexpugnables en los que no podemos entrar ni por el centro, ni por delante, ni por detrás; libros tan claros que penetramos en ellos como en el aire y cuando volvemos la cara ya no existen; libros-larva que dejan escuchar su voz años después de haberlos leído; libros velludos y cojonudos que nos cuentan historias velludas y cojonudas; libros orquestales, sinfónicos, corales, pero que parecen dirigidos por el tambor mayor de la banda del pueblo; libros, libros, libros…" 

(Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, [171], pàg. 127-128)

Combats literaris

"Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.”

- Roberto Bolaño, 2666. BArcelona: Anagrama, 2004, pàg. 289-290.

El darrer missatge de Fiódor Dostoievski

“¿En veritat la seva il·lusió més gran és fer-se escriptora? Si és així, escrigui. I recordi el meu consell: no inventi mai la trama ni les intrigues. Prengui allò que la vida mateixa li ofereix. ¡La vida és infinitament més rica que les nostres invencions! ¡No existeix imaginació que ens proporcioni el que ens ofereix de vegades la vida més corrent i vulgar! ¡Respecti la vida!” 

(Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov, pàg. 907)

Lectures del 2016: La fortuna de Bibliotossa (II)

Abril: Paco Roca, La casa. Barcelona: Astiberri, 2016

 

Després de la seva mort, els tres germans volen vendre la casa del pare. Però les cases s'omplen de records, contenen vida. La imatge del contenidor ens ho explica tot. Un allau d'emocions sobre el pas del temps, el que hi havia i el que queda.

Maig: Elizabeth Strout, Olive Kitteritge. Barcelona: Edicions de 1984, 2010

Les penes, els secrets, la vida més callada i sentida dels habitants d’un poblet de l’estat de Maine. Olive, una dona de caràcter, complicada, serveix de fil conductor en aquesta novel·la de històries que exploren la condició humana, el sentiment de soledat, la necessitat d’amor, l’enfrontament a la mort i el sentit de la vida. Olive, va creixent en matisos al llarg de la novel·la, i acaba esdevenint un personatge inoblidable.

“Tenia els ulls tancats i, a la platja de la seva ànima cansada s’hi rabejaven onades de gratitud... i de recança. Es va imaginar l’habitació plena de sol, la paret tacada de sol, l’arbre de la cera de fora. La desconcertava, aquest món. No. Encara no se’n volia anar” (pàg. 377)

Juny: Alícia Kopf, Germà de gel. Barcelona: L’Altra, 2016

Del juny triem aquest llibre d'exploracions polars i interiors amb el que, de cap manera, sentireu fred. La protagonista de la història és una jove artista que fa del gel projecte artístic i el qual és, alhora, metàfora de la seva vida.  Fragments d’històries polars, apunts de recerca, notes sobre les relacions familiars i amoroses gèlides… el llibre es presenta com un joc que entrellaça la ficció i la no ficció per provar d’anar més enllà i fer visible l’invisible.

"La pobra noia de la qual els altres sempre expliquen la història, a qui li agradava llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admirava Duras, Némirovsky i Yourcenar, aprèn que una història incomunicable pot matar qui l'ha viscuda" (pàg. 25)

Lectures del 2016: La fortuna de Bibliotossa

Quan comença un any sovint fem una llista de propòsits. A Bibliotossa ja pensem en les nostres futures lectures, però no podem deixar d’agrair tot el que ens han fet sentir les bones lectures d’aquest any. Aquests dies en triarem dotze, una de cada mes. Lectures que es queden amb nosaltres per sempre. La nostra fortuna és que la biblioteca és plena de llibres, de possibilitats i d’il·lusions.

 
Gener: Sergei Dovlàtov, Els nostres. Barcelona: LaBreu, 2014

Gener va ser per Bibliotossa, especialment, el descobriment d’aquest llibre: l'àlbum familiar dels Dovlàtov. Hem gaudit, i molt, amb l'acidesa i ironia en què l'autor retrata cada un dels seus familiars. Des de l’època dels tsars a l'exili: avis, pares, tiets, dona, filla... fins a la gossa Glaixa, de la qual afirmava un amic que era l´unic membre normal de la família.

“Teniu al davant la història de la meva família. Espero que sigui prou ordinària. Només haig d’afegir-hi unes paraules. El 23 de desembre de 1981 va néixer el meu fill, a Nova York. És nord-americà, ciutadà dels Estats Units. Es diu Nicholas Dawley, ja us ho podeu ben creure. A això han arribat la meva família i el meu país” (pàg. 145)

Febrer: Irène Némirovsky, Vi de solitud. Barcelona: Magrana, 2009

Del febrer recordem especialment aquesta novel·la inspirada en la pròpia vida i en la difícil relació que va tenir Némirovsky amb la seva mare. Vi de solitud ens parla de la infantessa perduda d’Hélène; perduda, perquè una infància sense innocència i sense il·lusió és com si no existís. Una novel·la brillantment relatada plena de desolació i fredor. Al febrer gairebé va nevar dins la Biblioteca.

“…Que vell que es pot ser a dotze anys… 

Bruscament se sentia àvida de solitud, d’una solitud total, de silenci, d’una malenconia amarga per impregnar-se’n l’ànima fins a saturar-la d’odi i de tristor.” (pàg. 80)

Març: Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1996

 
Admiració i emoció davant aquest llibre extraordinari on Levi relata el que va viure en un dels lager d’Auschwitz. Aquesta obra és un testimoni de l’horror de l’Holocaust t i una anàlisi profunda de l’ànima humana. Què és un home? Què és la moral i la dignitat? Com es pot sobreviure en aquestes circumstàncies? A què ens aferrem per continuar vius? Pot haver-hi esperança malgrat tot?

Ens quedem amb aquest fragment preciós d’allò que ens salva:

"(...) jo crec que és a Lorenzo a qui dec de ser viu avui; i no tant per la seva ajuda material, com per haver-me recordat constantment, amb la seva presència, amb la seva manera tan planera de ser bo, que encara existia un món just fora del nostre, alguna cosa i algú encara pur i íntegre, no corromput ni salvatge, estrany a l'odi i a la por; alguna cosa difícilment definible, una remota possibilitat de bé, per la qual, malgrat tot, valia la pensa resistir" (Pàg. 144-145)

150 lectures

“(…) Estancias y paisajes que nunca transitamos, seres distintos y distantes, sensaciones ajenas, sentimientos prohibidos, voces irreconocibles, palabras fulgurantes que nos revelan lo que siempre supimos sin saberlo… ¿Por qué toda esa alteridad llega a sernos tan propia? ¿Qué nos hace y nos deshace el acto imperceptible de leer? ¿Cómo diluye y reconstruye nuestros parajes interiores, quizás desvastados por la vida?... (José Sanchis Sinisterra, “El acto de leer”, nota de l'autor a El lector por horas. Madrid: Espasa, 2000, pàg. 175,176)

Estem de celebració. Aquestes són les 150 lectures que hem fet pròpies i hem compartit en el grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Tossa.

http://www.bibgirona.cat/biblioteca/tossa/contents/21-grup-de-lectura 

Lectures de joventut

“(...) la gran época para la lectura es la que va de los dieciocho a los veinticuatro años de edad. La mera lista de lo que entonces se lee colma el corazón de las personas mayores de la pura desesperación. No es solamente que leamos tantísimos libros, sino que también hayamos podido leer precisamente esos libros”

- Virginia Woolf, Horas en una biblioteca. Barcelona: El Aleph, 2005, pàg. 14