dijous, 9 de desembre de 2010

Ainielle existeix

Ainielle és el poble on està ambientada la novel·la de Julio Llamazares La lluvia amarilla. Des del anys 70 és un poble deshabitat. No he estat mai al Pirineu d’Osca, però quan l’Estrella de Galícia passava per terres de l’Aragó i de Castella la sensació de tristesa i soledat de molts pobles despoblats travessava les finestres del tren. Puc imaginar-me la desolació d’Ainielle.

Osca no existeix. Així va titular Julio Llamazares la presentació de la seva novel·la i que hem pogut llegir en la conferència “La Lluvia amarilla, 20 años después” i en la qual recorda com un professor feia tal afirmació per la invisibilitat pública d’aquestes terres. Qui ha estat a Osca? Qui coneix una persona d’Osca? Quantes vegades surt a la televisió Osca? demanava el professor i concloïa: Osca no existeix. Llamazares no va oblidar la sentència i, buscant un escenari per a la novel·la que estava escrivint, va arribar a Osca, la província espanyola amb major nombre de pobles deshabitats.

“Por indicación de una escritora zaragozana, Ana María Navales, a quien consulté al venir, comencé por la sierra de Guara, cuya belleza y desolación me dejaron ya muy tocado. De allí pasé por el Ara arriba (visité Jánovas, pero ese era otro abandono) hacia el valle del Gállego, primero, y, luego, hacia el río Aragón, donde terminé aquel día visitando las ruinas de Acín, Bescós y Villanovilla, en el valle de la Garcipollera. A la mañana siguiente, en el hotel de Jaca en el que dormí, la dueña me encaminó hacia una relojería cuyo titular, me dijo, podía informarme mejor que ella sobre lo que yo buscaba. Y así sucedió, en efecto. El relojero, de nombre Mesado, pertenecía a una asociación de recuperación del patrimonio artístico altoaragonés, por lo que conocía muy bien la región, y me recomendó visitar el Sobrepuerto, que el día anterior yo había bordeado sin saber lo que escondía, y hacerlo con ayuda de un buen libro: El Pirineo abandonado, de Enrique Satué Oliván.

La recomendación del relojero de Jaca sería determinante para mi vida como escritor. Y ello porque, de una tacada, me descubrió un universo, el del Sobrepuerto, donde se escondía Ainielle, un libro maravilloso, el de Enrique Satué, y al propio autor de este, si bien aún tardaría un tiempo en conocerlo personalmente. Aunque aquel día yo iba leyendo su libro por el camino que sube de Oliván hacia Susín, entre el olor a madera de los pinos que cortaban unos aserradores de Ansó y las manchas de nieve que todavía quedaban por el camino. Cuando divisé Ainielle, yo ya sabía que ese sería el escenario de mi novela y que esta, por fin, había encontrado su sitio”.


Aquí podeu veure el documental de Crónicas: "Ainielle tiene memoria". Una crònica del despoblament rural i de la pèrdua d'un món.

“Ainielle existe. En el año 1970 quedó completamente abandonado, pero sus casas aún resisten, pudriéndose en silencio, en medio del olvido y de la nieve, en las montañas del Pirineo de Huesca que llaman Sobrepuerto. Todos los personajes de este libro, sin embargo, son pura fantasía de su autor, aunque (sin él saberlo) bien pudieran ser los verdaderos” (1)

- (1) Julio Llamazares, La lluvia amarilla. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 8

6 comentaris:

  1. Jo vaig llegir aquest llibre farà uns dotze anys, i en guardo molt bon record. Molt poètic, i tristíssim. Cap al final, hi ha una escena (que no descriuré) entre el narrador i el seu gos, que se'm va quedar gravada.

    ResponSuprimeix
  2. Vinc de la biblio vigatana i vull respondre "Sí" a totes les preguntes sobre Osca. No conec l'Anielle del llibre però sí un grapat d'ex-pobles veïns i sé les raons del seu buit per boca dels darrers pastors; gent sobirana com poques se'n troben... No és cert que només plani l'oblid per damunt seu, alguns encara en mantenim la memòria.

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies pel teu comentari, Girbén. Ha de ser extraordinari haver escoltat aquests pastors. És desolador veure un poble abandonat però tens tota la raó, si es manté la seva memòria, en certa manera, continua viu.

    ResponSuprimeix
  4. L'"Estrella de Galícia", Bibliotossa, recordat així, com de passada, m'acaba de transportar, de pet, a quan tenia set o vuit anys. Fa molt. Llavors encara no es deia "Estrella", i al meu poble (San Clodio, Lugo, aprofito per a concretar geografies)se li deia "O Catalan". En els compartiments hi havia unes fotografies en blanc i negre, i quasi sempre eren d'Osca, del Pirineu. Així, assegudeta en aquells seients d'escai blau, vaig aprendre noms com Ordesa, Monte Perdido, Biescas, Cola de Caballo...Aquell tren trigava vint-i-dues hores en travessar la Meseta. Prou temps com per gravar aquells noms a foc.

    ResponSuprimeix
  5. Matilde, tens tota la raó. L’Estrella Galícia deuria ser cap als anys 80; abans l’expresso es deia “O Catalan” allà i “El Gallego” aquí. La meva mare m’ha explicat que també s’anomenava “Shangai”. Quina casualitat el tema de les fotografies! La veritat és que hauré de forçar la memòria, no les recordava. Nosaltres continuàvem el viatge més enllà. Els meus pares són d’Esteiro i de Villarrube. Vés a saber si algun any vam coincidir en el tren :-)

    ResponSuprimeix