Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro

Fa unes setmanes vaig anar a la 22 de compres. Mires, t’encantes, i tot d’una ve un desconegut i et parla directament de llibres. Així m’han arribat llibres com Amkul·lel, el nen ful o Mientras cenan con nosotros lo amigos. L’altre dia el desconegut va ser generós i, entre d’altres lectures, em va recomanar la poesia de Ponç Pons i aquestes Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro.

Ribeyro, que té gust nostàlgic de vi atlàntic, ha estat una sorpresa. Què són aquestes proses? Ell mateix ens diu que són textos que no tenen un territori literari propi i que per això els va aplegar sota aquest títol. No són contes ni poemes en prosa, no són escrits d’un diari personal ni textos aforístics; podríem dir que tenen una mica de tot. I de seguida vaig recordar l'accepció de Cristóbal Serra i el seu llibre Nótulas, “La nótula se toca con la nota y linda con el aforismo (...), pretende ser típicamente literaria y veladamente expresiva”.

Això són els 200 textos curts de Ribeyro, uns fragments literaris molt bells on trobem expressades emocions diverses davant la vida i la literatura, sobre les seves pròpies experiències personals, sobre el que veuen els seus ulls. La visió de les coses és malenconiosa, sovint trista, però hi ha també espai per al sentit de l’humor i l'esperança. És d’aquells llibres que es llegeixen a poc a poc, assaborint-lo, i que t’agrada tenir per tornar-hi.

Deixo que l’atzar triï per vosaltres uns tasts de Ribeyro:

99. “Durante muchos años, por un error del editor, que se había equivocado en el retrato de la contratapa, leí obras de Balzac pensando que tenía el rostro de Amiel, es decir, un rostro alargado, magro, elegante, enfermizo y metafísico. Sólo cuando más tarde descubrí el verdadero rostro de Balzac su obra para mí cambió de sentido y se me iluminó. Cada escritor tiene la cara de su obra. Así me divierto a veces pensando cómo leería las obras de Víctor Hugo si tuviera la cara de Baudelaire i las de Vallejo si se hubiera parecido a Neruda. Pero es evidente que Vallejo no hubiera escrito los Poemas humanos si hubiera tenido al cara de Neruda”.

107. “Marcado al rojo vivo por un mal zodiacal, agobiado por cuentas vencidas e invencibles, privado de toda gracia creadora, sintiendo que de hora en hora caen sobre mí las paletadas de mi propio sepelio, enclaustrado por ello mismo en casa en esta tarde benemérita, me deleito sin embargo en mi encierro y tomo de aquí y de allá el zumo de las cosas, la frase de un libro, la línea de un grabado, la cadencia de una melodía, el aroma de una copa, la silueta de una idea que asoma, refulge y desaparece, diciéndome que no hay nada más duradero que el instante perfecto”

119. “Momentos de absoluta soledad, en los cuales nos damos cuenta de que no somos más que un punto de vista, una mirada. Nuestro ser nos ha abandonado y en vano corremos tras él, tratando de retenerlo por el faldón de la levita.”

I de Ribeyro a dos escriptors mallorquins solitaris i estranys que tenen dos llibres cosins d’aquestes proses; fragments literaris que ens sacsegen per dins i ens omplen de sensacions. Extraordinaris, també, i dels quals hauré de parlar algun dia. Les esmentades Nótulas de Cristóbal Serra i Rudiments de saviesa de Miquel Bauçà. I els anomeno i recordo la nota de Ribeyro, veritablement, cada escriptor té la cara de la seva obra?

- Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas), 3ª ed. Barcelona: Tusquets, 1986, pàg, 106, 112, 121.