El mar és la història de dos joves que no arriben als vint anys i que estan ingressats en un sanatori per a tuberculosos. Sentim el sanatori com un espai claustrofòbic, les referències a l’entorn i la natura externa no fan més que reforçar aquesta sensació. A dins: la presència de la malaltia, l’agonia i la proximitat de la mort. I més endins, en l’interior dels personatges, el turment.
Aquests dos joves són Manuel Tur i Andreu Ramallo; ells ens parlen amb la seva pròpia veu del que viuen al sanatori, dels seus records i del que porten dins. A banda de la seva malaltia, són éssers turmentats mentalment que han perdut molt més que la innocència. La guerra civil, que va arribar al seu poble quan tenien 9 i 10 anys, les seves experiències traumàtiques, l’assot de la religió i la repressió, han trastocat el seu esperit, carregant-lo de frustració i de sentiments de culpa. El capellà Gabriel Caldentey i sor Francisca Luna són les altres dues veus que ens ajuden a conèixer allò que els personatges principals no ens expliquen.
Les sensacions que et transmet la lectura són intenses. Sang, dolor, mort, i, per sobre de tot, el sentiment d’haver pecat, d’haver estat pervertit. Manuel Tur, més obsessionat per la religiositat i la cerca angoixosa de Déu, no podrà suportar la temptació i el pecat carnal que ha sentit induït per Andreu Ramallo. Però Ramallo també està atacat emocionalment per la sensació de culpa i és aquesta la que condiciona els seus actes. No hi ha salvació per a cap dels dos.
L'autor va explicar que tota la seva obra va ser escrita contra la culpa. "Jo no crec en la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L'home no és culpable" (2).
Blai Bonet va començar a escriure El mar durant la seva estada al sanatori de Caubet, malalt de tuberculosi, tot i que sempre ha insistit en què no és una obra autobiogràfica i que al sanatori es va sentir molt feliç. La novel·la s’editaria 10 anys després, l’any 1958. L’any 2000 Agustí Villaronga la portaria al cinema. En Jaume m'ha explicat que la pel·lícula és tan impressionant com el llibre.
"Éreu com uns innocents lúcids i cruels i ardents, closos dins la meva encesa idea de trobar el bé en el fons del mal. No debades éreu fills d'uns homes que havien usat la dialèctica de les pistoles, com uns croats perfectes i units en benefici de la religió. Era la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar." (3)
(1) Citat per Pere Roselló. Fragment a: Escriptors.cat
(2) Entrevista de Sebastià Alzamora. Fragment a: Magisteri Teatre - Mag Poesia
(3) Blai Bonet, El mar. València: Eliseu Climent, 2000, pàg. 224
La tinc pendent des d'aquell dia que a casa vam parlar de Blai Bonet. Ara no puc, que si el barrejo amb en Walser, em fa por que deixaré de respirar i, paff, una menys.
ResponElimina[I ara, la pregunta tonta del dia: qui és en Jaume?]
Sí, Matilde, la novel·la és dura, però val molt la pena llegir-la. En Jaume és l'home del nostre grup de lectura; l'únic home!
ResponEliminaAh, nosaltres també en tenim un, de Jaume!! I cinc més!! Una vegada vam aconseguir d'arreplegar 9 homes: de poc que no em desmaio.
ResponElimina