“El que em sembla més bell, el que més m’agradaria fer, és un llibre sobre res, un llibre sense llaços amb l’exterior, un llibre que se sostingués per la força interna de l’estil, com la terra s’aguanta a l’aire sense cap suport, un llibre que amb prou feines tingués argument o que, si més no, tingués un argument gairebé invisible, si una cosa així és possible. Les obres més belles són les que tenen menys matèria...”
“Però així com el lector apassionat no pot aturar la vida si no és prenent la decisió de tallar-la, els llibres sí que pot aturar-los en el moment més esplendorós, quan les possibilitats són encara nombroses. Per això no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines, com a màxim. Quan el ventall de bifurcacions de la història es va reduint i el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca a la prestatgeria, per odre alfabètic del cognom de l’autor".
Llegir Julian Barnes és un veritable plaer. Us el recomano de tot cor. Per la seva subtilesa i un sentit de l’humor magnífic. Tot el que he llegit d’ell m’ha deixat admirada; vas llegint, un paràgraf, un capítol i no pots deixar d’aturar-te i dir oh!!! oh!!!
La temàtica central d’aquests contes amb gust de llimones no és alegre. A la contraportada se’ns diu que pels xinesos la llimona és un símbol de la mort i que a Helsinki, en un bar freqüentat per Sibelius, els que seien en la taula llimona havien de parlar de la mort. Tots els protagonistes dels onze contes que aplega el llibre són grans, vells, que estan arribant a la fi de les seves vides. L’autor ha explicat que el que volia, sobretot , era rebel·lar-se vers la idea de la vellesa com un moment de serenitat emocional.
“Todos podemos ver, pasada cierta edad, cómo el cuerpo decae, y de alguna manera asumimos que lo mismo ocurre con los espíritus y las pasiones, pero eso es muy poco probable y siempre fue poco probable",explica Barnes.
I així ens ho transmet. Totes aquestes persones grans continuen sentint intensament, enyorant i desitjant. Les qüestions fonamentals són les mateixes que ja hem trobat en altres llibres seus. La vida oculta, inescrutable de les persones, les turbulències del cor, la passió, el pes del passat (consumat o no) sobre el present, els somnis, les renúncies, la mentida... Però, per sobre de totes les batalles interiors, vagin com vagin les coses, la necessitat d’estimar.
Històries d’amor idealitzades com la “Historia de Mats Israelson” en la qual Anders Borén i la senyora Lindwall es passen mitja vida sospirant per una història que no va poder ser i que ara, quan ell és al llindar de la mort, pot recuperar-se (o no).
O com la del meu conte preferit, “El reestreno”, en què ens trobem amb un sexagenari Turguenev que viu el darrer amor de la seva vida fonamentant-lo en el plaer de la renúncia, vivint les emocions en el "si hagués..." o en "el que hauria pogut ser". Genial el narrador agosarat i inquiet, que no només ens ho explica, sinó que pren partit i acaba fent una paròdia entre el romanticisme de la literatura russa i una concepció més pragmàtica de l’amor i el sexe.
Històries en les quals els protagonistes necessiten escapolir-se de les rutines de la seva vida. Uns terminen allà on no volien acabar i es conformen; altres troben alguna mena d’escapament con a “Higiene” en què un militar té prou amb una sortida anual per trobar-se amb una prostituta durant vint anys; altres sembla que aconsegueixen tirar endavant com l'home de vuitanta anys que, a “La jaula para frutas”, es divorcia finalment de la seva dona.
Trobem també en aquest llibre el joc esplèndid que sap fer Julian Barnes i que aconsegeuix que la ficció acabi enriquint fets reals o més o menys reals. Ho va fer amb Flaubert, aquí ens trobem amb Turguenev i també amb Sibelius que, en un conte poètic i trist, ens parla de la música i de la vida en plena decadència.
I també vull parlar-vos de la velleta de "Saber francés" que, veritablement, es va cartejar amb Barnes, i un dia decideix anar a la biblioteca pública i comença a llegir totes les novel·les des de la lletra A. Aviat arriba al Lloro de Flaubert i no se'n pot estar d'escriure a l'escriptor. Ho entenc.
La veritat és que tots els contes m'han agradat molt i molt. Els he rellegit tots. I, tot i que són històries tristes, sense final feliç, us asseguro que, extraordinàriament, no ens queda una sensació de derrota o tragèdia. Aquests personatges, en plena decadència, encara són ben vius. Bravo, Barnes!!!
I d'acompanyament "Criticarem les noves modes de pentinats" dels Manel.
Julian Barnes, La mesa limón. Barcelona: Anagrama, 2005, pàg. 107
“Lean lo que les apasione, será lo único que les ayudará a soportar la existencia”.
Aquesta matinada ha mort Ernesto Sabato, ell, que va ser, per a molts de nosaltres, escriptor de referència. El túnel i Sobre héroes y tumbas (inoblidable “Informe sobre ciegos”) van ser lectures intensíssimes, d’aquelles que saps que van determinar la teva manera de sentir el món. Sabato va ser refugi, companyia i consol en moltes de les nostres preguntes sobre la vida. La seva desesperació era la nostra, les seves ganes de trobar un sentit, les nostres; i, sobretot, la seva esperança era la nostra. Perquè Sabato tenia fe. Era un home que necessitava trobar veritats i creure en la humanitat; veure una llum més enllà de les ombres.
“Quizá ayude a encontrar un sentido de trascendencia en este mundo plagado de horrores, de traiciones, de envidias; desamparos, torturas y genocidios”.
Aquest sant Joan hauria complert cent anys, però sabem que la seva obra no mor i que, per tant, la seva vida no té fi. Us recomano llegir-lo amb passió.
Ernesto Sabato, Antes del fin. Barcelona: Seix Barral, 2003, pàg. 18, 12.
Dictat d'amor (Ponç Pons) L'amor que us hai en totes les parts m'ascla. Jordi de Sant Jordi
Desvetllat per neguits lleganyosos de mots, veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville i em retorna descalç per teulats plens d'enyor al mansàrdic embruix d'un París que era festa. Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin, febre d'àngels com Rilke i més fam que Vallejo. Jo llegia temptat d'insurgent negritud Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat a l'infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.
¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès jove d'àgils sentits que, en un gest amistós de mitòman, llançà per Celan flors al Sena? ¿On són ara les neus de Villon o les roses de Ronsard o les nits emporxades que, lent, aprenia a Camus l'alfabet de ser un home? Jo admirava Gauguin, jo també era Madame Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage, exhumava atordit l'aspra prosa, el discurs gargallós del calvari inclement de Céline.
Ara sé que cap cop simbolista de daus no podrà mallarmós abolir mai l'atzar ni cap líric vaixell no em durà cap al sud. Existesc perquè escric. Pàl·lid d'albes, illenc medul·lar que s'abraça a la llengua, maldorm sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit per si arriba, com ara, imparable el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore, ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida. Jo em cercava gelós de ser lliure per verds bulevards de bell nom que amb els dits balbs d'hivern ja evocava abocat sobre un atlas romput quan als límits del vent naufragaven gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec com els grops de la taula tacada on escric, duc gravat a la pell salabrosa el perfum d'una tarda estival que, feliç i estranger, al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur, vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.
Madur d'anys i records que rosega l'oblit, menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos, t'estimava i t'estim amb un cremant amor... Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Aquest llibre és deliciós i molt divertit. Confesso que em va atraure l’autor i molt menys el títol i el tema que suggereix. Sóc a les antípodes de ser una perfeccionista a la cuina. No tinc, em sembla, cap llibre de receptes ni cuino per als meus amics. Però tant s’hi val. El llibre te’l cruspeixes en una tarda tranquil·la i t’agrada com allò que cuinen els teus amics per tu.
Julian Barnes ens parla de la seva relació personal amb la cuina. No es tracta d’un llibre de receptes ni d’un registre dels grans àpats de la seva vida, sinó d’un conjunt d’anècdotes que assolen un cuiner amateur que s’apropa als fogons amb emoció però, alhora, amb inseguretat i molta i molta meticulositat.
L'autor, és fàcil adonar-se'n, cuina bé però no està per experiments ni per improvisacions. Necessita controlar les receptes amb una precisió científica: mesures, ingredients, minuts de cocció... Molts capítols comenten grans llibres de cuina (absolutament desconeguts per mi) i certes frustracions amb què s’hi ha trobat. Aquí no es precisen les mides: què és una ceba mitjana? Aquí se’ns enganya: és impossible que quedi tendre amb tres hores al foc! Aquest plat no hi ha manera de fer-ho a casa: això no és un restaurant!
A banda, consells sobre coses que no s’han de provar de fer, sobre els avantatges que donen certes facilitats a la cuina, una classificació, segons Pomiane, dels diferents tipus de convidats que pots tenir a casa i de l’àpat adient... Tot explicat amb un sentit de l’humor encantador; al igual que les seves anècdotes personals. Per anomenar una, el dia que cuinava llebre amb salsa de xocolata per un almirall faldiller mentre sentia que aquest li tirava els trastos a la seva dona. Pobre salsa!
I ja, com la cirereta del pastís, curiositats cuino-literàries. Així sabrem que Ford Madox Ford era un gran cuiner o que Joseph Conrad va prologar un llibre de cuina de la seva dona amb suggerents comentaris que Julian Barnes matisa irònicament. Com a mostra, una anècdota amb Ishiguro:
«Comí canguro en una comida literaria con Kazuo Ishiguro, que lo pidió con estas palabras: "Siempre me gusta comer el emblema nacional". ("¿Qué come en Inglaterra?", me gruñó un poeta que estaba cerca:"¿León?")» (1)
(1)- Julian Barnes, El perfeccionista en la cocina. Barcelona: Anagrama, 2006, pàg. 81. El llibre està traduït al català per Edicions Viena, dins la col·lecció Carta Blanca.
“El espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo (...)Y tú, no preguntes: ¿Son hechos reales? ¿Es lo que le pasa al autor? Pregúntate a ti mismo. Por tus propias circunstancias. Y la respuesta puedes guardártela para ti” .
Aquest llibre me’l va fer conèixer l’Esther fa uns anys i sovint torno a ell per rellegir algun capítol o un fragment i retrobar aquella frase, aquella emoció. Recordo intensament la història, però també molts detalls. Sé de lectors que han trobat el llibre lent i que s’han cansat d’una certa minuciositat en les descripcions o de la reiteració de temes; a mi m’ha passat al contrari.
M’agrada el llibre en general, 640 pàgines plenes de vida, on entrem dins d’una família de jueus, passegem pels carrers de Jerusalem, revivim la història contemporània d’Israel i coneixem què sentia Amos Klausner. M’agraden els capítols en particular, com el que explica l’experiència d’un hort en el qual mai no va arribar a germinar res, aquell en què l’autor parla de la lectura, el de la deliciosa història amb Orna, o el de l’avi Alexander que atreia totes les dones... I m’agraden també petits fragments i frases concretes, com quan un nen ens diu que volia ser llibre, o el que va sentir llegint Miquel Strofoff, o allò que li deia Fània sobre l’amor i l’amistat... Això i moltes altres coses.
Una història d’amor i de foscor és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor israelià Amos Oz. La va escriure l’any 2002, tenia seixanta-tres anys, i en ella prova d’entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, No importa descobrir-vos que va ser el suïcidi de la seva mare. I per comprendre caldrà anar molt endins. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar plena de llibres, on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, un bibliotecari il·lustrat, un savi racional; ella una dona emotiva, lectora sensible. Sabrem de les seves vides, la dels pares, la dels avis, la d’altres familiars; més de cent anys d’història familiar. Els coneixerem tots. El que es més aparent i també allò que s’amaga.
“Mil años luz nos separaban. No años luz. Mil años de oscuridad (...) Incluso entonces, en Tel Arza, aquella mañana de sábado, cuando mi madre se sentó apoyada en un árbol y mi padre y yo pusimos la cabeza sobre sus piernas, una cabeza en cada pierna, y mi madre nos acarició a los dos, incluso en aquel momento, el más querido de toda mi infancia, mil años oscuridad nos separaban".
El llibre busca, essencialment, la mare; la dolça i melancòlica Fània. I per trobar-la haurà d’intuir totes les tristeses callades i les foscors que habitaven en la seva casa. Fània ens apareix com una persona delicada, les seves lectures, les històries que explicava al seu fill i que determinarien la seva vocació de lector i escriptor, els comentaris i les explicacions que fa, la seva soledat interior. Què va passar dins d’ella perquè desitgés morir? Per arribar-hi ens explica tot el que sap, tot el que van viure. La descripció dels espais i l’explicació dels diferents personatges és extraordinària i en ella trobem sentit de l’humor, comprensió i alhora duresa. Destaca la figura del pare, un home erudit i rigorós, inaccessible, que arrossega també les seves foscors, i del qual voldrà venjar-se allunyant-se de tot.
“A los catorce años y medio; unos dos años y medio después de la muerte de mi madre, maté a mi padre y maté a toda Jerusalén, me cambié de apellido y me fui solo al kibbutz Hulda para vivir allá sobre las ruinas”. Allà hi viuria, amb un altre cognom, des de l’any 1954 fins al 1985.
I, és clar, hi trobem també la pròpia història d’Amos Oz. Un aspecte deliciós és la seva relació amb la lectura, la crónica d'un lector i d'un escriptor. La novel·la és plena de referències a títols de llibres i a tot allò que va trobar en ells. Des de les primeres lectures de ben petit fins a les descobertes d’adolescència. Hi ha almenys tres capítols essencials. El 5è, parlant-nos del que és un bon i un mal lector; el 55 en el qual recorda les lectures més significatives de la seva infantesa, i el 58, ja al kibbutz, on el bibliotecari Sheftel se’n compadia de la seva insaciable set de llibres.
“Leí de todo en Hulda durante aquellos años: Kafka y Yigal Mosenson, Camus, Tolstói y Mishé Samir, Chéjov y Natán Shaham, Brenner y Faulkner, Pablo Neruda, Hayyim Guri, Alterman, Amir Gilboa, Leo Goldberg, Shlonsky y E. Hilel, Yizhar y Turguenev, Thomas Mann... (...) Todo. Excepto los libros que Sheftel no me permitía leer por mucho que le suplicase: Los desnudos y los muertos, por ejemplo (creo que, incluso después de casarme, Sheftel dudaba de si no era peligroso dejarme leer a Norman Mailer y a Henry Miller)".
A Hulda també llegiria, corprès i emocionat, el llibre Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, del qual ja vam parlar un altre dia. Aquells relats van ser per ell revolucionaris perquè li va fer adonar-se’n de com havia d’escriure.
“Y resultó que este modesto libro me conmovió profundamente: una noche de verano entera, hasta las tres y media de la madrugada, estuve dando vueltas por los caminos del kibbutz, presa de una febril emoción, ebrio, hablando solo en voz alta, temblando como un enamorado, cantando y saltando, sollozando de miedo, de alegría y de exaltación: ¡Ahí está!"
Una novel·la que podria tenir aquesta música i que us recomano molt i molt.
- Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004, pàgs. 47-48, 546-547, 557, 585, 588.
La novel·la està traduïda al català per la Magrana
