"Felicitat clandestina" de Clarice Lispector

Poques vegades s’ha expressat tan bé en un relat la fascinació que pot arribar a despertar un llibre. A "Felicitat clandestina" hi trobem una nena que es mor de ganes de llegir i una companya de classe que és filla d’un llibreter. Aquesta companya és conscient del seu poder i la tortura perversament amb la promesa d'un llibre. No serà fàcil aconseguir-lo. Però després vindrà la felicitat:

“(...) Al llegar a casa no empecé a leer. Simulaba que no lo tenía, únicamente para sentir después el sobresalto de tenerlo. Horas más tarde lo abrí, leí unas líneas maravillosas, volví a cerrarlo, me fui a pasear por la casa, lo postergué más aún yendo a comer pan con mantequilla, fingí no saber dónde había guardado el libro, lo encontraba, lo abría por unos instantes. Creaba los obstáculos más falsos para esa cosa clandestina que era la felicidad. Para mí la felicidad siempre habría de ser clandestina...”

Aquest relat està inclòs en la recopilació d'articles de Lispector Aprendiendo a vivir y otras crónicas amb el títol "Tortura y gloria". Al següent article, "El primer libro de cada una de mis vidas", ens explica com la història de tortura i glòria va ser ben real. Ella és la protagonista de la història, ella va viure amb perseverància les humiliacions de la seva companya fins aconseguir aquell llibre tan anhelat. Era "Las bromas de Naricita" de Monteiro Lobato, un clàssic de la literatura infantil brasilera, del qual ens diu:

"No lo leí de un tirón, lo leí a poco a poco, algunas páginas cada vez, para no gastarlo. Creo que fue el libro que me dio más alegría en aquella vida".

Clarice Lispector (1920-1977) està considerada com una de les escriptores més importants de la literatura contemporània brasilera. A banda dels seus contes, us recomanem la seva novel·la La passió segons G.H.

- Clarice Lispector, "Tortura y gloria", "El primer libro de cada una de mis vidas", Aprendiendo a vivir y otras crónicas. Madrid: Siruela, 2007, pàg. 31-35
- Clarice Lispector, La passió segons G.H. Barcelona: Empúries, 2006

El primer home d'Albert Camus

Aquest any ha fet 50 anys de la mort d’Albert Camus i aquesta és l’obra en què estava treballant quan va morir i que no va tenir temps de revisar ni d’acabar. Es tracta d’una novel·la extraordinària on sota el nom de Jacques Cormery ens trobem amb la pròpia història de l’autor. Orfe de pare, ja gran, necessita retrobar-se amb aquesta figura perduda i recorda els anys d’infantesa viscuts en un barri perifèric d’Alger. Allà, educat per una àvia autoritària i per una mare gairebé muda, viu una vida molt humil. Serà un nen despert, amb ganes d’aprendre encoratjat, especialment, pel seu professor de primària, Louis Germain, a qui estarà agraït tota la vida.

És una obra plena de vida i d’emocions. I com en aquesta secció parlem de les emocions de la lectura, llegiu que sentien Jacques i el seu amic Pierre quan, cada dijous, anaven a la biblioteca municipal:

"Obria tres cops per setmana als vespres després de les hores de treball, el dijous inclòs, i el dijous durant tot el matí. Una jove mestre, de físic força ingrat, i que donava gratuïtament unes hores dels seu temps per aquesta biblioteca, seia darrere una taula bastant ampla de fusta blanca i s’encarregava del préstec de llibres (...). La biblioteca constava majoritàriament de novel·les però moltes eren prohibides als menors de quinze anys i emmagatzemades a part. I el mètode purament intuïtiu dels dos nens no permetria triar el millor entre el que quedava. Però l’atzar no és la pitjor cosa en qüestió de cultura i, devorant-ho tot, els dos goluts s’empassaven alhora el millor i el pitjor sense preocupar-se, per altra banda, de retenir res, i si fa no fa no retenien res fora d’una estranya i puixant emoció que, al llarg de setmanes, mesos i anys, feia néixer i créixer dintre seu un univers d’imatges i records irreductibles a la realitat en què vivien cada dia, però certament no menys presents per aquells nens ardents que aleshores vivien els somnis tan violentament com la vida"

Albert Camus, El primer home. 5a ed. Barcelona: Empúries, 1997, pàg. 196

Concurs de punts de llibres

Per Sant Jordi els alumnes del CEIP de Tossa ens han regalat color amb tots els punts de llibres que han participat en el concurs d'aquest any.

Mireu què bonics però n'havíem de triat un i ha estat el de l'Alba Nieto per original i per oferir-nos a tots un trèvol de quatre fulles.

Activitats de Sant Jordi

Aquestes són les activitats que han tingut lloc a la Biblioteca durant les Jornades Culturals de Sant Jordi.

El dia 28 d'abril Tartrana Titelles ens va sorprendre amb les fantàstiques històries dels "Contes de la sorra". Karim és un nen sahrauí que viu en els campaments de refugiats de Tindouf, i ens acompanyarà en aquest recorregut per la cultura i els valors del seu poble a través dels contes. La intel·ligència i la saviesa són sovint protagonistes d'aquests contes del desert.

I el dia 30 d'abril tots els alumnes de 4t del CEIP de Tossa van anar d'aquí cap allà de la mà de Joan Boher amb els "Contes d'arreu del món".

Properes lectures: primavera 2010

El proper 9 d’abril ens visitarà J.N. Santaeulàlia per comentar amb el Grup de lectura de la Biblioteca la seva novel·la Bulbs en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.
L’obra ens la va recomanar Miquel Pairolí. Comença amb un sopar d’un matrimoni amb l’amiga a qui ha abandonat el seu home. Al llarg d’un únic dia sabrem algunes coses i intuirem moltes més sobre uns personatges desolats, amargats, i alguna cosa més, implicats en una inquietant història.


El passat 12 de març va morir Miguel Delibes i no podíem estar-nos de tornar-lo a llegir. Algunes de les components del Grup són entusiastes de la seva obra i citen sovint Cinco horas con Mario, Las ratas, Los santos inocentes... Aquest mes recuperem Señora de rojo sobre fondo gris, una història en la qui ha molt de les vivències de l’escriptor quan va perdre la seva dona l’any 1974, víctima d’un tumor cerebral quan només tenia 51 anys. Aquesta obra és com una mena d’homenatge al gran amor de la seva vida “Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia. Dejé de hacerlo, dejé de escribir, y esta situación duró años. En ese tiempo pensé a veces que todo se había terminado”.

El 4 de juny comentarem El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà d’E.E. Schmitt.
És la història de dos personatges entranyables que viuen en un barri perifèric de Paris als anys 60. Hi trobem Momo, un solitari noi jueu de 13 anys que es farà molt amic del senyor Ibrahim, un botiguer a qui anomenen l’àrab. Aquesta faula és una tendre reflexió sobre la convivència i la tolerància entre diferents cultures i religions.

Dia de la dona

Per a la data d’avui, la poesia de Maria-Mercè Marçal. Perquè sí, a l’atzar agraïm...


“Vuit de març”
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal, "Vuit de març", Bruixa de dol. Barcelona: Edicions 62, 1997, pàg. 119-120

I perquè és una delícia, aquesta preciosa versió d’en Miguel Poveda de la poesia “Cançó del bes sense port” que ens va fer conèixer en Jaume.

Un tramvia a SP d'Unai Elorriaga

Marcos, el jove okupa que hem conegut a Un tramvia a SP d'Unai Elorriaga és un gran lector. Aquí teniu un fragment de les emocions que sent quan entra en una biblioteca:

"Ha estat trist. Entrar a la biblioteca i, com sempre, mirar tots els prestatges, sense ordre, llibre rere llibre, els llegits i els no llegits, i recordar què era el que havia anat a buscar -Borges, Jorge Luis- i començar a mirar metódicament: Bor, Bor, Bor..., i en comptes de Borges, trobar «Boralli, Ivan» i estranyar-me'n, perquè no conec Boralli de res, i perquè he preguntat després a gent que en sap molt, de literatura, i ells tampoc, i agafar el llibre, Les deu ulleres, 1876, i ha estat trist (...). I sempre que vaig a la biblioteca em passa el mateix, amb Ivan Boralli, amb Antanas Dztnik o amb Erhard Horel Beregor (...). Al final, no he agafat cap llibre de Borges. Diuen que el nas de Borges era el més semblant que hi pot haver a una enciclopèdia".

Unai Elorriaga, Un tramvia a SP. Barcelona: Proa, 2003, pàg. 65-66