dimecres, 17 de novembre de 2010

El bon soldat de Ford Madox Ford

“Pel que fa als començaments, el millor, per a mi, és el d’El bon soldat, de Ford Madox Ford: «Aquesta és la història més trista que he sentit mai». Dotzenes de vegades, el dec haver llegit, i continua deixant-me petrificat. Ford Madox Ford va ser un dels més grans” (1)

Això ens ho explica Firmin, la rata lectora de Sam Savage, i no podem deixar de donar-li la raó. Aquesta primera frase del llibre és una obertura que ens fa parar l’atenció. La primera idea de l’autor era titular el llibre “La història més trista”, la va canviar jugant amb l'editor i així va quedar; sempre se'n va penedir. El títol es complementa amb dos subtítols: “història d’una passió” i "Beati Immaculati" (benaurats els homes de conducta íntegra, Salm 119). Ja ens podem fer una idea: una història passional trista on hi ha en joc principis morals.

El llibre ens parla de la vida sentimental de dues parelles de principis de segle, una anglesa i l’altra nord-americana, que al llarg de nous anys coincideixen en un balneari d’Alemanya i en altres llocs d'Europa i mantenen una bona amistat. Són gent benestant, amants de les bones maneres, matrimonis "perfectes" que al darrere de la seva vida convencional extremadament correcta, amaguen mentides i infidelitats.

Un tema recurrent que podem trobar en molts altres llibres: les falses aparences, les turbulències de les passions, les catàstrofes emocionals que acaben de manera tràgica... però aquest llibre, tan estimat per autors com J.M. Coetzee i Julian Barnes, té alguna cosa molt especial i desconcertant. És la veu del narrador, la manera en què ens parla. Així comença:

"Ésta es la historia más triste que jamás he oído. Habíamos tratado a los Ashburnham durante nueve temporadas en la ciudad de Nauheim con gran intimidad... O, más bien, habíamos mantenido con ellos unas relaciones tan flexibles y tan cómodas y sin embargo tan íntimas como las de un guante de buena calidad con la mano que protege. Mi mujer y yo conocíamos al capitán Ashburnham y a su señora todo lo bien que es posible conocer a alguien, pero, por otra parte, no sabíamos nada en absoluto acerca de ellos..." (2)

I així seguirà, amb el mateix to oscilant i dubtós, al llarg de tota la novel·la. John Dowle, que és qui ens explica la història, és partícip d’ella, és el marit americà enganyat que no s'entera de res o que no es vol enterar. Veritablement sembla que no sabia absolutament res ni de la parella americana ni de la seva pròpia dona. I se'ns presenta com una persona ingènua, confosa... que pot despertar certa simpatia però de seguida ens adonem que la cosa és més complexa: no ens deia com enganyen les aparences? Doncs, això. Dowle és un dels exemples més característics de narrador no fiable. Ens porta d'aquí cap allà, trenca l'evolució dels esdeveniments, ara cap endavant ara cap enrere, canvia constantment les seves impressions i els seus judicis, es contradiu... Vaja, que no poden refiar-nos. I nosaltres haurem de prendre partit i intuir més enllà de les seves impressions. Sabrem algunes coses d' Edward, l'oficial anglès, apassionat i infidel; de la seva dona Leonora, orgullosa, freda; de Florence, l'esposa adúltera i volàtil de John. Però segurament a qui acabem coneixent millor és a ell, al pobre narrador, conformista i gèlid, també.

La història, ja ho sabem des del principi, és trista. Els apassionats acaben tots tràgicament; els més freds sembla que es mantenen. John no guanya res, Leonora semblaria que sí... Però, com pot ser una vida, si el cor no batega?

(1) Sam Savage, Firmin. Barcelona: Columna, 2009, pàg. 11
(2) Ford Madox Ford. El buen soldado. Barcelona; Círculo de lectores, 2003, pàg. 55

2 comentaris:

  1. Aquest llibre ja el tenia apuntat a la llista dels pendents, Bibliotossa, però ara has fet que guanyi moltes posicions. I si a sobre dius que li agrada tant a Julian Barnes, ja se'm fa irresistible. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, a tu Espai. És un llibre que penso que val molt la pena. Et paso l'enllaç d'un article d'en Barnes parlant del llibre per si t'interessa: http://www.guardian.co.uk/books/2008/jun/07/fiction.julianbarnes

    ResponSuprimeix